bOn nAdAl

dE vAcAcIoNeS ... oTrA vEz....

sE lO quE eStás pEnsAndO

ARGUMENTO: Un hombre recibe una carta que le urge a pensar en un número, cualquiera. Cuando abre el pequeño sobre que acompaña al texto, siguiendo las instrucciones que figuran en la propia carta, se da cuenta de que el número allí escrito es exactamente en el que había pensado. David Gurney, un policía que después de 25 años de servicio se ha retirado al norte del Estado de Nueva York con su esposa, se verá involucrado en el caso cuando un conocido, el que ha recibido la carta, le pide ayuda para encontrar a su autor con urgencia. Pero lo que en principio parecía poco más que un chantaje se ha acabado convirtiendo en un caso de asesinato que además guarda relación con otros sucedidos en el pasado. Gurney deberá desentrañar el misterio de cómo este criminal parece capaz de leer la mente de sus víctimas en primer lugar, para poder llegar a establecer el patrón que le permita atraparlo.

 Recuerdo que hace meses buscando algún libro, lo vi, miré la portada y leí de que trataba... acto seguido se quedo donde estaba. Pensé "uff!! otro libro malo, de éstos que se venden como churros , a mi no me pillas".

Pues bien, me pilló, aún no se como pero lo hizo.He de reconocer que en ocasiones( más de las creo) algo en mi mente se perturba y acabo haciendo, comprando o pensando cosas en contra de mi propio criterio. Me convierto en una loca, sin capacidad de poder conectar con mi yo más sensato,el racional...se marcha sin previo aviso, dejándome sola con la loca.

Ese día tuve suerte, y el mal fue menor. Compré este libro, lo metí en mi mochila para mi viaje por Argentina. En algún momento lo saqué y empecé a leerlo. Al principio me quedaba roque,bueno en sus 100 primeras páginas...mis compis de viaje los veía absorbidos en sus respectivas lecturas... de verdad que no lo entendía... yo normalmente me engancho rápido, aunque sean malos,malos...

Así que seguí con él, la historia me resultaba interesante, pero al colega le costaba entrar en materia, para mi gusto se iba por los cerros de Úbeda, o acaba repitiéndose más que el ajo . Me veía a mi misma en plan  AllyMcBeal , chillándole al libro, ¡ qué lo he pillado, tío, al grano,al graaaaaaaano!!!

Pues eso a las ciento y pico de páginas, parece que  le da un poco marcha  y empieza la sangre, asesinato... y la investigación....

... y hacia el final se pone las pilas.

No me sorprendió pero he de reconocer que como mínimo me entretuvo, cumplió su objetivo.

lAs mIgAs

- ¿Y las migas?
- Bien, gracias.




 Molt bo tot, moltes gràcies....un petó a les dues per la feinada.
Otra vez será!!!

aRgEnTiNa

USHUAIA,  Tierra del Fuego

USHUAIA,  Tierra del Fuego

USHUAIA,  Tierra del Fuego

USHUAIA,  Tierra del Fuego

PERITO MORENO, Patagonia

los amores

más PERITO

en barco...

FITZ ROY, El Chaltén

Visitando Península Valdés

...a la caza de ballenas

...la danza

...to be continued

Fin

ARGUMENTO:  Un grupo de antiguos amigos, que ya no tienen nada en común excepto un turbio episodio del pasado, se reúnen en un refugio de montaña para pasar un fin de semana. Pero en plena celebración un acontecimiento externo alterará por completo sus planes. Sometidos a una creciente presión, cada individuo interpretará los acontecimientos según sus particulares obsesiones, entre confesiones y rencillas se irá recomponiendo un esquema sórdido e intrincado de las relaciones que los habían unido en el pasado.

Si soy franca... diré que no he podido terminar sus páginas, lo abandoné. Ha resultado ser una decepción absoluta, aburrido, hasta el punto de provocarme un sueño profundo.

Lo compré porque la crítica era buena, varios comentarios afortunados sobre él y un argumento interesante, me llevaron a encapricharme . Iba a ser la lectura del verano, pero se convirtió en compañero de viaje por las tierras argentinas. Pasó a ser mi tabla de salvación para dormir profundamente en los viajes en autocar y en avión, era leer una página y ya roncaba. Luego, pasó a ser un bulto en la mochila y posteriormente un peso en la maleta.
Nada más decir de él... sólo que me quedé sin saber que sucedió en el pasado, ni eso me hizo continuar....otra vez será.

tOrNar

TANCAT PER VACANCES

 

El divendres 29 d'octubre a les 21:45 ha quedat inaugurada la temporada de vacances de tardor d'una servidora.
Sóc en aquests moments com aquells dibuxots japonesos, que els hi salten les llàgrimes quan s'emocionen...
Desprès de dues setmanes de vertigen a poc a poc, dins del caos tot està quedant en ordre. Sembla mentida però tot arriba....
Ahir al plegar, vaig desar les coses a la taquilla, al tancar-la ( per cert casi marxo amb les claus oblidades al pany...) vaig pensar: LIBRE!!!LIBRE!!!!
Durant uns instants vaig dubtar, guardar la meva ampolla d'aigua o no...potser a la tornada hi trobaré algun peix o animaló similar.
M'espera un pont de la castanyada molt,molt intens; on no faltaren les visites familiars i d'amics, menjars copiosos, compres compulsives d'última hora. La targeta treu fum, quan em veu tremola.
Quan arribi rodolant a casa de tants panallets i castanyes dilluns al vespre, m'espera un duel  amb la meva maleta. És el repte dels reptes, fotre mitja casa en un espai tan reduït que desprès la meva esquena haurà de transportar. Ho aconseguiré?
Aquesta maleta viatjarà molt lluny, fins ara no ha recorregut mai tants quilometres. L'emoció de conèixer noves terres queda eclipsada per la llàstima de deixar al meu company a terra, vigilando el fuerte. Ojalà em pugues dur un miniOrbuà en aquesta motxilla. Gràcies!!! Moltes gràcies!!!!!

La meva ànima voldria enlairar-se

però el meu cos no la deixa sortir

és com si jo

volgués allunyar-me

de mi

Però quan l'àngel o la musa m'inspira

sóc l'alè d'un exèrcit diví

sóc guspira,

estel o carícia, 

guspira,

estel o carícia

per fi.

sUar sUaR nO sUarEm

El dia ja ha arribat i tinc punyeteres ganes de suar la samarreta, per cert cada any la talla més petita....això em fa pensar que aquesta no és una cursa per les dones, és per ells!!!!!!

... parapá, parapá....la tindré al cap en els moments fluixos de la cursa, és a dir quan no m'aguanti ni els pets....

sIn pAlAbrAs

lAs fErnAndEz

Ahir vam anar a sopar a LAS FERNANDEZ, desprès de molts intents fallits, per fi ho he aconseguit.La mala sort feia que quan intentés reservar estigués ple...snif,snif....
Al sortir de la feina " la minipandi" incompleta vam fer cap. Desprès de caminar, el que em va semblar una barbaritat, vam arribar a aquest local vermell. És un d'aquests llocs que va de boca en boca, perquè sinó m'haguessin parlat bé d'ell mai hauria entrat per iniciativa pròpia... per varies raons...

Així que ens varem entaular les quatre per xerrar, menjar i aprofitar els últims dies, ja que una d'elles marxa a començar una nova etapa fora del país.

Com sempre demanem per picar i desprès un plat per cadascuna i postres!!

Vam provar la " cazuelita del dia" bolets amb patata, molt bo, pop amb patata i amanida de carbassa amb rúcula, fruits secs i parmesà, també correcte.

De segon lasanya de carbassa, espinacs, tomàquet i mascarpone( boníssim), saltejat d'ous, gírgoles i  espàrrecs trigeros, pebrots farcits i ànec.

De postre tiramisú, molt Bo.....

Un sopar agradable amb bona companyia...

CHUCK

   ... per l'Orbuà

bAlAnç

               M´he despertat nostàlgica, amb la mirada fixa en el passat,fent balanç. Sé que encara no és nadal i molt menys comença ser època de bons propòsits...
Penso en el 12 d'octubre de fa un any, han passat moltes coses , coses bones que marquen i coses dolentes que m'han fet trontollar.
Ara tot just fa una any l'Orbuà i la trope anaven a la recerca de mar a Madrid,la meva àvia em visitava a casa...

Però de sobte els fets es disparen, els dies es succeïxen,les pàgines del calendari s'arrenquen i jo segueixo caminant, corrent, mal dormint...
Ha passat molt temps, bodes, naixements, un de camí, mudances, nous projectes, una despedida molt propera que m'ha deixat tocada i fràgil...
Ha passat molt temps, molt ràpid... viatges, maletes, molta feina, poca lectura, despedides, retrobaments... canvis...
Em moc, avanço sense ser molt conscient cap a on. El meu entorn canvia i jo segueixo caminant veient-los passar, m'envaeix la nostàlgia del present que ja és passat.

Construint nous projectes, castell de sorra que el vent s'emporta...
De sobte ho veig clar, es fa la llum, el món no gira el meu voltant, però jo segueixo caminant, corrent... Em paro, aixeco la vista. Miro el cel, veig imatges que formen part de mi... i somric perquè el cor em batega..

cArrErA dE lA dOnA

       Comença la temporada de curses populars, com cada any inauguro la temporada que cada cop és més curta, amb aquesta cursa de 5 km,  en que la mitat la fas caminant de la gentada.... Aquest serà el tercer any consecutiu, així que és un petit ritual .Córrer i anar a esmorzar.

Aquest any... em fa mandra i no m'estic preparant....em pesa el cul!!!!

Bons propòsits fins el 24 d'octubre:

-sortir a córrer de 2 a 3 cops a la setmana, queden 2.

-baixar dels 30 minuts, sóc de les tortuguetes.

Música per córrer?

lA uMi

La Umi, la meva segona ombra, allà on vaig ella ve. Ja fa molts anys que ens aguantem ,ella amb les seves manies i jo amb les meves. Queda malament dir-ho, però és més apanyada!...tots els amos presumeixen del seu gos, però la meva te un talent natural per fer cabronades: sap obrir portes, obrir les escombraries, robar menjar... ara te obsessió molt estranya, el plàstic i els clínex( usats). És poc fotogènica, no li agrada que li facin fotos, no se com ho sap, però veu una càmera i gira el cap i et mira de reüll o bé borda ¿?.  Mirant les fotos guardades he vist aquesta, crec que és de les poques que no surt natural, deuria fer-li xantatge amb menjar.

bYe bYe pIsO pAtErA

Este domingo dijimos adiós hasta siempre al Piso Patera.... 4 años....que para mi han pasado volando.

Muchos son los que durmieron allí, los que compartieron plato, horas muertas, pelis tontas, partidos de fútbol..... Ayer se entregaron las llaves, después de un finde muy, muy largo para sus exinquilinos.  Faltaba la puesta a punto y la mudanza.
 Sofás transportados por las calles, carros de la compra repletos de tapers y platos, colchones, cajas, bolsas....pero esa es otra historia, la de las mudanzas!!!
Hoy, ya ha pasado, la maratón ya ha terminado. Ahora toca el juego,¿ dónde estará la afeitadora?
La gran duda: qué habrá dicho la dueña? ¿ a qué hora acabaron de limpiar?
Encontraré a faltar la lámpara, los fines de Año y lo más grave, me quedo sin saber quién es la " tobillitos"!!!
Bye, bye Piso Patera!!!!

dIssAbtE

xEmEi

http://observaciongastronomica.blogspot.com/

         Ahir a la nit vam anar a sopar amb la família al XEMEI, una trattoria veneciana regentada per dos bessons.
L'OrbuÀ i jo ja l'havíem catat un cop i en guardàvem bon record, així que repetíem.
Ens vam asseure a la terrassa i com últimament refresca, repartien mantes de llana als clients perquè no es quedessin congelats, un detall que els va fer guanyar punts.Vam sopar com uns campions, sort que per marxar cap a casa ho vam fer xino-xano, caminant, per baixar tanta teca.
Els cambrers super amables, bon rotllo, carrer molt tranquil per ser del Poble Sec, hi vam coincidir dos grans grups de gent a dintre( dos estances independents) i no ens molestaven a la resta que estàvem a la terrassa. Ara això si, feia pendent el carrer i era una mica estrany. Un altre detall, no posaven estovalles, els plats directes a la taula de ferro...

Vam escollir 3 primers per picar, per llepar-se els dits:

Amanida d'arenque( tomàquet amb trossos d'arenque) el més fluix de tots, un formatge calent, amb pernil de Parma i figues fresques, una combinació molt encertada, i mozzarella de burrata amb tomàquet raff i rúcula... ummmmm!!!se'm fa la boca aigua!

http://observaciongastronomica.blogspot.com/

De segon:

http://observaciongastronomica.blogspot.com/

Calamars , espagueti amb musclos, cloïsses i tomàquets, dorada al forn i jo gula del tot " cochinillo" al forn amb carbassa... Els dos últims estàven bé però al meu gust el cochinillo un poc soso i la dorada una mica massa feta.
De postres brownie i tiramisú.

http://observaciongastronomica.blogspot.com/

La carta que ofereixen és  curta però variadeta, els preus piquen una mica, crec que el plat més econòmic no baixa de 15 euros... però els productes s'ho valen.
És un restaurant que et sents còmode, menges bé i a sobre els clients semblen amics, es respira un ambient informal, com de vacances... Jo no aniria cada setmana però si de tant en tant. 

Vam marxar satisfets i contents amb els estòmacs  treballant a tota màquina....

vAgA gEnErAl

Vaga general obligada....

Avui hem viscut un dia de vaga general,segons el govern sense incidències....
Puc dir que jo he fet vaga per voluntat pròpia, conscient que em  descomptaran una pasta per no haver anat a treballar, però reivindicant el meu dret a la "pataleta". Però sens dubte no em sento identificada amb aquells que han coaccionat i obligat en contra de la seva voluntat el dret d'anar a treballar. Ingènua de mi, em pensava que cadascú podia escollir l'opció de fer vaga o no.
 He sentit vergonya al veure aquests nens de teta, imberbes destrossant la ciutat, gratuïtament. He sentit ràbia al veure les declaracions sobre les valoracions que han fet els sindicats, posant-se medalles i explicant una realitat paral·lela. Però quina merda de sindicats ens representa, aquests senyors són els que lluiten per millorar les nostres condicions laborals o és que protesten perquè el govern els hi ha tancat l'aixeta dels diners públics.  És clar que hi ha motius per fer vaga, però el ciutadà no se'n fia d'aquests sindicalistes que fa massa temps que es miren el melic.
No ha sigut una vaga sense incidències... obrim els ulls!!! aquests és el país que volem? Tinc sort de no haver viscut en cap dictadura... però avui he sentit pànic i sobretot indignació. Avui és un d'aquells dies  que agafaria les maletes i marxaria ben lluny.
I què he fet en aquest dia de vaga. Fotre el " vago" literalment.

pEr lA pOstERItAt

Si, puc dir que la vaig fer un cop, quan era inconscient i no sabia on em fotia...
...memorable...
          ETERNAL 2OO8

San Fermines y el Toro + los Michael Phelps 

 

bAr rAmOn

         Tenia especial interès per deixar-me caure per aquest bar atípic que està situat al davant del Mercat de Sant Antoni.
Ahir, dijous 23 de setembre, mentre Barcelona es preparava per les festes de la Mercè, de forma improvisada vàrem deixar-nos caure per primer cop al bar Ramon.
Els meus amics ens parlaven meravelles, així que res ens feia presagiar el que ens trobaríem.
Al entrar estava a rebentar de gent, trèiem el cap a les 22:15, aconseguint taula molt rapit. Si que és veritat que ens van avisar que tancaven a les 23, però vam donar per suposat que era la cuina qui ho feia.
La cambrera desbordada ens va mal atendre, o simplement no li vam caure simpàtics perquè creiem que ens la va fotra.
El menú: braves, pulpo i dos de entrecot amb foie. I que ens va portar a taula: 8 de montaditos d'entrecot, és a dir, 2 entrecots. Un error, no. Prèviament havia hagut  intercanvi de concepte montadito-entrecot, així que pensàvem que havíem quedat entesos.
Quan ho va deixar a la taula, la nostra cara era un poema, culpa nostra per no queixar-nos, però la gula ens va guanyar la batalla....
Tot era bo, menys el pulpo... que era una merda, així de clar... un xiclet reescalfat al microones.
La història no acaba aquí, perquè quan demanàvem més beguda per fer empassar tan de jalo, la nostra amiga ens va amenaçar que ens quedaven 2 minuts... 22:45, que ja tancàvem.
I no era broma, amb un segon es va anar buidant,fent-nos fora literalment  al carrer, a les 23 sortíem per la porta.
Va haver-hi un moment de : postpagar que vas al lavabo i per poc ens venen a buscar i ens treuen de l'orella cap a fora.
Al marxar el senyor de la barra va intuir el nostre malestar( no era difícil) i es va mig disculpar ...
suposo que no era el dia, que vam tenir molt mala sort... però sortint per la porta em sentia estafada, 11'50 al pop,37 euros menys i a punt d'una ingestió per la rapidesa dels meus bocados....
i sense ganes de tornar un altre cop.

www.barramon.com

diA gRis

Fa dies que em ronda aquesta cançó

qUin sUstO!!!!

Quin ensurt!!!! Tindré malsons per la nit!!! Que m'ataquen,em persegueixen...bigotis negres, " aguiluchos "

i tot perquè?

He anat al mercat a comprar quatre coses, estava a la parada de fruita demanant i de cop i volta veig a totes les iaies esverades i queixant-se en veu alta... miro en direcció oposada d'on venen els crits d'espant i què veuen els meus ulls!!!!... Alícia Sànchez Camacho a la polleria del costat a 3 metres de mi!!!! Em sortirà sarna? Se'm contagiarà aquesta dèria xenòfoba?....

De moment estic en quarantena per si les mosques.

Quina ràbia m'ha fet, per un moment he dubtat de dir-li alguna cosa, però déu estar acostumada això i més... Anava amb un ramat de fatxendes amb polos molt ben vestits passejant-se amb el botiguer de la polleria... i que la dependenta de la fruita m'ha informat..." és que aquests( els de les gallines) tenen influències"... i de sobte ho he vist clar... un mercat de barri de tota la vida políticament, incorrecte.

fEdErAl

                    Per fi he anat a Federal, local situat al carrer Parlament nº 39. En tenia moltes ganes, així que el dijous vaig trobar l'excusa perfecte per fer una ullada.

Varem anar a dinar abans de treballar i petar la xerrada un bon ratet. Em va encantar el local, un edifici que ha sobreviscut a les varies reformes que ha patit el barri. Consta de tres plantes, la baixa per prendre alguna cosa, xerrar, menjar el que vulguis, taules grans per compartir amb els demés... la segona per si busques més intimitat i la tercera el solàrium, terrassa. M'ha agradat perquè exporten  l'idea de menjar i veure quan vulguis, que si vols quedar-te a passar la tarda, pots, que vols dinar a les 12h també... Sempre molt atents.

La mala sort, va ser que jo vaig provar la carta de 9-14, així que per dinar vaig prendre torrades amb ous de corral remenats amb salmó fumat i ceba caramel·litzada.

 La carta de 14h fins l'hora de tancarem vaig quedar mb les ganes de tastar-la... però algun dia ho faré segur.

 Aquí mostro unes fotos que he trobat del seu blog :
www.veraciria.com/blog/2010/08/federal

a la planta  baixa, les cupcakes

A la planta baixa , davant de les taules

el raconet

el solarium

lA eVolUciÓn dE CaLpUrNiA TaTe

Por fin he acabado este libro, llevo más de un mes con él. No es que fuera un mal libro, simplemente no me ha enganchado,  que lástima.... no tenía que ser!
Lo compré a principio de las vacaciones, junto con otros dos, con el objetivo que fueran mi lectura del verano... y mis previsiones fallaron porque aún tengo pendiente uno.
Cuando voy a  una librería me encanta recorrer los pasillos, leer de qué tratan y me dejo llevar por mi intuición.Así, al ver este libro me llamó la atención su colorido,fue una atracción, amor a primera vista. Me transmite dulcura al igual que su lectura.


Sinopsis:
Calpurnia, Callie Vee, es una niña que vive en un pueblo de Texas. A pesar de que su madre insiste en que aprenda a tocar el piano, coser y cocinar, ella está más interesada en lo que ocurre tras la puerta cerrada de la biblioteca, o en el laboratorio de su abuelo. Poco a poco irá ganándose a este señor un tanto huraño y empezará a colaborar con él en sus observaciones del medio natural, aprenderá quién es Darwin, qué son las especies y las subespecies y también lo idiotas que se vuelven los hermanos mayores cuando se enamoran.

Creo que es un libro juvenil dirigido también a los adultos, con una historia simple, relatar el día a día de esta familia numerosa de Texas del 1899,narrado desde el punto de vista de una niña de 12 años. Su amor por la ciencia y esta curiosidad sana, le harán replantearse lo que la sociedad de la época tienen planeado para ella, cocinar, coser.. Ella quiere más, ver, entender, viajar... gracias a su abuelo, que le descubre el mundo que hay ahí fuera. A pesar que su lectura no me ha atrapado, veo que en su transfondo es una libro con encanto, nos transmite el mensaje de vivir, esa energía infantil por descubrir por primera vez las cosas y sobretodo el inconformismo de la protagonista ante una sociedad machista.
Cuando un libro no me acaba de convencer a pesar de ver que la historia es correcta, está bien escrito pero le falta que conecte conmigo, me hace pensar que quizás no ha sido el momento idóneo de leerlo.

...s'hA dE sEr uN fiLl dE pUtA!!!

Avui ha plogut, ha plogut  mooooooooolt.... doncs bé, la història comença  quan al matí he baixat a passejar a la gossa pel carrer...
Anàvem tan felices, ella ensumant un arbre i jo badant... pensant en no res.. i de sobte he sentit aigua, fredor per tot el cos... i el que vist ha sigut un cabronàs, ho sento no te un altre nom, accelerant( furgoneta blanca) per no sentir els meus crits de desgraciat...
Reproducció dels fets:
Els carrers estaven plens d'estancs d'aigua i en especial un de molt gran al nostra costat. Aquest fitipaldi, ha accelerat i ens ha envestit d'aigua. Quina puta gràcia, perquè tenia espai de sobre per evitar el bassal; perquè podia reduir la velocitat i perquè això no es fa... i no!!! Segurament ens ha vist allà plantades i haurà pensat, "a por ellaaaaaaaas!!", com si es tractés d'un videojoc i premi!!! 10 punts per esquitxada monumental!!! Quina impotència... he sentit com una ràfega de mala llet  m'envestia!!!
... i allà palplantada amb la fredor al cos, m´ha portat a deduir que ... s'ha de ser un fill de puta, per anar pels carrers de Barcelona conduint com si es tractés de Carlos Sainz i  esquitxar a "diestro i siniestro".

eL trEn dE lAs 3:10

Ahir em vaig enganxar a un peli ja començada que feien a la tele, EL TREN DE LAS 3:10. Volia fer la migdiada i la vaig posar per agafar soneta....i quina sorpresa... em vaig desvetllar totalment, molt motivada amb la pel·lícula. A mi les pelis de l'oest em fan venir badalls, és veure un sheriff, sorra i pistolers i ja estic en coma profund, de veritat. Recordo que quan la van estrenar, algú me n'havia parlat força bé... però vaig fer un ajá... i la meva ment va fer: " aquesta conversació es destruirà en 9,8...."
Doncs, bé desprès de dinar a les mil quinientes... jo em disposava a fer nones i plas!!! Peliculón!!!

Ficha Técnica

Director: James Mangold 

Productora: Cathy Konrad para Relativity Media, Tree Line Films 

Guión: Halsted Welles, Michael Brandt y Derek Haas, basado en un relato de Elmore Leonard

Fotografía: Phedon Papamichael

Música: Marco Beltrami 

Montaje: Michael McCusker 

Intérpretes: Russell Crowe (Ben Wade), Christian Bale (Dan Evans), Peter Fonda (Byron McElroy), Logan Lerman (William Evans), Gretchen Mol, Ben Foster, Dallas Roberts, Alan Tudyk, Vinessa Shaw, Kevin Durand, Luke Wilson… 

Nacionalidad y año: Estados Unidos 2007 

Duración y datos técnicos: 118 minutos. color. 2.35:1.

De què tracta:

Desprès d'assaltar una diligència amb els diners del ferrocarril Ben Wade( Crowe) és atrapat amb l'objectiu de ser jutjat i empresonat pels seus crims a la presó de Yuta. Per aconseguir-ho l'hauran d'escoltar fins a Conection per agafar el tren e les 3:10 fins a Yuta.  Endeutat i buscant com salvar la seva granja Dan Evans ( Bale) s'oferirà a escoltar-lo fins al tren . Però els companys de Crowe no els hi posaran fàcil.

 Però la història evoluciona i el dolent es va deixant conèixer, és educat amb les senyores, encantador de serps i va caient  simpàtic a l'espectador, convertint-se en l'heroi d'aquesta trama. Bale, es veu arrossegat  a arriscar la seva vida per demostrar als seus que no és un covard i aconseguir un futur menys penós per la seva família. És una peli amb un missatge moral, ple de diàlegs entre els dos , que ens fa veure que la frontera entre el bé i el mal és molt prima.

Sense adonar-te el dolent es converteix en l'heroi de la funció i el bo en l'antiheroi, son dos personatges oposats, l'antítesis que  van compartint conversacions i fets que fan que sense voler-ho es coneguin, es respectin i es salvin.

Excel·lent treball dels protagonistes,un bon duel entre dos grans, acompanyats d'uns bons secundaris la trama és bona, en cap moment es perd l'interès,manté viva l'emoció .

El millor de la peli:  els últims minuts de la peli...

El pitjor: que si no l'haguessin fet per la tele segurament mai l'hauria vist.

lA diAdA,

Avui els catalanets tenim festa, quina llàstima que aquest any sigui en dissabte i no tinguem un pont llarg per marxar fora... i recordar els dies de vacances passades...

Els comerços tanquen, els partits polítics competeixen a ser els més patriòtics, els actes culturals convoquen a que els ciutadans sortim i celebrem l'onze de setembre. Però no ens deixem portar per tanta festivitat, no ens enganyem perquè estem commemorant la derrota. Alguns diran que el nacionalisme que defensem està tret de la màniga però la realitat és que Catalunya va ser convertida en una altre província espanyola més, ella que durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, presumia de llengua, moneda, exèrcit, institucions polítiques i cultura pròpies aleshores va veure aniquilada i perseguida la seva raó de ser. Es doncs que afirmem amb orgull que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283.

5 de la matinada d'un 11 de setembre de 1714, desprès de 13 mesos de setge, Barcelona cau. Victòria pel centralisme, els interessos aristocràtics i feudals. Així acaba una guerra civil entre Catalunya i els seus aliats contra Castella i els francesos. Una guerra de pactes i traïcions, potser com totes les guerres...

POEMA DE FRDERIC SOLER,on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1714

EL FOSSAR DE LES MORERES

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro
         dels canons de Felip Quint.
          Ell los mata i jo els enterro -
    lo fosser deia, enfondint.
        Quin vellet lo fosser Jordi!

 Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
 
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Però la Diada significa més, no representa únicament la derrota d'un territori. En tota guerra,un cop acabada, els guanyadors i triomfadors sotmeten als perdedors. Comença la repressió: els victoriosos Borbons ocupen militarment el nostre territori i persegueixen la nostra identitat. Creant el " Decret de Nova Planta" eliminen la nació catalana, prohibint la llengua, abolint les institucions, constitucions i el sistema monetari i fiscal.

L'Onze de setembre es converteix en un dia de reivindicació dels nostres drets nacionals. Crec que la Diada per qui es sent català és el dia en que el seu país diu en veu alta que vol la seva llibertat, un reconeixement de la seva llengua, cultura i tradicions empobrits i expoliats per la monarquia, per el franquisme i pel govern espanyol.

Aquest 10 de juliol ho varem deixar clar, quina llàstima que els nostres representants polítics lluitin entre ells per ser els herois en solitari de la nostra gesta. 
Doncs ja està fet, senyera al balcó i preparats per passejar pels carrers de Barcelona, un 11 de setembre.

		.

sAlErO

El divendres passat varem anar a sopar al Salero, restaurant del born que ja fa uns quants anyets que s'arrossega...
Jo ja havia anat algun cop de forma esporàdica, però l'últim cop ho recordàvem com una mala experiència... no pel menjar sinó pel tracta rebut, en especial  d'una cambrera amb poques ganes de treballar.
Bé, així que sortint de treballar i de forma improvisada varem anar a espetegar al Salero.
És un restaurant d'aquests multiculturals, cosmopolita amb una decoració en blanc i negra, música de fons... d'aquests  que estan tan de moda,ara.
La veritat que si repassem la vetllada va estar molt i molt bé. Bon menjar, ben acompanyada i sobretot molts i molts riures, per mi el més important. Si bé ,  el menjar estava tot molt i molt bo. Si tu mires la carta , no entens ni papa, necessites traductor-cambrer perquè te la tradueixi.
Ens va atendre un cambrer argentí amb molta paciència, que tot sigui dit ens va fer més agradable la nit.
Varem demanar unes" empanadilles" japoneses amb verdures i un plat de llet de coco, anacards i plàtan amb curri acompanyat d'arròs salvatge.... ummmm!!! Se'm fa la boca aigua..tot això per compartir.
Cadascú va demanar un segon, que si pollastre, que si carn, que si fideus, que si no se què amb ou...tot boníssim!!!
De postre recordo que vaig compartir un pastís que es deia Leonor?...bo i això que no soc de pastissos.
 Ni molt menys està al top ten dels meus restaurants predilectes però algun dia tornaré a fer cap, no sé quan, .... però sé  que tornaré...algun dia i amb bona companyia.

diA en fAmíLiA

diumenge en família...

Aquest diumenge va ser un dia en família... un dinar, una sobretaula, una petita excursió.... hora d'arribada a casa les 21:30, carregada d 'ous de gallina( collits amb les meves mans), melmelada de mores natural de la meva tia i de regalets.
L'excusa era reunir-nos per celebrar 4 aniversaris i 2 sants( la veritat és que som una mica ateus... però qualsevol raó és bona per fer un dinaret). Totes les reunions  familiars hi ha menjar pel mig i tornes casa amb lots de menjar.
Vam agafar el cotxe i cap a Osona que falta gent, allà ens estaven esperant per anar a dinar a  Ca l'Arumí... amb vaig posar com el quico, bé, ens varem posar tots... no vaig poder sopar de lo tipa que estava...
En definitiva va ser un dia distret i agradable,amb contacte amb la natura. Potser perquè sóc bastant " despegada" i feia com 2 mesos que no ens veiem. Com la família està tota desperdigada per Osona, el Maresme, el Vallès,em resulta impossible veure'ls molt sovint suposo  perquè també m'agrada fer molt la meva. De tant en tant ens retrobem, un cop al mes o depèn de les circumstàncies. Però el que tinc clar és que passi el temps que passi, sempre estan allà.