Amb les friends de la feina vam decidir anar al cine a veure l’última del Tim Burton. Dit i fet, aniríem el dimecres al plegar de la feina. Sense sopar vam enfilar cap al cine amb tota la parsimònia  possible. Dos dies abans havíem estat buscant cines i vam triar el que teníem al costat. Quan algú va preguntar , l’hora d’inici vaig contestar a les 22:30 sense dubtar.  Així que quan ens vam plantar davant la taquilla i vam mirar l’horari, casi m’assassinen. Ho vaig notar, mirades directes d’aquelles que fulminen,  acompanyades de: “Passen casi  deu minuts”.  A tot això hi havia cua i no estava la venedora, hauria escollit un mal moment per sortir a .. anar a buscar canvi, relacionar-se amb els companys, al W.C, menjar... Els nostres nervis no van tenir que esperar gaire estona, quan es va tocar molt amablement ens va informar que estaven en el cicle anuncis ,anuncis, anuncis. Vam sortir com rayos per les porqueries, i es que teníem gana. Com formiguetes quan algú els hi destrossa el cau,  cada una va sortir per el seu objectiu. El meu, crispetes dolces, solament hi havia un obstacle, cua, cua de gent indecisa, que fa posar-te a mil quan tens presa. Les friends, rápidas y veloces tenien la seva provisió feta. “Aneu passant, que jo ara vaig” hipnotitzada per les crispetes, com si fos un d’aquells gossos de Pavlov fent salivera davant del seu premi. Casi ploro quan la parella del davant se les acaba, allà als meus nassos. Un Noooooooooooooooooo intern d’ira . Quina putada, tan gran, amb crispetes salades un crunch de consol vaig enfilar cap a la sala nº 9 vint minuts més tard. Obro la porta i foscor, no veia tres en burro, perquè ja sabeu que les pelis del Burton molta, molta llum no tenen... així que allà palplantada durant uns segons eterns... vaig veure com el que semblava un  braç em saludava. Salvada. Era una de la mías, uf...vaig seure i amb un  mínim resum del que m’havia perdut vaig començar a engolir les soses crispetes( per unànime decisió s’havien descuidat de posar-li sal) snif,snif...

Es veu que no m’havia perdut gaire peli....menys mal, vaig arribar en el precís moment que es convertia en vampir. Apa, i ja no digo nada más.

La trama és aquesta;

 l’any 1752 Barnabas ( Johnny Depp) te el món als seus peus, ric, poderós, faldiller... fins que comet l’error de trencar-li el cor a  Angelique Bouchard ( Eva Green). Aquesta, bruixa del tot, el converteix en vampir( moment en el que aparec a la sala... ) i l’enterra viu. Dos segles desprès, surt de la tomba i es troba en els anys setanta en un món molt diferent al que coneixia fins ara.. Es retroba amb als seus disfuncionals  descendents i amb la bruixa de nou.

La peli està creada per passar una bona estona sense escalfar-te gaire al cap, amb moments còmics i l’estètica gòtica  marca de la casa amb olor de naftalina. Sense substància però amb molt de sabor, acompanyada d’una  bona banda sonora. Per qui solament esperin això els hi encantarà.