Divendres Sant, 1952
El
vell campanar va ser el primer en donar l’alerta, alguna mà anònima va començar
a picar les campanes de l’antiga
església en mig de la nit, trencant el silenci. Foc! Foc! Deien despertant a tothom. Esverats
els veïns van abandonar les seves cases buscant la columna de fum. Primer crits
aïllats, desprès un clam general: És Can
Pasqual!!!! Ajuda, ajuda!!!!. Els voluntaris van
córrer amunt i avall amb galledes
plenes d’aigua cap a la propietat més allunyada i senyorial del poble. Si el
foc penetrava fins al bosc estaven perduts, llavors seria impossible
dominar-lo. Al arribar, veieren com la casa de l’alcalde cremava amb violència.
Cortines de foc es deixaven veure per les finestres, trencant els seus vidres. Aquella
nit, va ser molt llarga, tots treballant sense descans, tots, units amb un únic
propòsit. Fins que les primeres llums
del dia van aparèixer entre les muntanyes, aconseguint la seva completa
extinció. Tots recorden la figura de l’alcalde abatut davant la seva propietat.
Miraculosament havia sobreviscut, emergint d’entre les flames. El seu cos
esprimatxat, encongit, la roba feta miques, els braços i les cames cremades. Immòbil,
amb els ulls fixes, dirigits a l’esquelet en el que s’havia
convertit la seva llar. Per primera vegada
el veieren vulnerable. Van percebre la
desesperació en el seu rostre, era un home que acabava de perdre la dona i els
dos fills grans. Tots els records de la seva vida plegats s’havien consumit amb
ella. Tothom sabia que aquest incendi no
havia sigut casual. Eren temps difícils i la casualitat no existia. Masses
odis, masses rancúnies en un poble petit, dividit entre vençuts i vencedors.
Algú d’ells, algú que es creuaven cada dia havia provocat aquell incident. En
els seus braços, la filla petita de dos
anys, l’única a la que havia pogut salvar. L’Elvira. Estava plena de cendra de
dalt a baix però les flames no havien aconseguit tocar-la ni un pèl. S’aferrava
amb força el pit del pare, mentre els
seus plors feien emmudir a tothom. Déu
sabia que aquell home no descansaria fins fer justícia.
...uns mesos més tard
La
guàrdia civil havia picat a la porta de casa dels Hereu, quan les últimes llums
del dia s’apagaven. En Jaume l’havia
obert corrents esperant llençar-se als braços del seu pare, al darrera
la pacient àvia, vigilant a la criatura que no aixecava ni un pam de terra. Al
veure aquella inesperada visita, van sobresaltar-se. En Jaume va córrer a avisar la mare, que feinejava a la cuina. Uns llargs minuts, sense sentir la conversa,
immediatament veié com la mare es portava les mans a la boca deixant
escapar un crit, tant intens que la fer caure de genolls. S’abraçava el cos prim, mentre es gronxava
absent. Les llàgrimes relliscaven per les seves galtes. La resta allí presents, quiets, contemplant a
una dona que li havien arravatat al marit. L’havien trobat al bosc, amb un tret al
cap.
Diumenge de Glòria, 1958, sis anys més tard.
El
sol semblava que els volia donar una
mica treva, així que al sortir de l’Església de Santa Maria, com
cada diumenge, van aprofitar la bonança. Els adults en petits grupets apinyats
i els vailets jugant a fet i amagar. Durant
una breu estona, van divertir-se amunt i avall, corredisses , crits , tots
esquivant als pares. Fins que un nen que
li treia un cap a la més menuda va fer-la caure. Enrabiada s’aixecà ignorant els seus genolls
pelats.
-Jaume, m’has tirat a propòsit!!!! Ets un trampós!!!-
el va acusar.
-Què dius ara! Tu, que no saps jugar, ets
massa delicada... Ves amb el teu pare i deixa’ns estar.
-Saps que et passa? Què no saps perdre, tros
d’ase.
En
Jaume empipat com una mona va agafar-la per les espatlles, fent que perdés
l’equilibri damunt un gran bassal,
empastifant-la de valent.
-Mireu com plora, la princeseta!– va somriure triomfador- Va, fot el camp!
Fuig!!
Ella
que sentí l’orgull ferit, estava farta
que la tractessin diferent, volia ser un més. Enrabiada va concentrar tota les seves forces per
envestir-lo, fent-los rodar junts al bassal. Els crits van cridar l’atenció
dels grans. Tot hagués quedat en una cosa de nens si el pare de la criatura no hagués sigut
l’alcalde, que va anar cap a la seva filla, horroritzat pel seu comportament.
Allà tirada al fang, avergonyint-lo davant de tots. Immediatament els va
separar i el nen encara amb les mans
brutes, el va desafiar amb la mirada.
Aquells ulls, aquella arrogància...aquell marrec era idèntic a aquell, que ni mort el deixaria descansar. De sobte l’odi, li ennuvolà el seny i amb la seva mà grossa li esborra la insolència
d’una bufetada. Es va fer el silenci en aquella plaça, durant uns segons fins
que la mare del nen va arremetre com una fera.
- Que sigui la última vegada que poses les
mans a sobre del meu fill – Li escopí la dona.
- Hauries de fer alguna cosa amb el salvatge
del teu fill... Abans que prengui mal.- Amb to amenaçador, no podia permetre
que aquella trastocada el deixés en evidència. D’això ja s’encarregava la seva
preciosa filla.
- Cuida’t tu, que tothom aquí sap que les
teves mans estan brutes de sang– Crida
fora de si.- No et tinc por. M’has sentit?
-
Ets completament boja! T’haurien de fer
tancar!!!
Uns
braços savis van agafar el nen i la dona per emportar-se’ls ben lluny, mentre
la seva veu ressonava per la plaça:
-Assassí!!!
16 de juliol de 1963, cinc anys més tard
Feia una calor d’espant mentre una munió de
gent seguia el fèretre de l’església fins al cementiri. Era un dia trist per la
família dels Hereu, avui enterraven l’àvia. Mig poble havia assistit al
enterrament, l’altre s’havia quedat a casa perquè no serien benvinguts. Les
conseqüències
de la guerra encara eren evidents. Dos bàndols, dos destins. I per desgràcia pels
que caminaven amb la comitiva seguien sent temps massa durs.
Al
arribar al cementiri una gran rotllana davant el nínxol familiar. Entre la
gent, una intrusa, l’Elvira, la filla de l’alcalde. Ningú li havia dirigit la
paraula, fent evident que la seva presència molestava. Les mirades directes cap
a ella, escrutant qualsevol gest que delatés el motiu de la seva intromissió.
Al
acabar, tots van anar un a un cap als dos familiars directes. La filla i el net
de la difunta. Quan va tocar-li el torn a l’Elvira es respirava una gran
tensió. Ella, amb el cos tremolós, dubtava, però no es podia acovardir, ara no. Amb el cap
cot va dirigir-se cap a ells. No es van dir res, el fill agafava la mà de la
seva mare, com si fos tant fràgil que s’anés a trencar.
-Què fots aquí?- Li digué la mare d’en
Jaume.- T’envia el teu pare, que no respecta ni els morts?
-Ell, no sap que estic aquí...- aixecant la
mirada i fixant-la en la de la dona.
Durant uns segons eterns cap so. La dona va
estudiar amb atenció aquella noieta que amb poc temps es convertiria en dona.
Va observar com els ulls, brillaven a punt de deixar escapar una llàgrima. Eren
sincers. El seu petit cap va moure’s de dalt
a baix, com a senyal de respecte. La dona va respondre-li amb el mateix
gest .
15 d’Agost, 1967, Festa de la Mare de Déu.
L’envelat
està llest com cada any per aquestes dates, és Festa Major i com marca la
tradició al vespre tots compartiran taula i desprès ballaran fins ben entrada
la nit. L’Elvira es corda el vestit, que
estilitza el seu contorn. Ja no és una nena i el seu cos així ho demostra.
-Estàs preciosa. Aquesta nit, tots cauran de
cul. Em sembla que ploraré...- li va dir la vella Amèlia entrant al seu
dormitori.
Un
gran somriure se li escapa al veure a la persona que ha cuidat d’ella des de
que era petita. L’ha trobat tant a faltar aquests anys, internada a les monges.
Observa com el cos de la seva protectora
ha envellit notablement. El cor se li encongeix al pensar que algun dia faltarà
la persona més important de la seva vida. Li deu tant...
-Elvira, no em donis petons que t’embrutaré.
Va, ves, que el teu pare t’espera a baix, i ja saps com es posa...
Com
era d’esperar, el seu pare està plantat davant l’entrada, impacient mirant el
rellotge. Són dos estranys, fa massa temps que es defugen. En complert silenci,
segueixen al camí fins a la plaça, on
els espera un bullici de gent. Saluden educadament a uns i altres fins que és
hora d’asseure’s. Ella, amb les noies de
la seva edat, les seves amigues que li guarden un lloc. El seu pare lluny, amb
la resta d’autoritats, a fer gala un cop més de la diferència de classes.
-Sabeu qui ha vingut de Barcelona?- li diu la
seva amiga Carmeta tota emocionada.
-Il·luminem!- respon l’Elvira.
-Vaaa, endivineu!! Si no, no té gràcia...Una pista,
és algú que fa tres anys que va
marxar...
Abans que acabi la frase, veu entrar a un noi
jove, alt, moreno. Ha crescut, s’ha fet un home, però les seves faccions són
inconfusibles. Les seves mirades es creuen, i ella incòmode l’aparta.
-Mireu, és el Jaume Hereu!! Dissimuleu que
està mirant-nos, heu vist que guapot...Creieu que em demanarà per ballar? – Va
sospirar la Carmeta.
-Diu la meva mare, que es guanya molt bé la vida a la Barcelona, i envia
diners a la seva mare i que...
És
incapaç de seguir la conversa, preocupada busca amb la mirada al seu pare que
ha canviat l’expressió del seu rostre amb aquella arribada inesperada. Durant
tot el sopar, està nerviosa, removent-se en el seu seient, sentint la mirada
d’ell clavada. S’ha assegut amb tota colla de nois, uns quants metres enllà.
Les
primeres notes sonen i la gent tímidament comença a sortir a ballar. Primer els
matrimonis, els nens i poc a poc els nois s’aixequen per demanar ballar a les
noies.
-Riu com si t’hagués fet gràcia alguna cosa
Elvira. En Jaume ve cap a aquí. Jaaa!!- un riure estúpid emet la Carmeta.
Agafa
aire, per alleugerir els nervis. Se sent
viva, feliç i es mort de ganes perquè la tregui a ballar.”
Què potser s’ha tornat boja o què? Al seu pare li agafarà un patatús. Què el
bombin. Per favor, per favor ...”
-
Hola Carmeta,
Margarida, oi que no us importa si us robo a l’Elvira un moment. Balles amb mi?
