Aquest és el primer exercici, sense títol:
El despertador m’observa, burleta i insolent ,sabedor
del poder que exerceix sobre mi , en aquests maleïts instants. Les agulles, com
dos bons soldats, desfilen seguint un ritme
constant i precís que sense adornar-me s’ha filtrat dins del meu cap.
El seu reflex s’escapa i s’estén per la nostra
habitació, ara hostil, recordant-me
constantment que els minuts passen i la son no arriba. Vull tancar els ulls i
poder rendir-me al dolç descans, però l’únic que aconsegueixo és posar-me
encara més nerviós. Són els meus
pensaments que s’encadenen un darrere l’altre ,conduint-me sempre al mateix
punt de partida. Les nostres tristes
misèries, les nostres baralles, els retrets dels últims dies, m’assalten sense
treva, convertint aquesta nit en una veritable tortura.
En un últim intent desesperat, em moc, dins aquest
petit espai que compartim , vigilant de
no despertar qui jeu al meu costat. Sento la seva respiració plàcida al meu
clatell, i m’exaspera. Sospiro, renego i maldic de la sort que té. De sobte, una ràbia fins ara desconeguda, s’apodera de mi, ferint-me
, mutilant l´últim alè. Sento una
opressió dins el meu pit que m’ofega i quan crec que ja no puc més, unes llàgrimes rodolen pel meu rostre i poc a
poc aquesta violència s’afluixa,
destensant el nus que hi havia a la meva gola. Ploro, i ploro en silenci
fins trobar la calma, la respiració combrega amb els meus pensaments, sent
conscient que aquest amor em fa mal, ferint-me en el més profund. Però decideixo rendir-me i enterrar el meu orgull perquè.. la trobo a faltar.
Em giro cap a ella, oloro els seus cabells i la rodejo
amb el meu braç. El seu cos m’accepta i jo quedo en pau.
