Sóc en aquests moments com aquells dibuxots japonesos, que els hi salten les llàgrimes quan s'emocionen...
Desprès de dues setmanes de vertigen a poc a poc, dins del caos tot està quedant en ordre. Sembla mentida però tot arriba....
Ahir al plegar, vaig desar les coses a la taquilla, al tancar-la ( per cert casi marxo amb les claus oblidades al pany...) vaig pensar: LIBRE!!!LIBRE!!!!
Durant uns instants vaig dubtar, guardar la meva ampolla d'aigua o no...potser a la tornada hi trobaré algun peix o animaló similar.
M'espera un pont de la castanyada molt,molt intens; on no faltaren les visites familiars i d'amics, menjars copiosos, compres compulsives d'última hora. La targeta treu fum, quan em veu tremola.
Quan arribi rodolant a casa de tants panallets i castanyes dilluns al vespre, m'espera un duel amb la meva maleta. És el repte dels reptes, fotre mitja casa en un espai tan reduït que desprès la meva esquena haurà de transportar. Ho aconseguiré?
Aquesta maleta viatjarà molt lluny, fins ara no ha recorregut mai tants quilometres. L'emoció de conèixer noves terres queda eclipsada per la llàstima de deixar al meu company a terra, vigilando el fuerte. Ojalà em pugues dur un miniOrbuà en aquesta motxilla. Gràcies!!! Moltes gràcies!!!!!
La meva ànima voldria enlairar-se
però el meu cos no la deixa sortir
és com si jo
volgués allunyar-me
de mi
Però quan l'àngel o la musa m'inspira
sóc l'alè d'un exèrcit diví
sóc guspira,
estel o carícia,
guspira,
estel o carícia
per fi.
