Fa mesos que havíem aconseguit les entrades, bastant dolentes, però era el que quedava... amb una mica de contorsions, allargament de coll i d'imaginació podíem veure al David Carabén damunt de l'escenari amb la seva guitarra.
Jo personalment vaig passar-m'ho teta, com una nena petita amb les seves sabates noves,i per el que vaig veure al meu entorn, diria que era l'actitud general. Un Palau ple de gom a gom, totes les entrades venudes i molta expectació per veure'ls cantant. Primer cop que assistíem a un concert d'ells així que no sabíem com sonarien en directe i... genial!!! Música de la bona( a mi m'encanten), guitarres potents, una veu fantàstica d'aquelles que arriba fins l'ós de l'espinada...
Ho van donar tot, cançons del nou disc, de les antigues de més antigues encara i al public a la butxaca.L'única nota negativa, no poder-nos moure en llibertat, si és molt xulo suposo tocar al Palau, però es troba a faltar la birreta, la ballaruca i la massa de gent esclafint el teu cos. La màgia d'un concert és aquest. Asseguts en una butaca es fa estrany, però s'ha de dir que se sentia de puta mare!!!
Ara en parlen d'ells al telenotícies... es veu que fa ja 10 anys que existeix Mishima... pos no està nada mal!!!
I vam sortir bé, gaudint de veure com ells estaven assaborint la collita del seu treball.
Aquí deixo unes de les lletres d'una cançó que m'encanta,
es titula NEIX EL MÓN DINTRE L'ULL.
.... igual que el so en la corda, tota imatge
vibra d'existència quan entra a la mirada.
Agustí Bartra
Potser en hauríem de preocupar,
si admetem que totes les coses
que hauríem d' haver resolt no
les hem resolt encara. Poc a poc
se'ns ha ant acumulant la feina
i tot està per fer, i les promeses,
sobretot les que mai ens vam dir,
de tan secretes ,de tan callades,
encara s'han de complir, algun
dia... Que mai hem plantat cara
als nostres somnis, però tampoc
als problemes , que arrossaguem
de fa temps: què volem ser, què
volem dir, qui podem ser i, s'hi ho
tenim clar, , com ho hauríem de
fer , amb quí podríem comptar.
Comptes amb mi? Compto amb tu?
Si, ens hauríem de preocupar.
De fet jo em preocupo i de
vegades tinc por. Però, de sobte,
com qui no vol la cosa,
un dis per l'altre, me'n oblido.
I, a llarga, qué vols que et
digui, al final de tot, no sé com
ni grácies a què, ni per
quin extrany mecanisme, tota aquesta
angoixa, tota aquesta por que
sento, em tranquil·litzen. No sé
com, però em tranquil·litzen.
Estic tranquil....
Tranquil...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada