L’Heroi, és un noi sanot que un dia va decidir posar-se unes bambes i sortir a córrer com un boig, motivat pels seus amics. Doncs bé, aquest heroi va decidir un dia calorós que faria una mitja marató pels seus collons. Va sentir la necessitat de posar-se a prova, de sentir el seu cos al límit, de suar com un porc i de demostrar-se a si mateix que ell era capaç d’això i més. Ho va fer sol ja que aquest era un repte amb les seves cames i la seva ment.
I ho va fer, si senyor, contra tot pronòstic ho va aconseguir. Deixava darrera seu molts kilòmetres, moltes hores i molt cansament.
Però l’heroi se sent fort i en vol més, vol lluitar en una gesta més gran. Els herois són així, busquen reptes cada vegada més alts ,perquè necessiten saber si són invencibles.
Tornar a treballar... no és fàcil. El primer dia t'envolta un rotllo zen que et dura això un dia i poc més. Ha sigut setmana estranya. A mig gas a estones i un altre cop a conviure amb els horaris. Calor i més calor, a una Barcelona fantasmagòrica on el centre es territori estranger.
Cap de setmana llarg. Yupi!!!! Però fa tanta calor!! Jo no ho porto gaire bé. Diguem que des de fa unes setmanes que no sé que em passa, desprenc calor. Sóc com una estufeta, això estaria bé si fotés fred. La pell em crema. No ho entenc. I de veritat que no són paranoies.Cremo. Tinc cascat el termotast de l'autoregulació. Això com s'arregla?
... queden poques hores per donar per finalitzades aquestes vacances. Demà al curreli, novament.El primer dia sempre és raret, costa agafar el ritme i concentrar-se,però ves quin remei ens toca.
He arribat a la conclusió que es viu massa bé sense treballar !!!!! Començaré a comprar números de l'Euromillón!!!
Vull ser com el Pancho, ya!!!!!!!!!
Dia 11
El despertador, no sona. De fet fa dies que ni se'l sent. El meu cos no l'enyora, es desperta quan ja en te prou de dormir.No existeixen horaris, no hi han presses.Els nostres estómacs són els que ens marquen el ritme del dia. És genial, simplement genial.
És estiu, són vacances... i estic de reformes. Aquest estiu hem decidit quedar-nos per aquí sense rumb fix, però amb idees i projectes al cap. De moment poca cosa, descansar, quatre obligacions i para de contar.
Avui he donat el pas, perruqueria per tallar-me alguna cosa més que les grenyes. L'època de les vacances d'estiu ( si sóc de les afortunades que tenen més períodes) serveixen per reflexionar una mica i fer reformes si cal. I si, calen reformes!!!!
M´he despertat nostàlgica, amb la mirada fixa en el passat,fent balanç. Sé que encara no és nadal i molt menys comença ser època de bons propòsits... Penso en el 12 d'octubre de fa un any, han passat moltes coses , coses bones que marquen i coses dolentes que m'han fet trontollar. Ara tot just fa una any l'Orbuà i la trope anaven a la recerca de mar a Madrid,la meva àvia em visitava a casa...
Però de sobte els fets es disparen, els dies es succeïxen,les pàgines del calendari s'arrenquen i jo segueixo caminant, corrent, mal dormint...
Ha passat molt temps, bodes, naixements, un de camí, mudances, nous projectes, una despedida molt propera que m'ha deixat tocada i fràgil...
Ha passat molt temps, molt ràpid... viatges, maletes, molta feina, poca lectura, despedides, retrobaments... canvis...
Em moc, avanço sense ser molt conscient cap a on. El meu entorn canvia i jo segueixo caminant veient-los passar, m'envaeix la nostàlgia del present que ja és passat.
Construint nous projectes, castell de sorra que el vent s'emporta... De sobte ho veig clar, es fa la llum, el món no gira el meu voltant, però jo segueixo caminant, corrent... Em paro, aixeco la vista. Miro el cel, veig imatges que formen part de mi... i somric perquè el cor em batega..
Avui els catalanets tenim festa, quina llàstima que aquest any sigui en dissabte i no tinguem un pont llarg per marxar fora... i recordar els dies de vacances passades...
Els comerços tanquen, els partits polítics competeixen a ser els més patriòtics, els actes culturals convoquen a que els ciutadans sortim i celebrem l'onze de setembre. Però no ens deixem portar per tanta festivitat, no ens enganyem perquè estem commemorant la derrota. Alguns diran que el nacionalisme que defensem està tret de la màniga però la realitat és que Catalunya va ser convertida en una altre província espanyola més, ella que durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, presumia de llengua, moneda, exèrcit, institucions polítiques i cultura pròpies aleshores va veure aniquilada i perseguida la seva raó de ser. Es doncs que afirmem amb orgull que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283.
5 de la matinada d'un 11 de setembre de 1714, desprès de 13 mesos de setge, Barcelona cau. Victòria pel centralisme, els interessos aristocràtics i feudals. Així acaba una guerra civil entre Catalunya i els seus aliats contra Castella i els francesos. Una guerra de pactes i traïcions, potser com totes les guerres...
POEMA DE FRDERIC SOLER,on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1714
EL FOSSAR DE LES MORERES
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Així mestre Jordi, un dia cavant, deia en lo fossar, quan Barcelona sentia que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro dels canons de Felip Quint. Ell los mata i jo els enterro - lo fosser deia, enfondint. Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut; no hi ha pas qui se'n recordi que no el plori condolgut. Havia passat la vida mirant la mort fit a fit, i era una ànima entendrida; no l'havia això endurit. Era vell: mes ningú ho veia veient-lo al fossar, cavant; aquell pit que tot és teia quan és sec no aguanta tant. Son dol no el feia commoure, i, l'aliè, el veia patint; era un cor dur com un roure que sentia com un nin. Sempre al fossar anava a cavar amb un nét seu; si ell lo seu magall portava, - Jo - el nin deia - porto el meu! - I cavant ambdós alhora, i fent fosses al fossar, sempre dels morts a la vora se'ls sentia mormolar: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Molts jorns feia que, sitiada la ciutat pels de Verwick, amb l'ànima trasbalsada lo vell cavava amb fatic. Los fossars de Barcelona s'omplien de gom a gom. Pel tros d'or d'una corona si se'n gastava de plom! Mestre Jordi, que això veia, cavant deia en al seu nét: - Felip Quint que tan se'n reia vet aquí què n'haurà tret: rius de sang i un munt de ruïnes per pujar al trono reial. Ni essent d'or i pedres fines, val res un ceptre que tant val? I així dient, lo vell plorava, i ofegava amb lo seu plor una pena que el matava i li trossejava el cor. Tenia un fill, que era pare d'aquell nin que li era nét, i li enrogia la cara la vergonya d'un secret. Que aquell fill... taca afrentosa! no tenint la pàtria en res, va abandonar fill i esposa i va vendre's al francès. Compteu, doncs, si del vell Jordi no fóra amargant lo plor; no hi ha pas qui se'n recordi que no el planyi amb tot lo cor. Ell tan lleial a Catalunya, i el seu fill tan criminal...! Qui, si té bon cor allunya aquest pensament mortal? Per ço el pobre vell plorava com si cavés lo clot seu, i tot cavant, mormolava: - Si sigués... no ho voldrà Déu! Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Cava el pobre vell la terra amb l'ajuda del seu nét. Fa ja avui tres jorns que enterra; tants de morts li duu la guerra que són pocs los clots que ha fet. De trenc d'alba a la vesprada, de la nit al dematí, los morts li van com riuada i ell obre pas amb l'aixada a aquell riu que no té fi. - Bé en tenim, fill meu, de feina! - Oh, mon avi, aqueixa rai! Mentre no torni a la beina l'arma del soldat, nostra eina no espereu que pari mai. - Mes, al fossar - respon l'avi - no hi hem d'enterrar ningú que a la pàtria faci agravi. Que cap traïdor se n'abali! Si jo em moro, pensa-hi tu. Conec bé de quina banda són los morts que van venint al fossar a esperar tanda. No en vull cap dels que comanda lo botxí de Felip Quint, Ja hi ha un clot fet per aqueixos fora el marge del fossar; traïdors amb traïdors mateixos. Així els vils tindran esqueixos per plantar i replantar. I, així dient, lo nét i l'avi anaven clots enfondint, mentre obrint tot just lo llavi, com si dir-ho fos agravi, seguien, baix, repetint: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Ai, pobreta Barcelona, Felip Quint l'assalt et dóna i t'ofega amb sa corona apressant ton fi mortal. Mes tots fills per ço no afluixen i combaten sempre forts, i en los murs que, caient cruixen, entre rius de sang que els ruixen s'alcen altres murs de morts. I a rengleres, a rengleres los van portant a enterrar al fossar de les moreres entre fum i polsegueres i un retrò que fa esglaiar. Barrejats en un munt cauen los d'un i d'altre cantó, i encara quan morts ja jauen sembla que en combatre es plauen lo lleial amb lo traïdor! De sobte, l'avi es fa enrera en mirar un mort que han dut, i el nin, en veure qui era, tant és el que s'esparvera, que, de l'esglai, resta mut; contemplant-se'l, nét i avi s'estan al mig del fossar sens obrir per res lo llavi; a tots dos los sembla agravi lo mot que han de pronunciar. I mentrestant, allà, al lluny, encara la canonada, fent núvols de fum, retruny i el vell veu l'eina mullada de sang de son fill, al puny. - Oh - al fi esclata, amb foc que llança pels ulls la ira del cor seu - Mira'l, Déu n'ha pres venjança Duu el vestit de l'host de França... i és lo teu pare, fill meu! I el vell, que el magall empunya, diu tot d'una al nin que plora: - Lo seu crim dels bons l'allunya, fou traïdor a Catalunya. - A on l'enterrem? - A fora. Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.
Però la Diada significa més, no representa únicament la derrota d'un territori. En tota guerra,un cop acabada, els guanyadors i triomfadors sotmeten als perdedors. Comença la repressió: els victoriosos Borbons ocupen militarment el nostre territori i persegueixen la nostra identitat. Creant el " Decret de Nova Planta" eliminen la nació catalana, prohibint la llengua, abolint les institucions, constitucions i el sistema monetari i fiscal.
L'Onze de setembre es converteix en un dia de reivindicació dels nostres drets nacionals. Crec que la Diada per qui es sent català és el dia en que el seu país diu en veu alta que vol la seva llibertat, un reconeixement de la seva llengua, cultura i tradicions empobrits i expoliats per la monarquia, per el franquisme i pel govern espanyol.
Aquest 10 de juliol ho varem deixar clar, quina llàstima que els nostres representants polítics lluitin entre ells per ser els herois en solitari de la nostra gesta. Doncs ja està fet, senyera al balcó i preparats per passejar pels carrers de Barcelona, un 11 de setembre.
Mentre la gent està rostint-se al sol, viatjant o simplement no fotent res; jo fa 13 dies seguits que treballo aquesta tarda serà la catorzena... em queden 6 dies per tenir festa. Un simple cap se setmana, tinc els ulls vidriosos de l'emoció. No veig l'hora!!!! Avui m'he despertat i no sabia si era dilluns, diumenge o què. I el més greu de tot, avui he somiat que treballava.. quina putada!!!! NO podia somiar que estava de vacances, nooo! Això mai passa! I tota aquesta marató????? Doncs per aconseguir casi un mes de vacances per anar a ARGENTINA. Tot sigui per Argentina!!!! Queda gairebé 2 mesos per marxar, marxar ben lluny....
Però mentre estic aquí, amb molt de treball i revolucionada. M'ho noto, semblo Speedy Gonzalez. Avui l'he fotut un broncón a ma mare que no venia a " cuento" i es clar l'he tornat a trucar per disculpar-me.
Bé, crec que avui aniré en bici a la feina perquè la calor no apreta i sobretot per descarregar tensió.
Aquí deixo dos cançons... revolucionades com jo... o tot està al meu cap?... bé ja no ho sé.
De todos los viajes guardo un buen recuerdo, porque cada uno a su manera es especial, lo preparas lo vives de forma distinta, mil y una anécdota en cada uno. Ayer llegamos de una mini ruta Holanda -Bélgica y hoy ya he descargado las fotos del viaje, impaciente por verlas, 525 fotos, Déu meu senyor!!!!! Pensaba que no acaba nunca!!Una hora para girarlas, ordenarlas.... y eso no es lo peor... lo peor es deshacer esa maleta... que otra cosa no, pero vaga lo soy un rato así que la he cambiado de sitio varias veces, me la he mirado, he sacado la ropa sucia... y mañana será otro día. El día de la vuelta al trabajo y el de deshacer la maleta, poner lavadoras y... alimentar a la nevera que hace eco!!! Pero eso será mañana, hoy toca recordar, sonreír al ver las fotos y revivir porque no otra vez el viaje.
Hay una cosa que por mucho viajes que haga, siempre me pasa lo mismo. Yo preparo la maleta ( mochilón en este caso), además es como un ritual, a la noche, a horas intempestivas 00:00h y el despertador sonaba a las 4:00h y empiezo a pensar que me tengo que llevar, ropa interior, pantalones... bla,bla y por una extraña razón la maleta vuelve con ropa limpia!!!! ésto me lo llevo por si... y de verdad que no lo entiendo.Ésta vez puse lo justo... No es como otras veces que llenas y llenas, total como tiene ruedas... nooooooo, en ésta yo tenía que cargar con ella, mochileando por las ciudades.Así que me cuidé bien de no llenarla mucho... y si ha vuelto con ropa limpia!! De verdad que no lo entiendo.
Bueno dejo esta fotillo que para mi fue el mejor día de todos.
Mañana toca ir a trabajar... y es que 15 días de vacaciones pasan volando... lo bueno siempre acaba antes. Todo el año esperándolas y cuando llegan te atrapan sin querer dejarlas marchar!!! Pero no nos pongamos melancólicos, porque me quedo con los momentos de calma total, de desconexión y es con esta sensación con la que me enfrentaré mañana al primer día, con las pilas cargadas a punto para la batalla.
ui els catalanets tenim festa, quina llàstima que aquest any sigui en dissabte i no tinguem un pont llarg per marxar fora... i recordar els dies de vacances passades...
