sObReDosIs de Te

No m'agrada molt el cafè, però el te m'encanta. Així per ser persona als matins prenc te negre amb llet. Des de fa un temps el compro a granel i a ull el col·loco en un filtre les seves fulles.(Fins i tot l'Orbuà s'ha passat al te).  Hi ha dies que per equivocació em poso més del que toca, i com persona sensible als estimulants naturals...pateixo sobredosis de te. Taquicárdia, tremolor a les mans... hiperactivitat... tot molt divertit...Així pel bé propi he optat per reduir dosis i preses.

A la cuina tenim una petita col·lecció amb bastants varietats per anar canviant..i ja s'estaven esgotant....

per això,m'he apropat a una botiga especialitzada que m'havien parlat bé d'ella . Es diu Tealosophy, situada al carrer bonavista, al barri de Gràcia.

" Cualquiera sea su nombre o la hora, algo tan simple como unas hebras de té, un poco de agua, sensibilidad y paciencia son capaces de refrescar los sentidos, serenar el espíritu y crear un momento.

La gente de la tierra me enseño el respeto y el amor por lo que hago.

Soy buscadora de té.

Así nació tealosophy, el compromiso de compartir una filosofía de vida, quizás un estilo... Inés Berton"

Al arribar a casa he tret les meves compres i he llegit això en un prospecte que m'ha donat amb totes les varietats i ingredients.

Ja tinc ganes de tastar-les, per veure si he triomfat i si el seu preu s'ho mereix.

www.tealosophy.com

... i aVui qUè fAn pEr lA tElE ??

Bé, com cada dia...

pOs vAlE, pLoU i qUè?

lA cOnFiTeriA

 Un nou lloc descobert, al carrer Sant Pau nº 128. He passat infinitat de vegades, caminant, amb moto, cotxe,bici... i no m'havia fixat fins ara.

Foto cutre, però no he trobat un altre

Vaig quedar per fer una copa abans de sopar un divendres i perfecte... quin mojito!!!! Boníssim, abundant i simplement perfecte. Ho recomano.

fOrEsT hA vUelTo!!!!

Vale, rectifico, Forest quiere volver!!!!!

Ha començat l'operació de NO RETORNO!

Aquesta setmana han tingut lloc dos successos reveladors... Dues persones sense cap relació entre elles han descobert un gran secret que intentava tapar amb males arts. Ho confesso, m'he posat com un bacó i si, potser he guanyat algun quilet de més. Peró tot té una explicació, he volgut copiar a les foques que em el seu greix corporal no moren congelades.

Tot va començar quan la primera persona Y, amb tota la sinceritat del món va revelar el meu secret... bé vaig pensar, ha de ser la roba perquè  avui porto moltes capes....

Però al dia següent, la persona X amb la roba de treball ( pantalons estil pitillero i no sabria definir la part d'alt, sac de patates de màniga curta amb butxaques?) literalment em va dir:" com t'has posat aquest Nadal!!!! "

Així mi " corasonsito roto por el dolor" va reflexionar i va veure que tenia dos opcions. La primera la va desestimar, no es volia cosir la boca,i deixar de jalar... i no sé com va convencer al meu cos i la meva ment perquè tornés en Forest.

En Forest, és com em deia una amiga de la feina quan va començar la meva etapa de córrer pel carrer farà cosa de dos anys llargs. Anava sovint i resulta que vaig motivar a més companyes de la feina a sortir a córrer!!

Reconec que em vaig pirar una mica, però en el fons ho enyoro. Vull tornar a ser una xiribaina amb espardenyes.

En Forest el dia següent va disfressar-se i va sortir a... no podria afirmar que alló era córrer.Bé, el primer dia va ser durillo.No vaig aguantar ni ... no ho diré perquè em fa vergonya.

El segon dia, i fins ara l'últim vaig sortir amb l'Orbuà per Montjuic... qué Cabrón! i diu que alló no fa pujada, que hi ha una part plana, on? on està? perquè mira que la vaig buscar i no la vaig veure.

Em queia el moc, congelat, semblava el Darth Vaider respirant i la meva cara a punt d'explotar.Però ho vaig aconseguir i em vaig sentir bé, molt bé.

Demà un altre cop, així que espero que en Forest hagi vingut per quedar-se.

eL cLuB dEls oPtiMisTeS inCorrEgiBlEs

    De què va:Michel Marini, fotògraf aficionat, lector compulsiu i gran jugador de futbolí, tenia dotze anys el 1959 quan freqüentava el cafè Balto de París. Eren els temps del rock and roll, de Jean-Paul Sartre i de la guerra d’Algèria. En una sala annexa d’aquest cafè, en Michel coneix Igor, Leonid, Sasha, Imré i la resta d’integrants del club dels optimistes incorregibles. Per salvar la pell, tots han hagut de creuar el teló d’acer. Tots han deixat enrere l’amor i les seves famílies. Per sobreviure, tots s’han vist abocats a trair els seus ideals. La trobada amb els membres del club canvia l’existència d’en Michel i l’ajuda a oblidar les tensions familiars i els seus embolics sentimentals. Ell es converteix en el benjamí del grup i a poc a poc fa el seu particular aprenentatge del món amb els seus clarobscurs, alhora que descobreix el terrible secret que uneix aquests homes. Retrat d’una generació, El Club dels optimistes incorregibles reconstrueix minuciosament tota una època i els seus ideals.

Recordo que vaig llegir una crítica d'ell, que em va cridar l'atenció. Al poc anava a una llibreria a la recerca de noves adquisicions i de pas fer-li una ullada.
Tenia temps i ganes i em vaig deixar perdre per aquells passadissos plens de títols que et conviden a entrar al seu món i devorar les seves pàgines.
I allà estava, a dalt d'una estanteria i com si fos un petit flirteig, amb va atraure i la seva portada em va enlluernar. Un títol singular per una història encara per descobrir. El temps i mil coses a fer van posposar les nostres cites... així que el dia... va arribar... el vaig obrir i em va atrapar.
Les pàgines passaven i et submergies a les seves vides sense adonar-te´n.Una novel·la intensa, íntima, d'un conjunt de personatges que els fas teus. Comparteixes amb ells els anys, les penes i misèries i els veus evolucionar sempre amb aquell tarannà optimista. Peró quan t'atrapa una història, llegeixes àvidament i les seves pàgines arriben al seu fi. La història d'amor s'acaba i t' en acomiades amb tristor perquè han aconseguit emocionar-te.

bAluArD

             Vaig descobrir aquest forn relativament a prop de la meva feina, al barri de la Barceloneta farà cosa de mig any.... i des de llavors estic o millor dit el meu estómac està enamorat del seu pa.

De tant en tant en compro, carrego el congelador de diferents varietats de pa: amb fruits secs, de xocolata amb maduixes, multicereals,d'olives, nous....et perds!!!

Jo no sóc molt de pa però és tan bo que el podries menjar sol. Ahir per sopar, vaig rescatar un panet de viena del fons del calaix i...... quin gust!!! quina diferència!!!! Va eclipsar el meu pernilet!!

A casa el guardem com un tresor, i les últimes existències ja s'acaben, aviat hauré de fer-lis una visita!

www.baluardbarceloneta.com