sUpEr oChO

A un quart de començar la peli ens presentem al cine el cap de setmana d’estrena. Poques files, pocs seients, però nosaltres tirem endavant. Ens carreguem de crispetes i merdetes com a sopar i apa a buscar el nostre seient. Feia molt  temps que no veia una sala  plena  a vessar, potser perquè cada vegada costa més anar al cine, s’està millor al sofà de casa veient les pelis, parant per anar al W.C, sopant….

Doncs res un cop situats, amb la bufeta buida i preparats per 2 hores d’entreteniment. Les llums s’apaguen i es respira emoció, una melodia ja coneguda ens dona la benvinguda a l’aventura.

I em deixo dur molt lluny, als Estats Units, som  al 1979 . Em presenten els que acabaren sent unes cares conegudes durant l’estona que passem junts. I no se com ni quan estic allà, m’evadeixo de tot i em deixo atrapar en aquesta historia.

sEtmAnA 1

                   Tornar a treballar... no és fàcil. El primer dia t'envolta un rotllo zen que et dura això un dia i poc més. Ha sigut setmana estranya. A mig gas a estones i un altre cop a conviure amb els horaris. Calor i més calor, a una Barcelona fantasmagòrica on el centre es territori estranger.

Cap de setmana llarg. Yupi!!!! Però fa tanta calor!! Jo no ho porto gaire bé. Diguem que des de fa unes setmanes que no sé que em passa, desprenc calor. Sóc com una estufeta, això estaria bé si fotés fred. La pell em crema. No ho entenc. I de veritat que no són paranoies.Cremo. Tinc cascat el termotast de l'autoregulació. Això com s'arregla?

úLtiMeS hOrEs

... queden poques hores per donar per finalitzades aquestes vacances. Demà al curreli, novament.El primer dia sempre és raret, costa agafar el ritme i concentrar-se,però ves quin remei ens toca.
He arribat a la conclusió que es viu massa bé sense treballar !!!!! Començaré a comprar números de l'Euromillón!!!
Vull ser com el Pancho, ya!!!!!!!!!

rEfUgI 307

1936-1939 Les estratègies de les guerres van canviar i per primera vegada el camp de batalla també es traslladava a les ciutats.Diuen els historiadors que Barcelona va ser una de les primeres en patir bombardejos aeris indiscriminats i els ciutadans i ciutadanes  van haver d'assumir la seva pròpia defensa. La defensa passiva.Els refugis.

A Barcelona en dos anys s'hi van construir 1.400 refugis, 288 al territori que forma l'actual districte de Sants-Montjuïc, i un d'ells va ser el situat a la confluència dels carrers Nou de la Rambla i del passeig de Montjuïc, l'anomenat refugi 307 que actualment es pot visitar.

http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/es/muhba_refugi_307.html

Un cop vist que la població civíl corria perill de patir els bombardeigs, la tardor de 1936 es van començar a divulgar a la població civil, normes bàsiques per aquest perill nou. Es van editar opuscles, llibrets, cartells... i es va assejar per primer cop amb les sirenes que haurien d'alertar la població. Des de que sonàven fins rebre l'atac havia un marge d'un minut, dos.
El primer que va fer l'Ajuntament, va ser habilitar els passadissos de metro i ferrocarril, però l'ocupació massiva de les estacions va fer necessari la construcció d'altres espais per refugiar-se.
Va ser el moment en què l'Ajuntament va començar a construir els primers refugis, un total de trenta, vint-i-cinc que eren molt senzills i cinc de tipus cèl.lular i de grans dimensions, acondicionats amb tota mena de serveis.

Quan van caure les primeres bombes, la ciutadania va assumir la seva pròpia defensa, arribant a construir aproximadament uns 1.300 refugis a tota la ciutat. Aquests refugis els van construir entre dones, ancians i nens, ja que els homes joves estaven al front.

El refugi 307 va ser iniciativa dels veïns, que van aprofitar la montanya de Montjuïc per construir el refugi a nivell del carrer, quan la majoria estaven a 10 metres sota terra. Es va projectar excavar 400 metres de túnel, hi havia tres portes d'accés, canalització d'aigua, electricitat, banys, i una sèrie de mesures perquè la metralla no pugués entrar dins del refugi.

La capacitat d'aquest refugi s'estimava per a 2.000 persones.
Val molt la pena visitar aquest espai per conèixer una mica més la nostra història. Molt interessant.

bAr pApiTu versus SiKKiM

bar Papitu

Un dia, dos escenaris diferents. Al migdia BAR PAPITU a la nit SIKKIM.

 El primer situat al costat del mercat de la Boqueria i del boníssim Au Port de la Lune .

Al darrera del Palau de la Virreina, justament a la plaça de Galdric on hi conviuen a les hores de treball del mercat, les parades de fruita.  Un escenari singular, amb una terrassa agradable per tastar les tapes de peixets, carns i d'altres que ja ni recordo. Cervesa d'importació, ben tirada per calmar  la set.

Entre guiris i autòctons, seus amb la intenció de demanar unes canyes amb unes olivetes i no saps com et trobes entaulat.

Per anar al Sikkim ens hem de desplaçar fins el Born, justament davant d'aquell mercat que fa un fotimer d'anys que està en obres. Al voltant, forçes botigues que els preus són de tres xifres!Ummm!

Espai amb poca il·luminació per crear un ambient íntim, romàntic. Malament si vas amb una amiga per posar-te al dia, com va ser el meu cas perquè no llegíem ni la carta ....

bar Papitu

Menjars exòtics, contrast de gustos ben diferents, això ja m'agrada. Era dijous, així que era dia de sushi... i res vam decidir provar i compartir diferents plats, inclòs el sushi. Ens van portar un medallons de makis que no cabia ni en el platet de soja per  sucar ! Tenia ganes d'anar-hi des de feia temps ,però la veritat és que potser les expectatives eran tan altes com va arribar a  ser el compte. Així que  Sikkim 0 - Bar Papitu 1.

"vAcAsiOnEs "

Dia 11
El despertador, no sona. De fet fa dies que ni se'l sent.  El meu cos no l'enyora, es desperta quan ja en te prou de dormir.No existeixen horaris, no hi han presses.Els nostres estómacs són els que ens marquen el ritme del dia. És genial, simplement genial.

jOsEp BrAnGuLí

foto de www.guillamat.espacioblog.com

         
  L'exposició del CCCB està dedicada a l'obra  fotoperiodística del barceloní Josep Brangulí des de 1909 fins 1945. Gràcies a les boníssimes imatges ens retrata la societat de l'època, les transformacions polítiques, urbanístiques, humanes que va viure la ciutat en aquest període convuls.

Són un conjunt de 300 fotografies que segons el meu parer necessàries per entendre el  què som ara.

Reconèixer la essència  d'una Barcelona nostàlgica. Reviure moments claus de la nostra història i ensenyar-nos a les noves generacions la dura vida dels nostres avis. La rapidesa de com ha evolucionat el nostre món.

Una exposició del tot imprescindible.



...una petita mostra que no li fa justícia!