Els 65.000 milions
que Mariano Rajoy pretén estalviar amb el cop de destral anunciat
dimecres coincideix -oh, casualitat- amb els 65.000 milions del rescat
dels bancs segons van establir les auditories de Rolan Berger i Oliver
Wyman. És a dir, el rescat financer als nostres banksters el
pagarem nosaltres, els ciutadans. Tota la resta és fer volar coloms.
Malgrat aquesta evidència, i un memoràndum de condicions imposades per
Europa que és molt explícit, el govern espanyol continua negant la
intervenció d'Espanya i fins i tot intenta maquillar el nom d'un rescat
financer que si no s'hagués produït ens hauria ensorrat per sempre. La
falta de transparència, les mitges veritats i la mentida fa molt temps
que s'han anat instal·lant en el nostre poder polític. Potser Rajoy no
recorda que Nixon no va haver de dimitir per haver ordenat espiar el
quarter general del Partit Demòcrata sinó per haver mentit al Congrés,
negant qualsevol vincle amb l'afer. O potser sí que ho recorda. Però
també sap que a Espanya, si les promeses electorals ja són paper mullat i
ningú no en fa inventari, les mentides encara penalitzen menys. La
corrupció -això també ho ha vist en Mariano al País Valencià- tampoc
passa factura electoralment. Aquí es neguen evidències, s'inflen
currículums, s'engreixen comptes corrents i mai no passa res. Per un
imputat, tres dimissions i quatre detencions, la majoria dels que ens ha
dut fins a aquesta situació campen per on volen i diria, fins i tot,
que es riuen de nosaltres en la intimitat. Per a un president del govern
hi ha una cosa pitjor que mentir i actuar a contracor. És fugir per la
porta del darrere. Malament rai si un president ha de sortir d'amagat
del Congrés. Si no pot ni donar la cara davant la gent, si no sap
aguantar el xàfec, només li queda un camí.
Xavier Bosch
http://www.ara.cat/premium/opinio/Caricatura-mateixPer-porta-del-darrere_0_736126389.html
