Ahir vam anar al Romea a veure l’espectacle del Manrique i els seus còmplices.
Reconeixeré ara un cop vista, sense tenir por al fracàs en la meva elecció ho vam fer sense coneixement de causa. Un risc important. M’explico:
Havíem de triar un espectacle ( entrades gratis) i el vam escollir sense tenir molt clar què veuríem .La raó era perquè ens havíem quedat amb les ganes de conèixer alguna obra del Julio Manrique ( sempre ben elogiada).
Un cop reservats els seients vam procedir a llegir l’argument. Si val, aquest és el primer pas a fer... però ves per on ens va sortir rodó.
Ara admeto que em feia mandra, la història no m’acabava de convèncer... i degut a les meves idees preconcebudes ja l’havien etiquetat d’aburridota. Pensava trobar-me un drama ensopit.
Comença l’espectacle. Els actors surten a escena i ens van posant en situació. Una història ben escrita, millor interpretada per uns actors frescos, irònics, dinàmics, divertits amb varietat de registres.
La sala va gaudir del muntatge, va seure i deixar que la sorprenguessin gratament. Una obra del tot diferent, original en tots els sentits, per explicar-nos una història molt vella, la de retrobar-se amb un mateix i dir adéu als fantasmes del passat .
