L'hOrT

L' eNvELaT

Divendres Sant, 1952

El vell campanar va ser el primer en donar l’alerta, alguna mà anònima va començar a  picar les campanes de l’antiga església  en mig de la nit, trencant el  silenci. Foc! Foc! Deien despertant a tothom. Esverats els veïns van abandonar les seves cases buscant la columna de fum. Primer crits aïllats, desprès un clam general:  És Can Pasqual!!!! Ajuda, ajuda!!!!. Els voluntaris  van  córrer  amunt i avall amb galledes plenes d’aigua cap a la propietat més allunyada i senyorial del poble. Si el foc penetrava fins al bosc estaven perduts, llavors seria impossible dominar-lo. Al arribar, veieren com la casa de l’alcalde cremava amb violència. Cortines de foc es deixaven veure per les finestres, trencant els seus vidres. Aquella nit, va ser molt llarga, tots treballant sense descans, tots, units amb un únic propòsit. Fins que les  primeres llums del dia van aparèixer entre les muntanyes, aconseguint la seva completa extinció. Tots recorden la figura de l’alcalde abatut davant la seva propietat. Miraculosament havia sobreviscut, emergint d’entre les flames. El seu cos esprimatxat, encongit, la roba feta miques, els braços i les cames cremades. Immòbil, amb els  ulls fixes,  dirigits a l’esquelet en el que s’havia convertit la seva llar. Per primera  vegada el veieren vulnerable.  Van percebre la desesperació en el seu rostre, era un home que acabava de perdre la dona i els dos fills grans. Tots els records de la seva vida plegats s’havien consumit amb ella.  Tothom sabia que aquest incendi no havia sigut casual. Eren temps difícils i la casualitat no existia. Masses odis, masses rancúnies en un poble petit, dividit entre vençuts i vencedors. Algú d’ells, algú que es creuaven cada dia havia provocat aquell incident. En els seus  braços, la filla petita de dos anys, l’única a la que havia pogut salvar. L’Elvira. Estava plena de cendra de dalt a baix però les flames no havien aconseguit tocar-la ni un pèl. S’aferrava amb força el pit del  pare, mentre els seus plors  feien emmudir a tothom. Déu sabia que aquell home no descansaria fins fer justícia.

...uns mesos més tard

La guàrdia civil havia picat a la porta de casa dels Hereu, quan les últimes llums del dia s’apagaven.  En Jaume l’havia obert corrents esperant llençar-se als braços del seu pare, al   darrera la pacient àvia, vigilant a la criatura que no aixecava ni un pam de terra. Al veure aquella inesperada visita, van sobresaltar-se. En Jaume va córrer  a avisar la mare, que feinejava a la cuina.  Uns llargs minuts, sense sentir la conversa, immediatament veié  com  la mare es portava les mans a la boca deixant escapar un crit, tant intens que la fer caure de genolls.   S’abraçava el cos prim, mentre es gronxava absent. Les llàgrimes relliscaven per les seves galtes.  La resta allí presents, quiets, contemplant a una dona que li havien arravatat al  marit. L’havien trobat al bosc, amb un tret al cap.

Diumenge de Glòria, 1958, sis anys més tard.

El sol  semblava que els volia donar una mica treva,  així que  al sortir de l’Església de Santa Maria, com cada diumenge, van aprofitar la bonança. Els adults en petits grupets apinyats i els vailets jugant a fet i amagar.  Durant una breu estona,  van divertir-se  amunt i avall, corredisses , crits , tots esquivant als pares. Fins que un nen que  li treia un cap a la més menuda  va fer-la caure.  Enrabiada s’aixecà ignorant els seus genolls pelats.

-Jaume, m’has tirat a propòsit!!!! Ets un trampós!!!- el va acusar.

-Què dius ara! Tu, que no saps jugar, ets massa delicada... Ves amb el teu pare i deixa’ns estar.

-Saps que et passa? Què no saps perdre, tros d’ase.

En Jaume empipat com una mona va agafar-la per les espatlles, fent que perdés l’equilibri damunt  un gran bassal, empastifant-la de valent.

-Mireu com plora, la princeseta!–  va somriure triomfador- Va, fot el camp! Fuig!!

Ella que sentí l’orgull  ferit, estava farta que la tractessin diferent, volia ser un més. Enrabiada  va concentrar tota les seves forces per envestir-lo, fent-los rodar junts al bassal. Els crits van cridar l’atenció dels grans. Tot hagués quedat en una cosa de nens si  el pare de la criatura no hagués sigut l’alcalde, que va anar cap a la seva filla, horroritzat pel seu comportament. Allà tirada al fang, avergonyint-lo davant de tots. Immediatament els va separar i  el nen encara amb les mans brutes, el  va desafiar amb la mirada. Aquells ulls, aquella arrogància...aquell marrec era  idèntic a  aquell, que  ni mort el deixaria descansar.  De sobte l’odi,  li ennuvolà el seny i  amb la seva mà grossa li esborra la insolència d’una bufetada. Es va fer el silenci en aquella plaça, durant uns segons fins que la mare del nen va arremetre com una fera.

- Que sigui la última vegada que poses les mans a sobre del meu fill – Li escopí la dona.

- Hauries de fer alguna cosa amb el salvatge del teu fill... Abans que prengui mal.- Amb to amenaçador, no podia permetre que aquella trastocada el deixés en evidència. D’això ja s’encarregava la seva preciosa filla.

- Cuida’t tu, que tothom aquí sap que les teves  mans estan brutes de sang– Crida fora de si.- No et tinc por. M’has sentit?

  - Ets  completament boja! T’haurien de fer tancar!!!

Uns braços savis van agafar el nen i la dona per emportar-se’ls ben lluny, mentre la seva veu ressonava per la plaça:

-Assassí!!!

16 de juliol de 1963, cinc anys més tard

 Feia una calor d’espant mentre una munió de gent seguia el fèretre de l’església fins al cementiri. Era un dia trist per la família dels Hereu, avui enterraven l’àvia. Mig poble havia assistit al enterrament, l’altre s’havia quedat a casa perquè no serien benvinguts. Les

 conseqüències de la guerra encara eren evidents. Dos bàndols, dos destins. I per desgràcia pels que caminaven amb la comitiva seguien sent temps massa durs.

Al arribar al cementiri una gran rotllana davant el nínxol familiar. Entre la gent, una intrusa, l’Elvira, la filla de l’alcalde. Ningú li havia dirigit la paraula, fent evident que la seva presència molestava. Les mirades directes cap a ella, escrutant qualsevol gest que delatés el motiu de la seva intromissió.

Al acabar, tots van anar un a un cap als dos familiars directes. La filla i el net de la difunta. Quan va tocar-li el torn a l’Elvira es respirava una gran tensió. Ella, amb el cos tremolós, dubtava, però no es podia acovardir, ara no. Amb el cap cot va dirigir-se cap a ells. No es van dir res, el fill agafava la mà de la seva mare, com si fos tant fràgil que s’anés a trencar.

-Què fots aquí?- Li digué la mare d’en Jaume.- T’envia el teu pare, que no respecta ni els morts?

-Ell, no sap que estic aquí...- aixecant la mirada i fixant-la en la de la dona.

 Durant uns segons eterns cap so. La dona va estudiar amb atenció aquella noieta que amb poc temps es convertiria en dona. Va observar com els ulls, brillaven a punt de deixar escapar una llàgrima. Eren sincers.  El seu petit cap va moure’s  de dalt  a baix, com a senyal de respecte. La dona va respondre-li amb el mateix gest .

15 d’Agost, 1967, Festa de la Mare de Déu.

L’envelat està llest com cada any per aquestes dates, és Festa Major i com marca la tradició al vespre tots compartiran taula i desprès ballaran fins ben entrada la nit.  L’Elvira es corda el vestit, que estilitza el seu contorn. Ja no és una nena i el seu cos així ho demostra.

-Estàs preciosa. Aquesta nit, tots cauran de cul. Em sembla que ploraré...- li va dir la vella Amèlia entrant al seu dormitori.

Un gran somriure se li escapa al veure a la persona que ha cuidat d’ella des de que era petita. L’ha trobat tant a faltar aquests anys, internada a les monges. Observa com  el cos de la seva protectora ha envellit notablement. El cor se li encongeix al pensar que algun dia faltarà la persona més important de la seva vida. Li deu tant...

-Elvira, no em donis petons que t’embrutaré. Va, ves, que el teu pare t’espera a baix, i ja saps com es posa...

Com era d’esperar, el seu pare està plantat davant l’entrada, impacient mirant el rellotge. Són dos estranys, fa massa temps que es defugen. En complert silenci, segueixen  al camí fins a la plaça, on els espera un bullici de gent. Saluden educadament a uns i altres fins que és hora d’asseure’s.  Ella, amb les noies de la seva edat, les seves amigues que li guarden un lloc. El seu pare lluny, amb la resta d’autoritats, a fer gala un cop més de la diferència de classes.

-Sabeu qui ha vingut de Barcelona?- li diu la seva amiga Carmeta tota emocionada.

-Il·luminem!- respon l’Elvira.

-Vaaa, endivineu!! Si no, no té gràcia...Una pista, és algú que fa  tres anys que va marxar...

Abans que acabi la frase, veu entrar a un noi jove, alt, moreno. Ha crescut, s’ha fet un home, però les seves faccions són inconfusibles. Les seves mirades es creuen, i ella incòmode l’aparta.

-Mireu, és el Jaume Hereu!! Dissimuleu que està mirant-nos, heu vist que guapot...Creieu que em demanarà per ballar? – Va sospirar la Carmeta.

-Diu la meva mare, que es guanya molt bé la vida a la Barcelona, i envia diners a la seva mare i que...

És incapaç de seguir la conversa, preocupada busca amb la mirada al seu pare que ha canviat l’expressió del seu rostre amb aquella arribada inesperada. Durant tot el sopar, està nerviosa, removent-se en el seu seient, sentint la mirada d’ell clavada. S’ha assegut amb tota colla de nois, uns quants metres enllà.

Les primeres notes sonen i la gent tímidament comença a sortir a ballar. Primer els matrimonis, els nens i poc a poc els nois s’aixequen per demanar ballar a les noies.

-Riu com si t’hagués fet gràcia alguna cosa Elvira. En Jaume ve cap a aquí. Jaaa!!- un riure estúpid emet la Carmeta.

Agafa aire,  per alleugerir els nervis. Se sent viva, feliç  i  es mort de ganes perquè la tregui a ballar.” Què potser s’ha tornat boja o què? Al seu pare li agafarà un patatús. Què el bombin. Per favor, per favor ...”

-        Hola Carmeta, Margarida, oi que no us importa si us robo a l’Elvira un moment. Balles amb mi?