lA biGOtUdA

 Era una vegada un dia de gener quan  algú ( jo) portava corrent 24 minuts seguits per Montjuïc, suada amb la respiració i cor accelerat. Amb el temps justet es disposava a fer mitja volta i tornar per on havia vingut. Quan de sobte dues dones, una jove i l’altre entrada en anys, se la miren i la criden. Es produeix contacte visual i per un moment es veu temptada a ignorar-les. Una veu en off li diu “fuig, fuig” Però de sobte sense saber el motiu les cames paren i les dones van cap a ella. Feta una  Jessica Fletcher descobreix que les dones són japos, coreanes o de molt lluny per els seus ullets com ratlles i una guia de Barcelona a la mà. Li pregunten com anar al metro, senyalant la pàgina on surt la foto del MNAC. Les pobres neurones es veuen confuses per la falta d’oxigen després de la correguda. Amb un anglès macarrònic intenta entendre si volen anar en metro o al museu. Amb un gran interrogant al cap se les mira i de sobte veu dos coses, la senyora gran la mira amb cara d’ovni així que a partir d’ara amb qui tractarà és amb l’altra que sembla més espavilada i  aquesta, la jove, te un bigotet, bé un senyor bigoti per sobre els llavis... Hipnotitzada per aquets petits pèls que es mouen al parlar és incapaç d’apartar la mirada i pensar amb claredat.

Els hi pregunta en pla indi si tenen mapa, novament cara d’ovni. Però el poc oxigen fa un miracle, recordant que a pocs metres hi ha una parada de bus, on hi ha un mapa. Els hi diu que l’acompanyin a la parada. Novament cara de pocker. Però venen a la parada per veure per quina estranya raó les porta al bus aquella boja que corre disfressada.

Les explicacions són les següents, tenen que seguir tot recte fins Plaça Espanya, es d'on ve, 24 minuts corrent, per anar al metro que ella creu més proper. I per si de cas també volen anar al museu els fa desviar per un jardins per passar per davant. S’acomiaden, la jove japo contenta perquè creu que l’ha entès i la gran amb la mateixa cara d’ovni. La bona samaritana freda ja, això ha portat uns quants minuts, reprèn la marxa cap a casa accelerant el pas per  recuperar el temps perdut.

Al arribar a casa comenta el que ha passat i li expliquen que ha enviat a les pobres guiris a prendre pel cul.... El que  buscaven ho tenien a pocs metres. Sempre sorprèn Barcelona. Esperem que les pobres dones no estiguin a hores d’ara encara perdudes per Montjuïc.