Que la gent voti, que els percentatges rondin al 100% de participació. I que guanyi el que la majoria digui.
Però el que realment em farà posar una espelmeta a Santa Rita és desitjar que la gent tingui seny, judici propi i sobretot memòria. Que recordi qui van votar a favor de la reforma laboral, qui va escanyar la cultura catalana. Tots els que van mirar cap a un altre costat amb els casos d'espoli i corrupció amb la intenció de no ser esquitxats. Que recordi qui fa de la demagògia la seva bandera. I per últim, qui es ven per aconseguir... Ítaca.
Els polítics d’avui ens ensenyen que s’ha de guanyar a qualsevol preu. No importen els fins solament el resultat.
Doncs bé, estic farta de tots i de tot. No vull pertànyer a un país que no respecte ni la meva llengua ni la meva intel·ligència. Tampoc vull que dirigents d’altres països juguin al joc de la por. L'últim a la llista Obama, España unida.... Bla, bla... Per què vull ser espanyola o europea? Quina avantatge té, a part d’avergonyir-me amb el tracte i resolució amb els refugiats. Europa és aquella que construeix murs per no deixar traspassar les seves fronteres. Que escanya als seus sense miraments. Posats a demanar voldria pertànyer allà on les persones pesin més que els diners. Utopia?
Posar el telenotícies en plena campanya electoral és com el club de la comèdia. Que si Iceta balla rotllo Queen, que si Rivera es veu president d’Espanya. Que si Albiol no saps si parla millor en català o en castellà perquè pena em fa de totes les maneres...Continuo?
Apa deixo aquí un vídeo que m’ha agradat, al·leluia!!!! I pel que pugui passar encendre ciris, res d’espelmes, perquè diuen que la imbecil·litat es contagia.
Els 65.000 milions
que Mariano Rajoy pretén estalviar amb el cop de destral anunciat
dimecres coincideix -oh, casualitat- amb els 65.000 milions del rescat
dels bancs segons van establir les auditories de Rolan Berger i Oliver
Wyman. És a dir, el rescat financer als nostres banksters el
pagarem nosaltres, els ciutadans. Tota la resta és fer volar coloms.
Malgrat aquesta evidència, i un memoràndum de condicions imposades per
Europa que és molt explícit, el govern espanyol continua negant la
intervenció d'Espanya i fins i tot intenta maquillar el nom d'un rescat
financer que si no s'hagués produït ens hauria ensorrat per sempre. La
falta de transparència, les mitges veritats i la mentida fa molt temps
que s'han anat instal·lant en el nostre poder polític. Potser Rajoy no
recorda que Nixon no va haver de dimitir per haver ordenat espiar el
quarter general del Partit Demòcrata sinó per haver mentit al Congrés,
negant qualsevol vincle amb l'afer. O potser sí que ho recorda. Però
també sap que a Espanya, si les promeses electorals ja són paper mullat i
ningú no en fa inventari, les mentides encara penalitzen menys. La
corrupció -això també ho ha vist en Mariano al País Valencià- tampoc
passa factura electoralment. Aquí es neguen evidències, s'inflen
currículums, s'engreixen comptes corrents i mai no passa res. Per un
imputat, tres dimissions i quatre detencions, la majoria dels que ens ha
dut fins a aquesta situació campen per on volen i diria, fins i tot,
que es riuen de nosaltres en la intimitat. Per a un president del govern
hi ha una cosa pitjor que mentir i actuar a contracor. És fugir per la
porta del darrere. Malament rai si un president ha de sortir d'amagat
del Congrés. Si no pot ni donar la cara davant la gent, si no sap
aguantar el xàfec, només li queda un camí.
La portada d'ahir de l'ARA era impactant. La crisi decanta la balança i una majoria de catalans, segons el CEO, ja votarien sí a un referèndum per la independència per primera vegada a la història (a la història de les enquestes). Els greuges econòmics, l'espoli fiscal i la sensació d'injustícia que provoca el cornuts i pagar el beure constant i sistemàtic són motius prou sabuts que expliquen la creixent desafecció. Però no són, ni de bon tros, les úniques causes del desig de dir adéu a Espanya. Ara que el sí ja és majoritari, potser és hora de donar les gràcies a tots els que han contribuït de valent a aquests resultats. Un polític basc em deia, aquesta setmana, que Intereconomía ha fet més pel sentiment independentista que Sabino Arana. Certament, els altaveus que proporciona la TDT han amplificat discursos que, fins fa quatre dies, exageraven, mentien o difamaven a través de la ràdio o de capçaleres històriques. A tots ells, moltes gràcies. Un agraïment molt especial als tribunals, tant se val el Suprem com el Constitucional. De cada sentència que lamina Catalunya neixen trenta mil sobiranistes. Gràcies a les ministres de Foment, de la Maleni a la Pastor, per escapçar-nos per terra, mar i aire. Gràcies al ministre Wert, per la seva dèria espanyolitzadora de Catalunya, ja sigui a través de l'escola o de l'esport. Mil gràcies a l'Espe per voler suspendre, preventivament, una final de Copa entre bascos i catalans. Gràcies, fins i tot, a Sergio Ramos, que a Salamanca, i vestit de la roja , va retreure a Piqué que parlés en català. Gràcies també a José Antonio Monago, perquè amb cada estirabot del president extremeny tenim més ganes i més pressa per dir prou. José Montilla reconeixia que "Monago alimenta les baixes passions". És veritat, president. La llibertat cada vegada ens fot més calents.
Disparem contra el pianista
Quan el resultat de la pregunta d'una enquesta no agrada, he constatat que hi ha tres opcions. O no se'n fa cas, o es parla de la reina d'Anglaterra a Irlanda del Nord o s'ataca a la pregunta. La més sibil·lina és aquesta tercera possibilitat. Si la resposta no agrada, es carrega contra la pregunta i qui ha gosat plantejar-la. La tàctica, matussera, és allò tan vell de disparar contra el pianista. I ja vèieu ahir en Jordi Argelaguet, el director del CEO, havent-se de defensar per haver gosat formular aquesta pregunta: "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" La qüestió és al carrer, té interès demoscòpic i forma part d'un sondeig que té 387 pàgines de preguntes. Critiquen al CEO que aquesta pregunta no s'havia fet mai. D'acord. Però les circumstàncies actuals ho feien pertinent. El que seria greu seria pagar 70.000 euros per una enquesta i no formular-la. De fet, ja fa anys que el CEO preguntava als 2.500 catalans de la mostra si volien pertànyer a una regió, a una autonomia, a un estat independent o a un estat dins d'una Espanya federal. I, aquí, la tendència és molt significativa: si el 2006 només un 13,9% deien "independència", ara ja és l'opció més triada, amb un 34%. Agradi o no, la realitat la marca aquesta fletxa amunt que, a hores d'ara, sembla imparable. No cal, però, que l'espanyolisme recalcitrant s'amoïni gaire. Tinc dues bones notícies per a ells. El catedràtic Josep Oliver afirma, sovint, que totes les crisis passen i que aquesta no en serà una excepció. El suflé independentista, doncs, baixarà quan torni la bonança econòmica. I, per si de cas pateixen molt, els comunico que, a ben curt termini, Espanya guanyarà la final de l'Eurocopa i la matinada de diumenge s'adonaran que Barcelona continua sent la segona ciutat d'Espanya.