Maig, 1918
La Morera
La minyona fa estona que està dempeus, perquè la jove
Senyora Puig les ha despertades en plena nit. No fa més que senyar-se i resar,
espera a que arribi la companya amb el metge.
Té la pell de gallina, el foc no aconsegueix fer-la entrar en calor. A fora plou, amb força, els llamps han
despertat els gossos que no paren d’udolar.
Fa mig any que treballen les dues a
la Morera. La Senyora, les va contractar per posar en ordre una casa que feia
més de deu anys que ningú netejava. S’encarregaven de tot, menys del Senyor. La
salut d’ell, l’ha postrat al llit d’ aquella habitació des de que van arribar.
No n’ha sortit mai, i elles hi tenen el pas prohibit.
Al arribar el metge, el condueixen a l’estança. Una fortor a podrit els
hi regira l’estómac. És l’olor de la
mort. El doctor, veu a la jove Senyora Puig, asseguda amb les cames separades,
per la gran panxa, al costat del gran llit. Amb una mà acaricia el ventre ple
de vida i amb l’altre el futur difunt. L’examina amb cura, a aquell sac d’ossos
que la malaltia ha consumit. Ni rastre de l’home autoritari dels darrers anys.
-
Senyora Puig, d’aquesta nit no passa. Li he donat uns
calmants perquè no estigui tant inquiet, amb això serà suficient¸ però poca cosa més es pot fer.- Amb un to més
paternal - Sé, que aquests són moments molt durs i més en el seu estat, però
intenti descansar una mica. Li deu faltar molt poc, per donar a llum, oi?
Ella, impassible, ni es molesta en mirar ni tampoc contestar. Té la vista
clavada en el esquelet del seu marit. Així que, el metge s’acomiada i surt
d’aquella casa amb el cap cot.
-
Maria, on nets? No em deixis- Suplica el moribund des del
seu llit.
-
Sóc aquí- apropant-se encara més- i t’asseguro que no em
mouré.- L’expressió del seu rostre es transforma, fred, mancat d’amor. I amb un
fil de veu que només ella pot sentir...- Fins que estiguis ben mort. Patiràs i
jo seré aquí per veure-ho. – Els ulls li brillen, davant l’expectació. Per
últim cop, treu de la butxaca, una petita caixa metàl·lica. L’obre amb molta
cura i aboca el seu contingut en un got d’aigua.
-
Beu, deus tenir molta set… - apropant-li el vas d’aigua a
la boca, com cada nit fa.- Beu-t’ho tot.
Ell, obeeix a la seva Maria, ni gota al vas. Al cap de mitja hora, l’home
comença a respirar amb dificultat, agonitza, durant uns minuts que es fan
eterns, fins que deixa de respirar.
Vuit mesos abans,
18 de setembre 1917 La Morera
Un soroll sec i fort, el desperta allunyant-lo dels fantasmes del passat que el persegueixen nit darrere nit.
El vent
empeny els porticons de la finestra, ara si ara no. Entre cop i cop, la llum de
la lluna es filtra a través de les gruixudes cortines. Encara les seves facultats
estan adormides, els ulls vaguen aquí i allà prenent consciència d'on és.
L’estança,
l’han ocupat sense canviar res. Tot segueix meticulosament igual que fa déu
anys. L'enorme llit de roure, les tauletes a joc a cada banda. Nostre Senyor
penjat a la creu al damunt del llit i davant, un enorme tocador amb un immens
mirall picat que li retorna la imatge. Odia el seu rostre, fa masses anys que
l’amaga darrera els cabells negres. Li
recorden cada dia de la seva vida al malparit que el pegava amb una corretja,
per semblar-se a la mare que mai va conèixer.
Els seus ulls ja adaptats a la penombra repassen el cos immòbil. No pot
ignorar l’olor que impregna l’habitació. Inspira profundament, deixant que els
seus pulmons gaudeixin amb aquesta barreja de metall, suor i sexe que tant l'excita.
-
La Maria cada dia està més maca. Com s'ho deu fer? - Es pregunta mentre recorre amb la
vista la
pell despullada de la jove, que ni els gastats llençols aconsegueixen amagar
les seves formes arrodonides. Sent com
l’excitació s’apodera d’ell . S'abandona als seus instints més primaris,
grapejant-la de forma obscena.
Ell, s'ha
tornat a despertar. Ella nota com les
seves mans aspres amassen els seus pits,
els friccionen, li fa mal. Tot ell fa olor a ranci, també la casa. Aquesta
pudor s’ha instal·lat dins el cervell. Intenta moure’s, escapar, però unes
cordes li esquincen la pell dels canells.
Sent el seu alè al coll, la llepa, bruscament com
un animal . Els seus llavis acartronats toquen la seva orella, deixant escapar un lament.
- Maria, porta’t bé i no em facis enfadar- li refrega la llengua, deixant
l’orella ben molla- que ja saps que passa quan m'enfado...
El cor li colpeja
al pit, una suor freda recorre la
columna, tot el cos tremola, sense control. Un líquid calent s'escapa entre les
cames, mullant el matalàs.
- Si us plau- l'implora- No, un altre cop no....
Un cop de
puny li gira la cara, deixant-la durant uns segons lluny de la realitat. Quan
torna en sí, ja el té a sobre, apunt per un altre atac. Li separa les
extremitats amb una força salvatge que la fa xisclar de dolor. Sap que no
serveix de res resistir-se així que
aixeca la vista i mira la creu. Mentre ell empeny, ella, és ben lluny d’allà.
La seva ment la transporta a l’estiu a la Font, només fa unes setmanes, on el Joan i ella es van donar el primer
petó. Recorda els ocells piulant, el formigueig a l’estómac al sentir el
contacte dels seus llavis. Un llavis suaus, melosos i tendres. Aquell primer
petó, quasi cast. Com la llengua del Joan va explorar-li la boca amb suavitat.
Ella es va deixar fer, acceptant primer tímidament, per desprès correspondre’l sense
vergonya.
Amb l’ultima
empenta, ell deixà escapar un gran crit de plaer que s’apodera de tota la
cambra.
Ella torna
al seu cos, al present. Les llàgrimes li recorren el rostre, i amb un fil de
veu massa agut, li diu:
-No em dic Maria. Em dic Anna. Anna, Anna, Anna, Anna, Anna… Repeteix el
seu nom sense descans.
- Callaaaaaaa't!!!!.-Ell comença a pegar-li a la cara mentre surt d’ella.
Un dia abans, 17 de setembre 1917
Tot està
preparat per el gran casori. La mare està guarnint a la seva filla col·locant-li
les últimes flors als cabells daurats per el sol d’aquest estiu. Estaria
preciosa, si no fos per les taques vermelles en el rostre i els ulls verds
inflats.
-
Fes el favor de posar millor cara. – amb un to
autoritari- Vols que tothom vegi que has
estat plorant el dia del teu casament? Què diran? Que pensaran de nosaltres? Si
et veu així, el senyor Puig no et voldrà.
-
No l’estimo, mare
i no crec que mai el pugui estimar. Jo estimo al Joan- amb veu tremolosa, a
punt de posar-se a plorar.
-
Ximpleries. Què sabràs tu de l’amor ? Ets massa jove per
entendre-ho. Quan em vaig casar amb el teu pare per mi era un desconegut…-canviant el to, una mica més
dolç- Però, Anna, maca, el temps fa que les persones acabin
agafant-se estimació. Fes cas a la teva mare, que sap més per vella que per…
-
Però si és molt més gran que jo!- desesperada, agafa les
mans de la seva mare.- Em portaré bé, faré tot el que vostès em diguin,
treballaré de valent … però no vull marxar tant lluny i viure en aquella casa
en mig del bosc. Diuen que està maleïda
des de que va morir la seva dona… Jo no em vull casar!!!. Mare, si us plau li
suplico!!! – posant-se de genolls mentre les llàgrimes tornen a espatllar el
rostre de la núvia.
-
Fes el favor de posar-te dreta ara mateix i comportar-te
com déu mana. Faràs malbé el vestit!!! Et casaràs i no se’m parli més!!!.
De fons les campanes de l’església comencen a repicar , sense descans,
anunciant el gran casament entre el Senyor Puig, amo de les terres de la Morera i
l’Anna, de Can Ginàs.
Dos mesos desprès, novembre 1917, La Morera.
L’Anna està encinta i des de que va ho saber que alguna cosa dins seu ha
canviat. Ell, ja no la pega, ni la toca, no fos cas que fes mal al futur hereu.
Ha après a ser la Maria, la dolça Maria, davant seu. Ja no li té por. Fa dies
que rumia. Sap que quan pareixi, tornarà
a ser tractada com un animal, en aquesta solitària casa. No vol que el monstre
toqui al seu fillet, és tot el que li queda, del Joan. Mentre para taula, deixa
caure un polsim a la copa de vi. Pensa
fer-ho cada dia, en petites quantitats, vol que pateixi fins el darrer sospir.
No pot permetre que torni a posar-li les
mans a sobre. Mai més, és diu a sí, mateixa, mai més.
