La DuLcE eSpErA

mi ReiNa DeL pOp

Por qué cuando suena una canción de Mecano la gente acaba desgañitándose. Sea un lavabo, una boda o sola en una habitación...porque sólo la Torroja es capaz de rimar Nova York con jamón York. Brutal, en los 80 fue la reina.

aÚn No Ha sAliDo El sOL

Esto no se ha terminado,
aún podemos aguantar.
Esto no se ha terminado, 

no nos vamos a marchar.

Aún no hemo llegado al lugar que teníamos pensado ni de casualidad.
¿Estás ahí para agarrarme?
Estoy aquí por si te caes.

Me siento mejor que la última vez
y si esta es la última vez quizá sea la mejor.
Podemos ser como soldados dentro de un mismo batallón.

Estamos en la mente del sirviente,
en la boca del empresario y del cantante pop.
Somos gente necesaria
y no nos vamos a marchar.

Aún podemos aguantar.
Aún no a salido el sol.

Aún podemos ser lo que queramos,
más bien lo que nos dejen ser.
Aún podemos ir a esa nave
donde dicen que hacen raves.

¿Recuerdas cúando fie la última vez que escuchaste a los smiths, a Velvet o a los Can?
¿Sigues sintiendo algo grande?
¿Sientes algo de verdad?

Aún podemos aprovechar.
Aún no ha salido el sol.

Hagamos algo que ilumine
esta inmensa oscuridad.
Hagamos algo divertido
por el bien de esta ciudad.

Seamos nuestros propios anfitriones
y que salga a borbotones
la alegria de vivir.
Es un momento decisivo
y no nos vamos a rendir.

Aún podemos resistir.
Aún no a  ha salido el sol.

el pErRu mísTicu

lA siLLa piEl rOjA

teMpLaNzA

ViScA eL cApiTà PlAnEtA

Quan va aparèixer a les nostres pantalles el Capità Planeta l'odiava. Ara ja una mica més crescudeta, només una micona, continuaria crispant-me però li haig de reconèixer (ho dic amb la boca petita) el mèrit de: "els petits canvis són poderosos". I en aquest procès de canvis estic, molts són mentals i d'altres pràctics. La voluntat sempre hi és, ara falta donar-lis formes, i com dic no cal començar amb grans projectes, només petites variacions en la nostra conducta diària. Posaré un exemple, veure 1,5 litre diari. Tampoc començaré a tirar coets perquè és el cinquè dia consecutiu i encara em queda poc més de la meitat per acabar-la a les nou de la nit.
Però els petits canvis són poderosos, oh yea!
Aquesta setmana he confirmat una sospita que feia llargues setmanes que m'ensumava. Aquí adverteixo que qui sigui d'estómac delicat no segueixi llegint perquè podria ferir sensibilitats alienes. Quedeu avisats, ara deixo anar la bomba. El meu gos és copròfag! Feia dies que de tant en tant, sortia com un rayo cap a horitzons lejanos (la llamada de la caca es poderosa) i tornava relamiéndose i amb una olor del tot sospitosa. I clar està, que jo amb una pansa a la boca del fàstic. Però el tio diguem que és un sibarita de les caques. No li agraden totes, sol un petit grup d'elles per sort meva. I quin tipus són aquestes? Doncs les humanes...i ara és quan un pensa, comor??? I com ho sé? Perquè un altre gos que el va seguir en la seva aventura merdil va parèixer amb un tros de clínex a la boca i hagués sigut còmic si no hagués tornat el meu amb els bigotis tot empastifats de substància marró. I que jo sàpiga els gossos encara ningú els ha ensenyat a assecar-se el foradet amb paper...
Amb ell és impossible avorrir-se, avui ha anat a la pelu de perrus i ha tornat transformat amb el Lorenzo Lamas canino.