...uN aLtRe ReLaT...sEnSe TÍtOL

La primera vegada que la vaig veure, aquella mateixa  nit ,vaig somiar amb ella, amb el seu cos blanc, nu, al damunt del llit entregant-se’m, mentre les meves mans la  resseguien .Aquella nit sense ser conscient, el seu record, el meu desig, quedaren enterrats en el més profund  del meu jo, esperant algun dia ser rescatats per tornar-me boig. La primera vegada que la vaig veure , fou una nit càlida de Sant Joan , en una petita festa, entrant per la porta amb un vestit verd pruna, amb les espatlles descobertes i des d’aquell instant els meus ulls no es van apartar  d’ella, sentit una fam fins ara desconeguda.  El seu cos prim, el cabell llarg ros, les faccions angelicals, els ulls verdosos, el seu somriure, simplement perfecte.  Aquella nit, ens van presentar, Arlet, dos petons, vaig inspirar la seva olor,  anhelant  els seus llavis cada vegada que es movien al parlar-me, idiotitzat  i anul·lat per la seva veu, la resta deixà d’existir, només ella .La nit passà amb un sospir, intercanviarem converses, rialles, balls i el triomfador fou un altre. L’escollit la va agafar de la mà per sortir per la porta, deixant-me  decebut i enrabiat..... Però aquella nit, en el meu somni, va ser tota meva.

Lògicament, la vida continuà,  poc a poc s’encarrilava el meu futur, amb els estudis acabats, treballant i per fi independitzat en un minúscul pis. Sortia amb una noia que em feia força gràcia però que ràpidament s’esfuma del meu capi de la meva vida quan un bon dia de tardor, la vaig tornar a veure.  Asseguda davant del meu escriptori, esperant rebre de mi dades i xifres, i el que es va trobar va ser un somriure permanent de babau. La vaig reconèixer a l’instant, vaig esperar a que em digués de nou el seu nom,   Arlet. Estava més prima, inclús més pàl·lida, però continuava exercint sobre mi, aquell poder magnètic. No em  vaig poder estar, i la vaig saludar, rememorant  la nit de Sant Joan.  Em va deixar creure que em recordava d’aquella festa, com aquell noi simpàtic que la fer riure tota la nit. Durant uns dies es cità  al banc amb mi, i jo, l’esperava nerviós, preguntant-me com podia ser que em sentís tant feliç. M’explicà que havia deixat els estudis de biologia,  havia decidit canviar de rumb i dedicar-se allò que més li agradava, estudiant patronatge. Volia crear, dissenyar amb les seves pròpies mans. Havia començat a casa seva fent petits encàrrecs per les amigues i poc a poc del boca orella, havia aconseguit més projectes. Ara, necessitava una petita ajuda, per obrir  en un local....embadalit l’ observava, l’estudiava, la memoritzava. Només van ser quatre dies, asseguda, davant meu,  però suficients per fer  créixer  aquesta obsessió per tornar-la a veure. Ja no en tenia prou, en volia més, la volia a ella. El dia que va signar, la vaig convèncer per celebrar l’inici del seu somni empresarial i aquell vespre asseguts un al costat de l’altre, desarmat i encoratjat pel vi, la vaig besar. Em va deixar fer, els seus llavis m’acceptaren gratament i la meva llengua expeditiva la va convèncer d’acabar plegats al meu llit. Aquella nit,  la vaig tastar, enredant-me per sempre en la seva olor i en els seus cabells.  Explorant  el seu cos, convertint el desig en amor, sense mesura, sense límits. Vam passar de compartir crispetes a compartir el pis, en molt  poc temps.  Vaig conèixer el que és despertar-se i sentir la veu de qui vols cuidar al teu costat, no em podia sentir més afortunat.  Em va dir,  “t’estimo “, i la  vaig creure, convertint-la en la senyora de la meva voluntat i dels meus sentiments.

 Però en un tres i no res, tot s’esfumà... Recordo encara perfectament aquella conversa,  les paraules  escopides, bufetejant-me a la cara, descobrint que la nostra història era una més, que jo era un més. Vaig sentir-me morir, el món quedar buit a l’instant,  perquè fes el que fes, tot em recordava a ella, com un idiota, mutilat i destrossat vaig  aprendre a sobreviure, ofegat per aquell, ” ho sento “ .

Amb la distància del temps, encara em descobreixo mirant les seves fotografies, preguntant-me, què deu fer, com li va... Si, és clar que  m’he refet, quin remei, però  l’estima que vaig sentir per ella, l’Arlet, no la he pogut esborrar, per molt mal que m’hagi pogut ... I si la vida  vol que algun dia ens tornem a trobar,  m’agradaria  poder dir-li que... sóc més feliç, més alt i més guapo.

rElAt 1

Aquest any m'he apuntat a un curs d'escriptura creativa, quan ho vaig comentar a la feina una companya es pensava que era de caligrafia....( no hace falta decir nada más). De moment continuaré amb el segon curs. Som un grupet del tot divers que cada dijous ens reunim fem quatre riures i apa, fem volar la imaginació.
Aquest és el primer exercici, sense títol:
 

El despertador m’observa, burleta i insolent ,sabedor del poder que exerceix sobre mi , en aquests maleïts instants. Les agulles, com dos bons soldats, desfilen seguint un ritme  constant i precís que sense adornar-me s’ha filtrat dins del meu cap.

El seu reflex s’escapa i s’estén per la nostra habitació, ara  hostil, recordant-me constantment que els minuts passen i la son no arriba. Vull tancar els ulls i poder rendir-me al dolç descans, però l’únic que aconsegueixo és posar-me encara més nerviós.  Són els meus pensaments que s’encadenen un darrere l’altre ,conduint-me sempre al mateix punt de partida.  Les nostres tristes misèries, les nostres baralles, els retrets dels últims dies, m’assalten sense treva, convertint aquesta nit en una veritable tortura.  

En un últim intent desesperat, em moc, dins aquest petit espai que compartim ,  vigilant de no despertar qui jeu al meu costat. Sento la seva respiració plàcida al meu clatell, i m’exaspera. Sospiro, renego i maldic de la sort que té.  De sobte, una ràbia  fins ara desconeguda, s’apodera de mi, ferint-me , mutilant l´últim alè.  Sento una opressió dins el meu pit que m’ofega i quan crec que ja no puc més,  unes llàgrimes rodolen pel meu rostre i poc a poc aquesta violència s’afluixa,  destensant el nus que hi havia a la meva gola. Ploro, i ploro en silenci fins trobar la calma, la respiració combrega amb els meus pensaments, sent conscient  que aquest amor em  fa mal, ferint-me en el més  profund. Però decideixo rendir-me i enterrar  el meu orgull perquè..  la trobo a faltar.

Em giro cap a ella, oloro els seus cabells i la rodejo amb el meu braç. El seu cos m’accepta i jo quedo en pau.  

vOLvER

Dresprès d'una crisis existencial amb aquest blog, he decidit tornar... la meva fan number one, si eres tu, Amanda, me reclama, así  que me debo a mi público ( oigo  en mi cabeza aplausos y vítores). Siiii, ja sóc aquí!!! Proposito pa el año que viene...escriure
Apa me voy a currar, con un poc de resaca , tengo que recomponerme pa convertirme en una persona humana.

DiARiO dE a BoRDO

cAsA rUrAl

eL iNfRaMuNdO

Hoy he ido a LA CAMPANA y he sobrevivido. Después de meses de posponerlo, hoy le he echado huevos, me he mentalizado armándome de valor y me he subido al metro con el único propósito de conseguir el puto permiso de circulación. He de decir que después de toda la semana inmunizándome a base de coger el transporte público en Barcelona, la experiencia no ha sido tan nefasta. Pero porque siempre hay un pero, espero no tener que meter los pies otra vez ahí hasta dentro de mucho, pero que muuucho tiempo.

Era tal el horror que representaba ir a la Campana que me estaba planteando pagar a alguien para que hiciese ese trámite absurdo ( según mi opinión).  Ya lo tenía decidido cuando un día cometí el error de verbalizar esta idea brillante delante de un público poco tolerante que me abucheó. Así que en mi día de fiesta, no me ha quedado más remedio que bajar a ese inframundo llamado Campana. Y desde luego que he flipado en colores, eso sí, colores retros como todo lo que hay ahí dentro. No he alucinado con los olores de tanta humanidad ahí metida, no… ni por ver la concentración  más grande de gente rara,rara que he visto en mi vida. Ni por la  gran amabilidad y paciencia  de sus trabajadores, que han estado ,casi, apuntito  de hacerme perder la educación que me han enseñado mis padres. Ni al ver  a unos cuantos dar más vueltas como un ventilador, tampoco…

He alucinado porque me he sentido en una puta gincana, cogiendo números, bajando y subiendo pisos, mirando números, pantallas… y lo mejor de todo, es que he tardado poco más de una hora. ¿Y cómo? Pues aún no doy crédito que entre toda la fauna cavernícola que trabaja ahí he ido a topar con una alma cándida que  me ha evitado volver a mi casa por el puñetero padrón.

Ahora debo coger fuerzas, respirar hondo porque debo enfrentarme a la itv… resignación. Quince días más de transporte público que según los de la itv es lo que tardarán en hacer el duplicado de los papeles de mi querida moto. Hasta entonces no podré pedir la hora para que enganchen la pegatina de los cojones en ella. Nos hemos vueltos locos o qué.

hOla QuE tAl....cOmO Te vA!!!!

UFFFFF!!!! Cuánto tiempo sin venir por aquí!!!!

 L´últim post és de l'any passat  quan tot estava revolucionat a nivell polític, social, econòmic, cultural... i malauradament les coses molt no han canviat des de llavors...seguim putajats, seguim més pobres que les rates i ens continuen donant pel cul per totes bandes. En fin, que li farem, ens ha tocat ser malabaristes de la butxaca. 

Bé, no em posaré tràgica perquè ara no en tinc ganes, avui és divendres i per fi veig la llum, un gloriós cap de setmana de rayos y truenos, desprès de dotze dies currant... sona a glòria.  Per escapar de tanta rutina  aquesta setmana hem anat al cine a veure LOS ÚLTIMOS DÍAS, hem anat de concert DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES, ens hem passejat per Sant Jordi  i aquest cap de setmana...una gran llista de coses per fer. Aquesta és una de les avantatges de treballar els cap de setmanes i festius, que quan no ho fas l'aprofites tant que a vegades sembla un mitjó desllanagat que no dona més de si. Pos aquest en serà un d'ells, una llista immensa en  el meu cap, ple d'activitats que el més probable és que  quan arribi diumenge i repassi m'hauré deixat més de la meitat per fer. En fin serafín, avui m'he permès el "luju" de dormir un colló, total per fí és divendres. Ara a passejar la gossa que deu tenir la bufeta com un globus i a comprar el diari. I és que els divendres són la óstia ( espero que el puto Rajoy avui no me l'espatlli, que cada divendres a l'hora de dinar surt algun d'aquest de la palomita i ens posen de mal humor).

Bon cap de setmana a tots.