El brunch es una memez. Me explico, el viernes habíamos quedado a las 12 h. ¿ Para hacer el vermut? ¿ Para desayunar? ¿ Para comer? NOOOOO, para hacer un brunch. Y claro a las 12 h, con un agujero negro en el estómago, me reuní en un bareto de éstos que proliferan como setas... que con solo entrar te sientes cool y que por un zumito te clavan 3 euracos... Bueno he de decir que me puse tibia, que si huevos poché, patatas, ensalada, salmón... Que sí, que salí rodando de allí... la experiencia en ese momento no me desagradó porque estaba bueno... pero a las 16h no tenía hambre... pero a las 18h, me ponen un bistec y me lo como... Total, por las horas que eran, merendé y el resultado es que mi cuerpo quería macarrones, bistec... no una mierdecita de bocata....
Como es de suponer me quedé igual, silbando de hambre, esperando la hora cenar, para volver al horario habitual de comidas. Y es que me guste o no... soy un animal de costumbres, que está programada para desayunar, comer, merendar y cenar. Así que el brunch que se lo quede otro, porque yo soy más de vermut.
22 de desembre 2014
19 de desembre 2014
18 de desembre 2014
cEna dE nAvidAd
La cena de navidad con la gente del trabajo ... es ...como decirlo... muy... cachonda. Nos reunimos un grupo demasiado heterogéneo, que lo único en común que tenemos, es que compartimos demasiadas horas juntos, por obligación. Y ese día se crea un ambiente de germanó inèdit. Pues bien este año por razones diversas, ha sido en petit comité. Los años anteriores, nos reuníamos unas cuarenta personas, éste, apenas veinte. Y como es lógico a medida que pasaban las horas.. cuatro gatos bien avenidos dándolo todo, hasta que nos echaron.
Qué decir de esa noche? Pues simplemente que son necesarias, para la mente, el cuerpo y el alma.
Se me hizo corta, demasiado corta.
Qué decir de esa noche? Pues simplemente que son necesarias, para la mente, el cuerpo y el alma.
Se me hizo corta, demasiado corta.
20 d’octubre 2014
bAtIbUrrI De sEtMaNa
M'he he proposat varies coses, per intentar continuar
escrivint, ja que em van suspendre el curs que volia fer per falta d'alumnes. I
la veritat és que en el meu dia a dia em costa trobar una moment per seure davant
l'ordenador i parlar amb les seves tecles. Així que si puc i tinc ganes, intentaré ser constant.
Voldria començar dient que les darreres dues setmanes hem
anat al cine i que hem triomfat amb les pelis. LA ISLA MÍNIMA i PERDIDA. La
primera al meu gust molt més bona que la segona però totes dues serveixen per
gaudir del cine i de les històries ben explicades. Cada una al seu estil em van
venir ganes de repetir, així que aquesta setmana si no hi ha cap imprevist
tornarem a anar-hi i aquest cop em toca a mi escollir.
Hem retornar a la sèrie TRUE DETECTIVE, a quatre capítols
pel final l'havíem deixata aparcada per la meva culpa... i la veritat, al
principi és una sèrie que costa perquè és un pel lenta, però ja tinc ganes de
saber com acaba. Ens falten dos episodis i aquest cap de setmana l'acabarem por
fin. El " Mateo " em te meravellada des de Dallas Buyers Club. Ole,
ole, ole !! I en el aquest paper també es llueix de lo lindo.
Aquest cap de setmana, ha sigut variadet, però ha estat
bé... m'ha passat volant. Encara que cada vegada que puc fujo de la ciutat, ens
hem quedat i tenia a la meva llista mental un merder de coses per fer... per
aprofitar, però efectivament, no vaig
fer tantes com hagués volgut.
Amb bateig inclòs, ha sigut una setmana en que veus a moltes
persones i que encara que passi el temps, i no coincideixis tant, la teva
relació amb elles segueix sent igual de fresca. És curiós com amb certes
connectes i sents més properes que amb les de la teva pròpia sang.
Ahir vaig ser una de les 25.000 dones que van anar a la
Cursa de la Dona. La vam fer xino xano per una bona causa, totes allà fent taps
immensos pel centre de la ciutat. Ahir va fer anys, crec que sis o així que
vaig començar a córrer, amb la Cursa de la Dona del 2008 ¿? Tinc molt mala
memòria. I em va donar per posar-me reflexiva. De tant en tant et trobaves amb
cartolines donant ànim als seus éssers estimats, mentre lluiten contra aquesta
punyetera malaltia.
Bé, aquí ho deixo, que és dilluns i encara m'haig de fer a
la idea.
...encara guardo els culs de plàtan i del iogurt...
07 d’octubre 2014
bOlEtS, uN mAtí Al bOsC
Etiquetes de comentaris:
El premi
04 de setembre 2014
lOcKe
Título original: Locke
Año:2013
Duración: 85 min.
País: [Reino Unido] Reino Unido
Director: Steven Knight
Guión: Steven Knight
Música: Dickon Hinchliffe
Fotografía: Haris Zambarloukos
Reparto: Tom Hardy, Olivia Colman, Ruth Wilson, Andrew Scott, Ben Daniels, Tom Holland
Género: Drama | Drama psicológico
Sinopsis
Ivan Locke (Tom Hardy) es un hombre que ha trabajado duro para conseguir su objetivo: llevar una buena vida. Sin embargo, un día, inesperadamente, recibe una llamada que trastoca todo su mundo. Desde ese momento se enfrascará en una peligrosa huida contrarreloj. (FILMAFFINITY)
Ahir vam anar al cine a veure LOCKE, la veritat és que havia llegit la sinopsis en la que poques pistes et done i sabia de la bona crítica, però res més. Sense cap tipus d’expectativa, vam comprar les entrades. Primer de tot diré que em va agradar la pel·lícula, per si el que ara escriure confon. Em va sorprendre gratament. La vaig trobar original , arriscada i això és ja és molt, perquè últimament em costa. Però… quina llàstima, hi ha un però que no l'acaba de fer brillar. Aix! Penso que encara que sigui de curta durada, 85 minuts, al final, cansa una mica. Més que cansar li falta algun punt que aconsegueixi mantenir-te alerta durant tot el trajecte.
No desvetllaré res que pugui esgarrar a qui vulgui veure-la, però si la veieu, entendreu del que parlo. El protagonista que sol l’havia vist a l’última de Batman, convertit en un ninot de Mixelín amb màscara, m’ha sorprès molt. Un bravo, tio!!! Em va passar pel cap durant tota l’estona. Porta tot el pes, aconseguint ser del tot creible, en aquest exercici d’interpretació, carregant les escenes de gran contingut emotiu amb una gran contenció.
La història comença sense cap informació que et permeti deduir que succeix, i fins passats als primers minuts el director no et permet encaixar les peces per entendre al protagonista. Potser no comparteixes el seu camí però a partir d’aquest moment el segueixes en la seva aventura personal. He trobat a faltar algun punt més d’emoció, de suspens, o un gir argumental, ja que els que introdueix per mi no són suficients . Ara quan la imatge s’allunya i la música ambiental pren protagonisme … penses…"Ja? S’ha acabat? "I si, les lletres de tota la gentada que ha participat inunden la pantalla… És inevitable que et passi pel cap un …" Què cabró!!… M’has portat fins aquí i em deixes així". Però si l’analitzes bé, acaba com ha d’acabar perquè el que ens han estat explicant sigui creïble. Em quedo amb bon sabor de boca, d’aquesta arriscada posada en escena. Les històries que ens presenten tant al cine i en la literatura ens les han explicades milers de vegades, el que canvia és la seva forma.
BRAVO CAPRABO!!!
Año:2013
Duración: 85 min.
País: [Reino Unido] Reino Unido
Director: Steven Knight
Guión: Steven Knight
Música: Dickon Hinchliffe
Fotografía: Haris Zambarloukos
Reparto: Tom Hardy, Olivia Colman, Ruth Wilson, Andrew Scott, Ben Daniels, Tom Holland
Género: Drama | Drama psicológico
Sinopsis
Ivan Locke (Tom Hardy) es un hombre que ha trabajado duro para conseguir su objetivo: llevar una buena vida. Sin embargo, un día, inesperadamente, recibe una llamada que trastoca todo su mundo. Desde ese momento se enfrascará en una peligrosa huida contrarreloj. (FILMAFFINITY)
Ahir vam anar al cine a veure LOCKE, la veritat és que havia llegit la sinopsis en la que poques pistes et done i sabia de la bona crítica, però res més. Sense cap tipus d’expectativa, vam comprar les entrades. Primer de tot diré que em va agradar la pel·lícula, per si el que ara escriure confon. Em va sorprendre gratament. La vaig trobar original , arriscada i això és ja és molt, perquè últimament em costa. Però… quina llàstima, hi ha un però que no l'acaba de fer brillar. Aix! Penso que encara que sigui de curta durada, 85 minuts, al final, cansa una mica. Més que cansar li falta algun punt que aconsegueixi mantenir-te alerta durant tot el trajecte.
No desvetllaré res que pugui esgarrar a qui vulgui veure-la, però si la veieu, entendreu del que parlo. El protagonista que sol l’havia vist a l’última de Batman, convertit en un ninot de Mixelín amb màscara, m’ha sorprès molt. Un bravo, tio!!! Em va passar pel cap durant tota l’estona. Porta tot el pes, aconseguint ser del tot creible, en aquest exercici d’interpretació, carregant les escenes de gran contingut emotiu amb una gran contenció.
La història comença sense cap informació que et permeti deduir que succeix, i fins passats als primers minuts el director no et permet encaixar les peces per entendre al protagonista. Potser no comparteixes el seu camí però a partir d’aquest moment el segueixes en la seva aventura personal. He trobat a faltar algun punt més d’emoció, de suspens, o un gir argumental, ja que els que introdueix per mi no són suficients . Ara quan la imatge s’allunya i la música ambiental pren protagonisme … penses…"Ja? S’ha acabat? "I si, les lletres de tota la gentada que ha participat inunden la pantalla… És inevitable que et passi pel cap un …" Què cabró!!… M’has portat fins aquí i em deixes així". Però si l’analitzes bé, acaba com ha d’acabar perquè el que ens han estat explicant sigui creïble. Em quedo amb bon sabor de boca, d’aquesta arriscada posada en escena. Les històries que ens presenten tant al cine i en la literatura ens les han explicades milers de vegades, el que canvia és la seva forma.
BRAVO CAPRABO!!!
02 de setembre 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)