Estic intrigada, molt intrigada i cada dia que
passa ho estic més. Fa uns mesos la iaiona del primer ( la típica cotilla que
tots en tenim a l’escala ) em va parar per
preguntar-me si la veïna estava
embarassada. Som una escala de pocs veïns així que és fàcil tenir-nos tots clitxats. Es referia a la veïna que viu al
davant de casa meva o la de sota, no ho tenia molt clar....
Em va informar que la veïna en qüestió la havia vist feia poc amb una
panxa gran, però per prudència no havia gosat obrir la boca. I amb tota la raó
del món... no hi ha una cosa més lletja que preguntar-li algú si està prenyada
quan no ho està. La cara de lerda que et queda no se’t treu en molts dies.
Vaig pensar que la pobre iaiona picava vàlvules i que ja començava
a repapiejar ... Jo li vaig dir que les dos noies a les
que es referia no ho estaven de embarassades perquè m'hauria enterat. I així va acabar la conversa,
cada una cap a casa seva.
Doncs bé, fa uns dies estant jo a la habitació de fer nones, on les
parets són tan fines que si el veí es tira un pet tu el sents i al revés suposo
que també... vaig sentir un plor d’un bebesito a mig gas...atònita vaig voler
identificar d’on venia el plor, si dels veïns de la meva pròpia escala o del
bloc del costat... Amb gran sorpresa vaig descobrir que eren el neighbors de davant... Tenia varies teories:
a) Havien vingut
a visitar-los parents amb crios...
b) Miraven la
tele i sortia un nen somicant...
c) La melodia
del mòbil era de plors de nen...
d) Havien
sigut pares...
Com cap d’aquestes opcions no em va acabar de
convèncer vaig decidir deixar les meves hipòtesis guardades a un calaix de la
ment per un altre dia.
Els dies van anar passant i l’Orbuà i jo vàrem
tornar a escoltar gemecs ( el nadó
encara no ha après que te una capacitat pulmonar més gran, per sort). Un dia
vaig posar l’orella a la paret amb l’objectiu de sortir de dubtes. I si li
sumem els fets: cotilla que veu una panxa, bebesito que marraneja i senyora de
mitjana edat que ronda el pis de davant, que la hem etiquetat com a mare dels
de davant...
Conclusió, la veïna ha parit i en nou mesos no
hem vist cap indici. Cap cotxet, cap muntatge d’habitació, compres de
bolquers....
La meva curiositat està arribant a l’extrem de
mirar pel forat de la porta( si ho se, seré la successora de la cotilla) ... i
res.... així que no ens queda un altre que batejar el nen com el Bebe Fantasma.
Però tranquils, que no desistiré fins posar-li
una cara aquest nen/a.
La portada d'ahir de l'ARA era impactant. La crisi decanta la balança i una majoria de catalans, segons el CEO, ja votarien sí a un referèndum per la independència per primera vegada a la història (a la història de les enquestes). Els greuges econòmics, l'espoli fiscal i la sensació d'injustícia que provoca el cornuts i pagar el beure constant i sistemàtic són motius prou sabuts que expliquen la creixent desafecció. Però no són, ni de bon tros, les úniques causes del desig de dir adéu a Espanya. Ara que el sí ja és majoritari, potser és hora de donar les gràcies a tots els que han contribuït de valent a aquests resultats. Un polític basc em deia, aquesta setmana, que Intereconomía ha fet més pel sentiment independentista que Sabino Arana. Certament, els altaveus que proporciona la TDT han amplificat discursos que, fins fa quatre dies, exageraven, mentien o difamaven a través de la ràdio o de capçaleres històriques. A tots ells, moltes gràcies. Un agraïment molt especial als tribunals, tant se val el Suprem com el Constitucional. De cada sentència que lamina Catalunya neixen trenta mil sobiranistes. Gràcies a les ministres de Foment, de la Maleni a la Pastor, per escapçar-nos per terra, mar i aire. Gràcies al ministre Wert, per la seva dèria espanyolitzadora de Catalunya, ja sigui a través de l'escola o de l'esport. Mil gràcies a l'Espe per voler suspendre, preventivament, una final de Copa entre bascos i catalans. Gràcies, fins i tot, a Sergio Ramos, que a Salamanca, i vestit de la roja , va retreure a Piqué que parlés en català. Gràcies també a José Antonio Monago, perquè amb cada estirabot del president extremeny tenim més ganes i més pressa per dir prou. José Montilla reconeixia que "Monago alimenta les baixes passions". És veritat, president. La llibertat cada vegada ens fot més calents.
Disparem contra el pianista
Quan el resultat de la pregunta d'una enquesta no agrada, he constatat que hi ha tres opcions. O no se'n fa cas, o es parla de la reina d'Anglaterra a Irlanda del Nord o s'ataca a la pregunta. La més sibil·lina és aquesta tercera possibilitat. Si la resposta no agrada, es carrega contra la pregunta i qui ha gosat plantejar-la. La tàctica, matussera, és allò tan vell de disparar contra el pianista. I ja vèieu ahir en Jordi Argelaguet, el director del CEO, havent-se de defensar per haver gosat formular aquesta pregunta: "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" La qüestió és al carrer, té interès demoscòpic i forma part d'un sondeig que té 387 pàgines de preguntes. Critiquen al CEO que aquesta pregunta no s'havia fet mai. D'acord. Però les circumstàncies actuals ho feien pertinent. El que seria greu seria pagar 70.000 euros per una enquesta i no formular-la. De fet, ja fa anys que el CEO preguntava als 2.500 catalans de la mostra si volien pertànyer a una regió, a una autonomia, a un estat independent o a un estat dins d'una Espanya federal. I, aquí, la tendència és molt significativa: si el 2006 només un 13,9% deien "independència", ara ja és l'opció més triada, amb un 34%. Agradi o no, la realitat la marca aquesta fletxa amunt que, a hores d'ara, sembla imparable. No cal, però, que l'espanyolisme recalcitrant s'amoïni gaire. Tinc dues bones notícies per a ells. El catedràtic Josep Oliver afirma, sovint, que totes les crisis passen i que aquesta no en serà una excepció. El suflé independentista, doncs, baixarà quan torni la bonança econòmica. I, per si de cas pateixen molt, els comunico que, a ben curt termini, Espanya guanyarà la final de l'Eurocopa i la matinada de diumenge s'adonaran que Barcelona continua sent la segona ciutat d'Espanya.