Ja el tinc, el nou disc de Manel,ja!!! Entrades per anar a veure'ls al Romea..... yupi!!! Uf!! Quina publicitat que els hi fan, a la tele, diaris, radio.... sort que m'agraden perquè sino, ratllarien.
Aquesta setmana també ha caigut un llibre, ho porto fatal, m'ha donat per les revistes, en especial sóc adicta a la time out,així que em deixen poca estona lliure per agafar un llibre i submergir-me en ell.
L'altre adquisició... ha sigut un casc per la moto, aquí he quedat retratada, del pal que m'han clavat....a part de la revisió de la moto. Collons quan veig les factures dels mecànics m'entra una mala ostia que em devora. La mà d'obra és caríssima... redéu...i viuen com reis de dilluns a divendres fins al migdia. M'he equivocat de professió cada dia ho veig més clar!
19 de març 2011
18 de març 2011
aL lOrO!!!
Fa temps que no passava per aquí... i .. ja tocava...He sentit aquesta cançó per la tele i mira tu per on..ha acabat aquí .
És divendres i estic rebentada,ni sortir a sopar,ni cine, ni òsties, és setmana llarga així que fins divendres vinent no hi ha descans.Si ho penses és dur així que millor no pensar-hi.Intentarem desconnectar dins lo possible, aquest cap de setmana.
De moment continuo sent forest poc kilòmetres al meu pas de tortuga,i ja passen coses ja: els giris em diuen coses, els iaios em donen ànims, els gossos m'empaiten... es veu que tinc club de fans i tot!!!
Ara, sóc tan lenta que a vegades faig la prova de caminar i vaig al mateix ritme!!... doncs entenc perquè em diuen coses la gent. Vermella a punt de l'extenuació, esbufecs, encorbada... deu ser una visió no molt agradable tot plegat... però com a mínim li poso ganes.
Lo millor de tot la ment... vaig sense música, m'acompanya la meva respiració( la gent es gira per veure d'on ve aquest soroll). Així que mil pensaments passant pel cap: feina, llistes de fer la compra, , plans .... tot molt variat.
Però a vegades vaig més enllà i arribo a conclusions més profundes, tot molt estrany... és agradable , el cor ( molt ràpid), la respiració extenuant i la ment, la poderosa ment, que controla el meu cos. Suposo que és per això que m'he enganxat. La necessitat de parar a pensar en el que fem, allò que ens envolta. El dia a dia no em deixa, em desperto i ja estic programada a fer i desfer mil coses fins l'hora d'anar a dormir. I córrer és el meu moment, el cos es posa a prova i la ment s' allibera.Evolucionem junts poc a poc, però evolucionem.
07 de març 2011
MISHIMA
Fa mesos que havíem aconseguit les entrades, bastant dolentes, però era el que quedava... amb una mica de contorsions, allargament de coll i d'imaginació podíem veure al David Carabén damunt de l'escenari amb la seva guitarra.
Jo personalment vaig passar-m'ho teta, com una nena petita amb les seves sabates noves,i per el que vaig veure al meu entorn, diria que era l'actitud general. Un Palau ple de gom a gom, totes les entrades venudes i molta expectació per veure'ls cantant. Primer cop que assistíem a un concert d'ells així que no sabíem com sonarien en directe i... genial!!! Música de la bona( a mi m'encanten), guitarres potents, una veu fantàstica d'aquelles que arriba fins l'ós de l'espinada...
Ho van donar tot, cançons del nou disc, de les antigues de més antigues encara i al public a la butxaca.L'única nota negativa, no poder-nos moure en llibertat, si és molt xulo suposo tocar al Palau, però es troba a faltar la birreta, la ballaruca i la massa de gent esclafint el teu cos. La màgia d'un concert és aquest. Asseguts en una butaca es fa estrany, però s'ha de dir que se sentia de puta mare!!!
Ara en parlen d'ells al telenotícies... es veu que fa ja 10 anys que existeix Mishima... pos no està nada mal!!!
I vam sortir bé, gaudint de veure com ells estaven assaborint la collita del seu treball.
Aquí deixo unes de les lletres d'una cançó que m'encanta,
es titula NEIX EL MÓN DINTRE L'ULL.
.... igual que el so en la corda, tota imatge
vibra d'existència quan entra a la mirada.
Agustí Bartra
Potser en hauríem de preocupar,
si admetem que totes les coses
que hauríem d' haver resolt no
les hem resolt encara. Poc a poc
se'ns ha ant acumulant la feina
i tot està per fer, i les promeses,
sobretot les que mai ens vam dir,
de tan secretes ,de tan callades,
encara s'han de complir, algun
dia... Que mai hem plantat cara
als nostres somnis, però tampoc
als problemes , que arrossaguem
de fa temps: què volem ser, què
volem dir, qui podem ser i, s'hi ho
tenim clar, , com ho hauríem de
fer , amb quí podríem comptar.
Comptes amb mi? Compto amb tu?
Si, ens hauríem de preocupar.
De fet jo em preocupo i de
vegades tinc por. Però, de sobte,
com qui no vol la cosa,
un dis per l'altre, me'n oblido.
I, a llarga, qué vols que et
digui, al final de tot, no sé com
ni grácies a què, ni per
quin extrany mecanisme, tota aquesta
angoixa, tota aquesta por que
sento, em tranquil·litzen. No sé
com, però em tranquil·litzen.
Estic tranquil....
Tranquil...
06 de març 2011
05 de març 2011
pRiMoS
Película: Primos.Dirección y guion: Daniel Sánchez Arévalo.
País: España.
Año: 2011. Duración: 97 min. Género: Comedia.
Interpretación: Quim Gutiérrez (Diego), Raúl Arévalo (Julián), Adrián Lastra (Miguel), Inma Cuesta (Martina), Antonio de la Torre (Bachi), Clara Lago (Clara), Nuria Gago (Yolanda), Alicia Rubio (Toña), Marcos Ruiz (Dani).
Producción: Fernando Bovaira y José Antonio Félez.
Música: Julio de la Rosa.
Fotografía: Juan Carlos Gómez.
Montaje: David Pinillos. Dirección artística: Curru Garabal y Satur Idarreta.
A Diego l' ha deixat la seva novia plantat a l'altar. Els seus cosins , Julián i José Miguel,el convencen per engrescar-lo en un cap de setmana al poble on estiuejaven de petits, durant les festes per intentar recuperar un antic amor d'adolescència. Un plan infal·lible, no?
Desprès de mesos i mesos sense trepitjar una sala de cine, vam acabar sentadets davant una pantalla gegant.
Què fem? què fem? pim,pam i crispetes i entrades a les mans.
Però quina veure, encara no havien repartit ni goyes ni Oscars... així que volíem passar una bona estona i riure o com a mínim somriure. I... si vam sortir de molt bon rollo de la sala, ni drames ni penúries... una comedieta que et deixi una rialleta permanent als llavis.
La peli si l'analitzes és... un pèl ximple... però aquesta és la seva gràcia, el histrionisme, la bogeria i uns actors en estat de gràcia. Acompanyats de diàlegs d'estilats de bon humor i poca mala baba, i tres nois cadascú amb les seves rareses que es complementen. Quan l'estàs vient veus com aquests actors s'ho han estat passant pipa, rodant la peli, respira alegria, gresca... surrealisme total en un poble que està de festa major... on es relata en el fons una historieta d' amor,una peli de segones oportunitats per a tots... un inici a una nova vida. Optimisme a dojo
Potser no és un gran pel·liculón, però jo vaig sortir contenta com unes pasqües del cine ... i amb això ja en tinc prou.
El millor: L'absurditat del relat i els tres actors.
El pitjor: Ser previsible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)