lOcKe

Título original: Locke
Año:2013
Duración: 85 min.
País: [Reino Unido] Reino Unido 
Director: Steven Knight
Guión: Steven Knight 
Música: Dickon Hinchliffe 
Fotografía: Haris Zambarloukos 
Reparto: Tom Hardy, Olivia Colman, Ruth Wilson, Andrew Scott, Ben Daniels, Tom Holland 
Género: Drama | Drama psicológico

 Sinopsis 

 Ivan Locke (Tom Hardy) es un hombre que ha trabajado duro para conseguir su objetivo: llevar una buena vida. Sin embargo, un día, inesperadamente, recibe una llamada que trastoca todo su mundo. Desde ese momento se enfrascará en una peligrosa huida contrarreloj. (FILMAFFINITY) 


 Ahir vam anar al cine a veure LOCKE, la veritat és que havia llegit la sinopsis en la que poques pistes et done i sabia de la bona crítica, però res més. Sense cap tipus d’expectativa, vam comprar les entrades. Primer de tot diré que em va agradar la pel·lícula, per si el que ara escriure confon. Em va sorprendre gratament. La vaig trobar original , arriscada i això és  ja és molt, perquè últimament  em costa. Però… quina llàstima, hi ha un però que no l'acaba de fer brillar. Aix!  Penso que encara que sigui de curta durada, 85 minuts, al final, cansa una mica. Més que cansar li falta algun punt que aconsegueixi mantenir-te alerta durant tot el trajecte.
No desvetllaré res que pugui esgarrar a qui vulgui veure-la, però si la veieu, entendreu del que parlo. El protagonista que sol l’havia vist a l’última de Batman, convertit en un ninot de Mixelín amb màscara, m’ha sorprès molt. Un bravo, tio!!! Em va passar pel cap durant tota l’estona. Porta tot el pes, aconseguint ser del tot creible, en aquest exercici d’interpretació, carregant les escenes de gran contingut emotiu amb una gran contenció.
La història comença sense cap informació que et permeti deduir que succeix, i fins passats als primers minuts el director  no et permet encaixar les peces per entendre  al protagonista. Potser no comparteixes el seu camí però a partir d’aquest moment el segueixes en la seva aventura personal. He trobat a faltar algun punt més d’emoció, de suspens, o un gir argumental, ja que els que introdueix per mi no són suficients . Ara quan la imatge s’allunya i la música ambiental pren protagonisme … penses…"Ja? S’ha acabat? "I si, les lletres de tota la gentada que ha participat inunden la pantalla… És inevitable que et passi pel cap un …" Què cabró!!… M’has portat fins aquí i em deixes així". Però si l’analitzes bé, acaba com ha d’acabar perquè el que ens han estat explicant sigui creïble.  Em quedo amb bon sabor de boca, d’aquesta arriscada posada en escena. Les històries que  ens presenten  tant al cine i en la literatura  ens les han explicades milers de vegades, el que canvia és la seva forma. 
BRAVO CAPRABO!!!

eN El NomBre Del PadRE

‘In the Name of the Father’, Jim Sheridan, 1993


Fa uns dies em vaig decidir de veure aquesta peli. Quan la van estrenar jo tindria entre tretze, catorze anys, i recordo  com el meu pare em parlava molt bé d’ella. Jo en aquella època ja estimava el cine i em comprava la revista FOTOGRAMAS. Va ser  molt elogiada i no tan premiada i aquest títol a la memòria se’m va quedar. La tenia pendent de veure-la i per fi vaig treure les tranyines per gaudir d’una gran història basada en fets reals. A banda de plorar com una magdalena, diré que és una d’aquestes pel·lícules magistrals per el que expliquem, per com ho expliquen i per el que  transmeten. Una pel·lícula d’aprenentatge vital imprescindible.

 

tEnGo UnA cItA cOn bAtMaN

hOy ... sEsIÓn dE cInE...(antes que suban el IVA).

Amb les friends de la feina vam decidir anar al cine a veure l’última del Tim Burton. Dit i fet, aniríem el dimecres al plegar de la feina. Sense sopar vam enfilar cap al cine amb tota la parsimònia  possible. Dos dies abans havíem estat buscant cines i vam triar el que teníem al costat. Quan algú va preguntar , l’hora d’inici vaig contestar a les 22:30 sense dubtar.  Així que quan ens vam plantar davant la taquilla i vam mirar l’horari, casi m’assassinen. Ho vaig notar, mirades directes d’aquelles que fulminen,  acompanyades de: “Passen casi  deu minuts”.  A tot això hi havia cua i no estava la venedora, hauria escollit un mal moment per sortir a .. anar a buscar canvi, relacionar-se amb els companys, al W.C, menjar... Els nostres nervis no van tenir que esperar gaire estona, quan es va tocar molt amablement ens va informar que estaven en el cicle anuncis ,anuncis, anuncis. Vam sortir com rayos per les porqueries, i es que teníem gana. Com formiguetes quan algú els hi destrossa el cau,  cada una va sortir per el seu objectiu. El meu, crispetes dolces, solament hi havia un obstacle, cua, cua de gent indecisa, que fa posar-te a mil quan tens presa. Les friends, rápidas y veloces tenien la seva provisió feta. “Aneu passant, que jo ara vaig” hipnotitzada per les crispetes, com si fos un d’aquells gossos de Pavlov fent salivera davant del seu premi. Casi ploro quan la parella del davant se les acaba, allà als meus nassos. Un Noooooooooooooooooo intern d’ira . Quina putada, tan gran, amb crispetes salades un crunch de consol vaig enfilar cap a la sala nº 9 vint minuts més tard. Obro la porta i foscor, no veia tres en burro, perquè ja sabeu que les pelis del Burton molta, molta llum no tenen... així que allà palplantada durant uns segons eterns... vaig veure com el que semblava un  braç em saludava. Salvada. Era una de la mías, uf...vaig seure i amb un  mínim resum del que m’havia perdut vaig començar a engolir les soses crispetes( per unànime decisió s’havien descuidat de posar-li sal) snif,snif...

Es veu que no m’havia perdut gaire peli....menys mal, vaig arribar en el precís moment que es convertia en vampir. Apa, i ja no digo nada más.

La trama és aquesta;

 l’any 1752 Barnabas ( Johnny Depp) te el món als seus peus, ric, poderós, faldiller... fins que comet l’error de trencar-li el cor a  Angelique Bouchard ( Eva Green). Aquesta, bruixa del tot, el converteix en vampir( moment en el que aparec a la sala... ) i l’enterra viu. Dos segles desprès, surt de la tomba i es troba en els anys setanta en un món molt diferent al que coneixia fins ara.. Es retroba amb als seus disfuncionals  descendents i amb la bruixa de nou.

La peli està creada per passar una bona estona sense escalfar-te gaire al cap, amb moments còmics i l’estètica gòtica  marca de la casa amb olor de naftalina. Sense substància però amb molt de sabor, acompanyada d’una  bona banda sonora. Per qui solament esperin això els hi encantarà.

lOs iDuS De MaRzO

La setmana passada vam decidir anar al cine a veure LOS IDUS DE MARZO, peli que dirigeix en George Clooney i en la que s’ha guardat un petit paper.

La història gira al voltant del personatge que interpreta Ryan Gosling, subdirector de la campanya presidencial del governador ( George Clooney) durant les primàries de Ohio. I hasta aquí puedo leer, o simplemente, me planto.

L’inici de la pel·lícula es fa llarg i un pèl avorrit perquè no ens enganyem es centra en el món de la política yanki i que vols que et digui... Zzzzzzzzz!!!! Va haver un moment que vaig pensar, “¡Dios mio! com sigui així tota l’estona, em quedaré fregida.” perquè els ullets ja feien pampallugues.

Per sort, ens feia entrar en matèria, dibuixant  els personatges per agafar embranzida cap altres camins. I de cop i volta, la part política passa a un segon o tercer terme per parlar del poder, de la cobdícia i del que és més important la veritat o  aconseguir allò que vols. I tots els personatges fan un gir de 180 graus per mostrar-nos les misèries humanes.

Sense adonar-me vaig passar d’aclucar els ulls a estar dreta com un pal a la butaca, absorbida per la història.

Desde que empezó el año hemos ido al cine,  dos veces. Una para ver DRIVE y la otra para LOS DESCENDIENTES.
Habíamos leído buena crítica en cuánto a las dos y la verdad que no defraudaron.
Drive, por su estética, su ritmo, sus imágentes y su música.Su puesta en escena cautiva. No explica una historia nueva pero el modo en que lo hace, sorprende. Como en un cuento de hadas moderno en el que el protagonista es el antiheroe y el salvador.




Los Descendientes en cambio, toma la historia, otra naturaleza. Explica aspectos de la vida en que todos alguna vez nos hemos encotrado por desgracia. La vida, la muerte,el amor...Y lo hace de forma simple, sencilla, sin artificios y hay que agradecer que no cae en la lágrima fácil .Antes de ir a verla, una copañera de trabjo me habló de ella, como una"peli de domingo por la tarde", desde luego que no vimos la misma película.Así que las dos películas muy buenas, muy diferentes y muy recomendables.




Por cierto otra película, que me entusiasmó,eso si, la ví en desde mi sofa PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA.

star wars,pErrUnO

Això ho he vist a un altre blog i m'ha agradat...el millor el chewy                                                       

sUpEr oChO

A un quart de començar la peli ens presentem al cine el cap de setmana d’estrena. Poques files, pocs seients, però nosaltres tirem endavant. Ens carreguem de crispetes i merdetes com a sopar i apa a buscar el nostre seient. Feia molt  temps que no veia una sala  plena  a vessar, potser perquè cada vegada costa més anar al cine, s’està millor al sofà de casa veient les pelis, parant per anar al W.C, sopant….

Doncs res un cop situats, amb la bufeta buida i preparats per 2 hores d’entreteniment. Les llums s’apaguen i es respira emoció, una melodia ja coneguda ens dona la benvinguda a l’aventura.

I em deixo dur molt lluny, als Estats Units, som  al 1979 . Em presenten els que acabaren sent unes cares conegudes durant l’estona que passem junts. I no se com ni quan estic allà, m’evadeixo de tot i em deixo atrapar en aquesta historia.

...eN hArrY eNs ViSiTa

hArrY pOttEr Y lAs rEliQuiAs dE lA mUeRtE 2ª pArtE

Desprès de posar-me al dia... amb les antigues, hem vist l'ultima, al cine en 3D. Jo m'havia quedat en quan el Potter no aixecava un pam de terra i tot era més... infantil, màgic. Diguem que dirigit cap a un públic molt més jove. Posats a que s'estrenava el final de la gran saga, vaig decidir-me a seguir la història on m'havia quedat feia un grapat d'anys. Resulta que els nens anaven creixent, l'edat del pavo feia presència i tot es tornava més gris inclosa la trama. Contagiada per l'esperit Gonnie de la meva infància, vaig decidir gaudir d'una gran sala, com quan era petita i anava al cine a veure Indiana Jones, Batman... amb muntanyes de crispetes.

Per una nit, com si d'una regressió a la infància-adolescència es tractés vaig retornar al cerimonial d'una peli com aquesta. Hipnotitzada per les imatges em vaig submergir en el desenllaç, sense apartar la vista de la pantalla, sol per repescar les crispetes que se'm queien a sobre per golafre... que eren unes quantes. De tant en tant se sentien crits d'emoció a la sala i pensava, "mira, aquests són més frikkis que jo" perquè no ens enganyem, els que estàvem a la sala tots teníem una edat ja!

pRiMoS

Película: Primos.
Dirección y guion: Daniel Sánchez Arévalo.
País: España.
Año: 2011. Duración: 97 min. Género: Comedia.  
Interpretación: Quim Gutiérrez (Diego), Raúl Arévalo (Julián), Adrián Lastra (Miguel), Inma Cuesta (Martina), Antonio de la Torre (Bachi), Clara Lago (Clara), Nuria Gago (Yolanda), Alicia Rubio (Toña), Marcos Ruiz (Dani).  
Producción: Fernando Bovaira y José Antonio Félez.
Música: Julio de la Rosa.  
Fotografía: Juan Carlos Gómez.
Montaje: David Pinillos. Dirección artística: Curru Garabal y Satur Idarreta.

A Diego l' ha deixat la seva novia plantat a l'altar. Els seus cosins , Julián i José Miguel,el convencen per  engrescar-lo en un cap de setmana al poble on estiuejaven de petits, durant les festes per intentar recuperar un antic amor d'adolescència. Un plan infal·lible, no?

Desprès de mesos i mesos sense trepitjar una sala de cine, vam acabar sentadets davant una pantalla gegant.

Què fem? què fem? pim,pam i crispetes i entrades a les mans.

Però quina veure, encara no havien repartit ni goyes ni Oscars... així que volíem passar una bona estona i riure o com a mínim somriure. I... si vam sortir de molt bon rollo de la sala, ni drames ni penúries... una comedieta que et deixi una rialleta permanent als llavis.

La peli si l'analitzes és... un pèl ximple... però aquesta és la seva gràcia, el histrionisme, la bogeria i uns actors en estat de gràcia. Acompanyats de diàlegs d'estilats de bon humor i poca mala baba, i tres nois cadascú amb les seves rareses que es complementen. Quan l'estàs vient veus com aquests actors s'ho han estat passant pipa, rodant la peli, respira alegria, gresca... surrealisme total en un poble que està de festa major... on es relata en el fons una historieta d' amor,una peli de segones oportunitats per a  tots... un inici a una nova vida. Optimisme a dojo

Potser no és un gran pel·liculón, però jo vaig sortir contenta com unes pasqües del cine ... i amb això ja en tinc prou.

El millor: L'absurditat del relat i els tres actors.

El pitjor: Ser previsible.

     

eL trEn dE lAs 3:10

Ahir em vaig enganxar a un peli ja començada que feien a la tele, EL TREN DE LAS 3:10. Volia fer la migdiada i la vaig posar per agafar soneta....i quina sorpresa... em vaig desvetllar totalment, molt motivada amb la pel·lícula. A mi les pelis de l'oest em fan venir badalls, és veure un sheriff, sorra i pistolers i ja estic en coma profund, de veritat. Recordo que quan la van estrenar, algú me n'havia parlat força bé... però vaig fer un ajá... i la meva ment va fer: " aquesta conversació es destruirà en 9,8...."
Doncs, bé desprès de dinar a les mil quinientes... jo em disposava a fer nones i plas!!! Peliculón!!!

Ficha Técnica

Director: James Mangold 

Productora: Cathy Konrad para Relativity Media, Tree Line Films 

Guión: Halsted Welles, Michael Brandt y Derek Haas, basado en un relato de Elmore Leonard

Fotografía: Phedon Papamichael

Música: Marco Beltrami 

Montaje: Michael McCusker 

Intérpretes: Russell Crowe (Ben Wade), Christian Bale (Dan Evans), Peter Fonda (Byron McElroy), Logan Lerman (William Evans), Gretchen Mol, Ben Foster, Dallas Roberts, Alan Tudyk, Vinessa Shaw, Kevin Durand, Luke Wilson… 

Nacionalidad y año: Estados Unidos 2007 

Duración y datos técnicos: 118 minutos. color. 2.35:1.

De què tracta:

Desprès d'assaltar una diligència amb els diners del ferrocarril Ben Wade( Crowe) és atrapat amb l'objectiu de ser jutjat i empresonat pels seus crims a la presó de Yuta. Per aconseguir-ho l'hauran d'escoltar fins a Conection per agafar el tren e les 3:10 fins a Yuta.  Endeutat i buscant com salvar la seva granja Dan Evans ( Bale) s'oferirà a escoltar-lo fins al tren . Però els companys de Crowe no els hi posaran fàcil.

 Però la història evoluciona i el dolent es va deixant conèixer, és educat amb les senyores, encantador de serps i va caient  simpàtic a l'espectador, convertint-se en l'heroi d'aquesta trama. Bale, es veu arrossegat  a arriscar la seva vida per demostrar als seus que no és un covard i aconseguir un futur menys penós per la seva família. És una peli amb un missatge moral, ple de diàlegs entre els dos , que ens fa veure que la frontera entre el bé i el mal és molt prima.

Sense adonar-te el dolent es converteix en l'heroi de la funció i el bo en l'antiheroi, son dos personatges oposats, l'antítesis que  van compartint conversacions i fets que fan que sense voler-ho es coneguin, es respectin i es salvin.

Excel·lent treball dels protagonistes,un bon duel entre dos grans, acompanyats d'uns bons secundaris la trama és bona, en cap moment es perd l'interès,manté viva l'emoció .

El millor de la peli:  els últims minuts de la peli...

El pitjor: que si no l'haguessin fet per la tele segurament mai l'hauria vist.

mIs tArdEs cOn mArgAriTtE

Mis tardes con Margueritte

Director: Jean Becker   

Intérpretes: Gérard Depardieu, Maurane ,François-Xavier Demaison, Gisele Casadesus  

Título en VO: La tête en friche País: Francia Año: 2010. 

Fecha de estreno: 20-08-2010  

Duración: 82 min.
Género: Drama
Color o en B/N: Color  

Guión: Jean Becker, Jean-Loup Dabadie
Montaje: Jacques Witta
Fotografía: Arthur Cloquet
Web Oficial: http://golem.es/mistardesconmargueritte/index.php



sinopsis

Germain (Gérard Depardieu), con más de 50 años y sin apenas saber leer ni escribir, coincide en un parque con Marguerite (Gisèle Casadesus), una anciana que le leerá fragmentos de novelas. De este encuentro germinará una simbiosis que cambiará la vida de Germain. 

 

 

              El miércoles fuimos Orbuá y yo al cine con dos entradas que nos habían regalado para esta película. Era el preestreno, así que hasta 2 días después no se estrenaría. Había leído el argumento y parecía que sería una de esas pelis simpaticonas,que te hacen pasar un buen rato y sales con una sonrisita a la calle. Y estaba en lo cierto, una película amena que no se alarga más de lo necesario para explicar la relación que se establece entre una anciana y un hombre de mediana edad. No se trata de una película de denuncia social, ya que la historia transcurre en un pueblo casi bucólico de otra década, casi irreal.  Es una película de charlas en los parques; sencillez de unos personajes inocentes, el descubrir la cultura, en este caso la literatura,; superación personal... vamos historias humanas de unos personajes simplones pero a la vez amables y tiernos.

 Tiende a ser un poco ñoña, pero en el fondo es un complemento ideal para esas imágenes llenas de colorido y esta explosión de sentimientos puros.El director quiere que simpaticemos con Germain, el analfabeto del pueblo, mostrándonos lo dura que ha sido la vida con él. Y lo hace de forma lacrimógena, alternándola con secuencias graciosas y diálogos llenos de gracia que si que te hacen escapar alguna sonrisita.
Los dos actores veteranos  están a la altura ya que de ellos depende el peso de esta película. Ella frágil y culta, él tosco y rudo que un día el azar quiere que se encuentren y inicien una atípica bonita historia de amor.El amor por la vida .

Lo mejor: La evolución de Germain.
Lo peor: El tono azucarado de la película, hasta en las secuencias más crueles, falta realismo.

...pEliS

           oRiGeN
 

Director: Christopher Nolan  

Intérpretes: Leonardo DiCaprio, Ken Watanabe, Joseph Gordon-Levitt, Marion Cotillard, Ellen Page, Michael Caine  

Título en VO: Inception País: Gran Bretaña, USA Año: 2010.

Fecha de estreno: 06-08-2010 

Duración: 142 min. Género: Ciencia ficción, Misterio, Thriller 

Color o en B/N: Color  

Guión: Christopher Nolan 

Montaje: Lee SmithFotografía: Wally Pfister Música: Hans Zimmer

Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) es un ladrón experto, el mejor, robando secretos valiosos dentro del subconsciente humano, durante el estado de sueño, cuando la mente está en su estado más vulnerable. Esta cualidad de Cobb lo ha convertido en un jugador codiciado en este nuevo mundo traidor de espionaje corporativo, pero también lo ha convertido en un fugitivo internacional perseguido, que tendrá que pagar un alto precio; Perder todo lo que ha querido.

   Ayer fuimos al cine a la última sesión, hacía tiempo que no íbamos, la 

última vez resultó ser una película muy extraña Villa Amalia que no nos dejó buen recuerdo ( debo decir que la escogí yo así  que me tuve que callar la boquita). Esta vez escogió Orbuá, había llovido mogollón y la verdad era una noche perfecta para ir a ver una peli de acción, ciencia-ficción... la verdad mucha idea de que trataba no tenía.Había visto el trailer y me había quedado igual.



 Yo había visto la versión hipercorta en la que te quedas igual...Lo único que sabía de ella era que un tío        ( DiCaprio) roba sueños. Quedamos allí directamente porque yo salía de trabajar, compramos palomitas como cena y una botella de agua... y todo listo.

La peli dura 2  horas1/2 y para nada se me hizo larga, me gustó. Disfruté como una enana. Cuando salimos fuimos a tomar unas birritas y a comentar la jugada. Resulta un tanto rocambolesca que si el sueño dentro del sueño, la gravedad... que si pits i flautes... pero la idea original está muy bien, la lástima es que en varias ocasiones de tan enrevesada que quiere ser, sea absurda o no tingui ni cap ni peus. Pero y que más da? No es una peli para que te rompas mucho la cabeza aunque pretendan creer que si.Es una peli para entretener y pasar un buen rato. Es la típica peli de cine, que si la ves en casa pierde gracia. Ahora en un cine cómodo no como el mío que cuando acabó salí cuadrada.

DiCaprio como actor cada vez me gusta más, es que desde Titánic ( hace 4 días ) me resultaba empalagoso.. y el director de la peli  ( Nolan ) también!  Pienso que es una película arriesgada, no para todos los públicos, con una muy buena idea de partida.

Para soñadores de la nueva ciencia-ficción.

Lo mejor: el percal que montan para introducir en la mente de alguien una idea.
Lo peor: el pasado( amoroso) triste y cansino del DiCaprio.
Bueno la próxima peli no se cuál será, pero escogeré yo... ja,ja ( risa maligna).