lA diAdA,

Avui els catalanets tenim festa, quina llàstima que aquest any sigui en dissabte i no tinguem un pont llarg per marxar fora... i recordar els dies de vacances passades...

Els comerços tanquen, els partits polítics competeixen a ser els més patriòtics, els actes culturals convoquen a que els ciutadans sortim i celebrem l'onze de setembre. Però no ens deixem portar per tanta festivitat, no ens enganyem perquè estem commemorant la derrota. Alguns diran que el nacionalisme que defensem està tret de la màniga però la realitat és que Catalunya va ser convertida en una altre província espanyola més, ella que durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, presumia de llengua, moneda, exèrcit, institucions polítiques i cultura pròpies aleshores va veure aniquilada i perseguida la seva raó de ser. Es doncs que afirmem amb orgull que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283.

5 de la matinada d'un 11 de setembre de 1714, desprès de 13 mesos de setge, Barcelona cau. Victòria pel centralisme, els interessos aristocràtics i feudals. Així acaba una guerra civil entre Catalunya i els seus aliats contra Castella i els francesos. Una guerra de pactes i traïcions, potser com totes les guerres...

POEMA DE FRDERIC SOLER,on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1714

EL FOSSAR DE LES MORERES

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro
         dels canons de Felip Quint.
          Ell los mata i jo els enterro -
    lo fosser deia, enfondint.
        Quin vellet lo fosser Jordi!

 Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
 
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Però la Diada significa més, no representa únicament la derrota d'un territori. En tota guerra,un cop acabada, els guanyadors i triomfadors sotmeten als perdedors. Comença la repressió: els victoriosos Borbons ocupen militarment el nostre territori i persegueixen la nostra identitat. Creant el " Decret de Nova Planta" eliminen la nació catalana, prohibint la llengua, abolint les institucions, constitucions i el sistema monetari i fiscal.

L'Onze de setembre es converteix en un dia de reivindicació dels nostres drets nacionals. Crec que la Diada per qui es sent català és el dia en que el seu país diu en veu alta que vol la seva llibertat, un reconeixement de la seva llengua, cultura i tradicions empobrits i expoliats per la monarquia, per el franquisme i pel govern espanyol.

Aquest 10 de juliol ho varem deixar clar, quina llàstima que els nostres representants polítics lluitin entre ells per ser els herois en solitari de la nostra gesta. 
Doncs ja està fet, senyera al balcó i preparats per passejar pels carrers de Barcelona, un 11 de setembre.

		.