L'hOrT

L' eNvELaT

Divendres Sant, 1952

El vell campanar va ser el primer en donar l’alerta, alguna mà anònima va començar a  picar les campanes de l’antiga església  en mig de la nit, trencant el  silenci. Foc! Foc! Deien despertant a tothom. Esverats els veïns van abandonar les seves cases buscant la columna de fum. Primer crits aïllats, desprès un clam general:  És Can Pasqual!!!! Ajuda, ajuda!!!!. Els voluntaris  van  córrer  amunt i avall amb galledes plenes d’aigua cap a la propietat més allunyada i senyorial del poble. Si el foc penetrava fins al bosc estaven perduts, llavors seria impossible dominar-lo. Al arribar, veieren com la casa de l’alcalde cremava amb violència. Cortines de foc es deixaven veure per les finestres, trencant els seus vidres. Aquella nit, va ser molt llarga, tots treballant sense descans, tots, units amb un únic propòsit. Fins que les  primeres llums del dia van aparèixer entre les muntanyes, aconseguint la seva completa extinció. Tots recorden la figura de l’alcalde abatut davant la seva propietat. Miraculosament havia sobreviscut, emergint d’entre les flames. El seu cos esprimatxat, encongit, la roba feta miques, els braços i les cames cremades. Immòbil, amb els  ulls fixes,  dirigits a l’esquelet en el que s’havia convertit la seva llar. Per primera  vegada el veieren vulnerable.  Van percebre la desesperació en el seu rostre, era un home que acabava de perdre la dona i els dos fills grans. Tots els records de la seva vida plegats s’havien consumit amb ella.  Tothom sabia que aquest incendi no havia sigut casual. Eren temps difícils i la casualitat no existia. Masses odis, masses rancúnies en un poble petit, dividit entre vençuts i vencedors. Algú d’ells, algú que es creuaven cada dia havia provocat aquell incident. En els seus  braços, la filla petita de dos anys, l’única a la que havia pogut salvar. L’Elvira. Estava plena de cendra de dalt a baix però les flames no havien aconseguit tocar-la ni un pèl. S’aferrava amb força el pit del  pare, mentre els seus plors  feien emmudir a tothom. Déu sabia que aquell home no descansaria fins fer justícia.

...uns mesos més tard

La guàrdia civil havia picat a la porta de casa dels Hereu, quan les últimes llums del dia s’apagaven.  En Jaume l’havia obert corrents esperant llençar-se als braços del seu pare, al   darrera la pacient àvia, vigilant a la criatura que no aixecava ni un pam de terra. Al veure aquella inesperada visita, van sobresaltar-se. En Jaume va córrer  a avisar la mare, que feinejava a la cuina.  Uns llargs minuts, sense sentir la conversa, immediatament veié  com  la mare es portava les mans a la boca deixant escapar un crit, tant intens que la fer caure de genolls.   S’abraçava el cos prim, mentre es gronxava absent. Les llàgrimes relliscaven per les seves galtes.  La resta allí presents, quiets, contemplant a una dona que li havien arravatat al  marit. L’havien trobat al bosc, amb un tret al cap.

Diumenge de Glòria, 1958, sis anys més tard.

El sol  semblava que els volia donar una mica treva,  així que  al sortir de l’Església de Santa Maria, com cada diumenge, van aprofitar la bonança. Els adults en petits grupets apinyats i els vailets jugant a fet i amagar.  Durant una breu estona,  van divertir-se  amunt i avall, corredisses , crits , tots esquivant als pares. Fins que un nen que  li treia un cap a la més menuda  va fer-la caure.  Enrabiada s’aixecà ignorant els seus genolls pelats.

-Jaume, m’has tirat a propòsit!!!! Ets un trampós!!!- el va acusar.

-Què dius ara! Tu, que no saps jugar, ets massa delicada... Ves amb el teu pare i deixa’ns estar.

-Saps que et passa? Què no saps perdre, tros d’ase.

En Jaume empipat com una mona va agafar-la per les espatlles, fent que perdés l’equilibri damunt  un gran bassal, empastifant-la de valent.

-Mireu com plora, la princeseta!–  va somriure triomfador- Va, fot el camp! Fuig!!

Ella que sentí l’orgull  ferit, estava farta que la tractessin diferent, volia ser un més. Enrabiada  va concentrar tota les seves forces per envestir-lo, fent-los rodar junts al bassal. Els crits van cridar l’atenció dels grans. Tot hagués quedat en una cosa de nens si  el pare de la criatura no hagués sigut l’alcalde, que va anar cap a la seva filla, horroritzat pel seu comportament. Allà tirada al fang, avergonyint-lo davant de tots. Immediatament els va separar i  el nen encara amb les mans brutes, el  va desafiar amb la mirada. Aquells ulls, aquella arrogància...aquell marrec era  idèntic a  aquell, que  ni mort el deixaria descansar.  De sobte l’odi,  li ennuvolà el seny i  amb la seva mà grossa li esborra la insolència d’una bufetada. Es va fer el silenci en aquella plaça, durant uns segons fins que la mare del nen va arremetre com una fera.

- Que sigui la última vegada que poses les mans a sobre del meu fill – Li escopí la dona.

- Hauries de fer alguna cosa amb el salvatge del teu fill... Abans que prengui mal.- Amb to amenaçador, no podia permetre que aquella trastocada el deixés en evidència. D’això ja s’encarregava la seva preciosa filla.

- Cuida’t tu, que tothom aquí sap que les teves  mans estan brutes de sang– Crida fora de si.- No et tinc por. M’has sentit?

  - Ets  completament boja! T’haurien de fer tancar!!!

Uns braços savis van agafar el nen i la dona per emportar-se’ls ben lluny, mentre la seva veu ressonava per la plaça:

-Assassí!!!

16 de juliol de 1963, cinc anys més tard

 Feia una calor d’espant mentre una munió de gent seguia el fèretre de l’església fins al cementiri. Era un dia trist per la família dels Hereu, avui enterraven l’àvia. Mig poble havia assistit al enterrament, l’altre s’havia quedat a casa perquè no serien benvinguts. Les

 conseqüències de la guerra encara eren evidents. Dos bàndols, dos destins. I per desgràcia pels que caminaven amb la comitiva seguien sent temps massa durs.

Al arribar al cementiri una gran rotllana davant el nínxol familiar. Entre la gent, una intrusa, l’Elvira, la filla de l’alcalde. Ningú li havia dirigit la paraula, fent evident que la seva presència molestava. Les mirades directes cap a ella, escrutant qualsevol gest que delatés el motiu de la seva intromissió.

Al acabar, tots van anar un a un cap als dos familiars directes. La filla i el net de la difunta. Quan va tocar-li el torn a l’Elvira es respirava una gran tensió. Ella, amb el cos tremolós, dubtava, però no es podia acovardir, ara no. Amb el cap cot va dirigir-se cap a ells. No es van dir res, el fill agafava la mà de la seva mare, com si fos tant fràgil que s’anés a trencar.

-Què fots aquí?- Li digué la mare d’en Jaume.- T’envia el teu pare, que no respecta ni els morts?

-Ell, no sap que estic aquí...- aixecant la mirada i fixant-la en la de la dona.

 Durant uns segons eterns cap so. La dona va estudiar amb atenció aquella noieta que amb poc temps es convertiria en dona. Va observar com els ulls, brillaven a punt de deixar escapar una llàgrima. Eren sincers.  El seu petit cap va moure’s  de dalt  a baix, com a senyal de respecte. La dona va respondre-li amb el mateix gest .

15 d’Agost, 1967, Festa de la Mare de Déu.

L’envelat està llest com cada any per aquestes dates, és Festa Major i com marca la tradició al vespre tots compartiran taula i desprès ballaran fins ben entrada la nit.  L’Elvira es corda el vestit, que estilitza el seu contorn. Ja no és una nena i el seu cos així ho demostra.

-Estàs preciosa. Aquesta nit, tots cauran de cul. Em sembla que ploraré...- li va dir la vella Amèlia entrant al seu dormitori.

Un gran somriure se li escapa al veure a la persona que ha cuidat d’ella des de que era petita. L’ha trobat tant a faltar aquests anys, internada a les monges. Observa com  el cos de la seva protectora ha envellit notablement. El cor se li encongeix al pensar que algun dia faltarà la persona més important de la seva vida. Li deu tant...

-Elvira, no em donis petons que t’embrutaré. Va, ves, que el teu pare t’espera a baix, i ja saps com es posa...

Com era d’esperar, el seu pare està plantat davant l’entrada, impacient mirant el rellotge. Són dos estranys, fa massa temps que es defugen. En complert silenci, segueixen  al camí fins a la plaça, on els espera un bullici de gent. Saluden educadament a uns i altres fins que és hora d’asseure’s.  Ella, amb les noies de la seva edat, les seves amigues que li guarden un lloc. El seu pare lluny, amb la resta d’autoritats, a fer gala un cop més de la diferència de classes.

-Sabeu qui ha vingut de Barcelona?- li diu la seva amiga Carmeta tota emocionada.

-Il·luminem!- respon l’Elvira.

-Vaaa, endivineu!! Si no, no té gràcia...Una pista, és algú que fa  tres anys que va marxar...

Abans que acabi la frase, veu entrar a un noi jove, alt, moreno. Ha crescut, s’ha fet un home, però les seves faccions són inconfusibles. Les seves mirades es creuen, i ella incòmode l’aparta.

-Mireu, és el Jaume Hereu!! Dissimuleu que està mirant-nos, heu vist que guapot...Creieu que em demanarà per ballar? – Va sospirar la Carmeta.

-Diu la meva mare, que es guanya molt bé la vida a la Barcelona, i envia diners a la seva mare i que...

És incapaç de seguir la conversa, preocupada busca amb la mirada al seu pare que ha canviat l’expressió del seu rostre amb aquella arribada inesperada. Durant tot el sopar, està nerviosa, removent-se en el seu seient, sentint la mirada d’ell clavada. S’ha assegut amb tota colla de nois, uns quants metres enllà.

Les primeres notes sonen i la gent tímidament comença a sortir a ballar. Primer els matrimonis, els nens i poc a poc els nois s’aixequen per demanar ballar a les noies.

-Riu com si t’hagués fet gràcia alguna cosa Elvira. En Jaume ve cap a aquí. Jaaa!!- un riure estúpid emet la Carmeta.

Agafa aire,  per alleugerir els nervis. Se sent viva, feliç  i  es mort de ganes perquè la tregui a ballar.” Què potser s’ha tornat boja o què? Al seu pare li agafarà un patatús. Què el bombin. Per favor, per favor ...”

-        Hola Carmeta, Margarida, oi que no us importa si us robo a l’Elvira un moment. Balles amb mi?

tErrA hUmIdA

Maig, 1918    La Morera

La  minyona  fa estona que està dempeus, perquè la jove Senyora Puig les ha despertades en plena nit. No fa més que senyar-se i resar, espera a que arribi la companya amb el metge.  Té la pell de gallina, el foc no aconsegueix  fer-la entrar en calor.  A fora plou, amb força, els llamps han despertat els gossos que no paren d’udolar.

 Fa mig any que treballen les dues a la Morera. La Senyora, les va contractar per posar en ordre una casa que feia més de deu anys que ningú netejava. S’encarregaven de tot, menys del Senyor. La salut d’ell, l’ha postrat al llit d’ aquella habitació des de que van arribar. No n’ha sortit mai, i elles hi tenen el pas prohibit.

Al arribar el metge, el condueixen a l’estança. Una fortor a podrit els hi  regira l’estómac. És l’olor de la mort. El doctor, veu a la jove Senyora Puig, asseguda amb les cames separades, per la gran panxa, al costat del gran llit. Amb una mà acaricia el ventre ple de vida i amb l’altre el futur difunt. L’examina amb cura, a aquell sac d’ossos que la malaltia ha consumit. Ni rastre de l’home autoritari dels darrers anys.

-        Senyora Puig, d’aquesta nit no passa. Li he donat uns calmants perquè no estigui tant inquiet, amb això serà suficient¸ però  poca cosa més es pot fer.- Amb un to més paternal - Sé, que aquests són moments molt durs i més en el seu estat, però intenti descansar una mica. Li deu faltar molt poc, per donar a llum, oi?

Ella, impassible, ni es molesta en mirar ni tampoc contestar. Té la vista clavada en el esquelet del seu marit. Així que, el metge s’acomiada i surt d’aquella casa amb el cap cot.

-        Maria, on nets? No em deixis- Suplica el moribund des del seu llit.

-        Sóc aquí- apropant-se encara més- i t’asseguro que no em mouré.- L’expressió del seu rostre es transforma, fred, mancat d’amor. I amb un fil de veu que només ella pot sentir...- Fins que estiguis ben mort. Patiràs i jo seré aquí per veure-ho. – Els ulls li brillen, davant l’expectació. Per últim cop, treu de la butxaca, una petita caixa metàl·lica. L’obre amb molta cura i aboca el seu contingut en un got d’aigua.

-        Beu, deus tenir molta set… - apropant-li el vas d’aigua a la boca, com cada nit fa.- Beu-t’ho tot.

Ell, obeeix a la seva Maria, ni gota al vas. Al cap de mitja hora, l’home comença a respirar amb dificultat, agonitza, durant uns minuts que es fan eterns, fins que deixa de respirar.

Vuit mesos abans, 18 de  setembre 1917 La Morera

Un soroll sec i fort, el desperta allunyant-lo dels  fantasmes del passat  que el persegueixen nit darrere nit.

El vent empeny els porticons de la finestra, ara si ara no. Entre cop i cop, la llum de la lluna es filtra a través de les gruixudes cortines. Encara les seves facultats estan adormides, els ulls vaguen aquí i allà prenent consciència d'on és.

L’estança, l’han ocupat sense canviar res. Tot segueix meticulosament igual que fa déu anys. L'enorme llit de roure, les tauletes a joc a cada banda. Nostre Senyor penjat a la creu al damunt del llit i davant, un enorme tocador amb un immens mirall picat que li retorna la imatge. Odia el seu rostre, fa masses anys que l’amaga darrera els  cabells negres. Li recorden cada dia de la seva vida al malparit que el pegava amb una corretja, per semblar-se a la mare que mai va conèixer.

 Els seus ulls ja adaptats a  la penombra repassen el cos immòbil. No pot ignorar l’olor que impregna l’habitació. Inspira profundament, deixant que els seus pulmons gaudeixin amb aquesta barreja de metall, suor i sexe que tant l'excita.

-        La Maria cada dia està més maca. Com s'ho deu fer? - Es pregunta mentre recorre amb la

vista la pell despullada de la jove, que ni els gastats llençols aconsegueixen amagar les seves formes arrodonides.  Sent com l’excitació s’apodera d’ell . S'abandona als seus instints més primaris, grapejant-la de forma obscena.

Ell, s'ha tornat a  despertar. Ella nota com les seves mans  aspres amassen els seus pits, els friccionen, li fa mal. Tot ell fa olor a ranci, també la casa. Aquesta pudor s’ha instal·lat dins el cervell. Intenta moure’s, escapar, però unes cordes li esquincen la pell  dels canells.

Sent  el seu alè al coll, la llepa, bruscament com un animal . Els seus llavis acartronats toquen la seva orella,  deixant escapar un lament.

- Maria, porta’t bé i no em facis enfadar- li refrega la llengua, deixant l’orella ben molla- que ja saps que passa quan m'enfado...

El cor li colpeja al pit, una suor freda  recorre la columna, tot el cos tremola, sense control. Un líquid calent s'escapa entre les cames, mullant el matalàs.

- Si us plau- l'implora- No, un altre cop no....

Un cop de puny li gira la cara, deixant-la durant uns segons lluny de la realitat. Quan torna en sí, ja el té a sobre, apunt per un altre atac. Li separa les extremitats amb una força salvatge que la fa xisclar de dolor. Sap que no serveix de res resistir-se així  que aixeca la vista i mira la creu. Mentre ell empeny, ella, és ben lluny d’allà. La seva ment la transporta a l’estiu a la Font, només fa unes setmanes,  on el Joan i ella es van donar el primer petó. Recorda els ocells piulant, el formigueig a l’estómac al sentir el contacte dels seus llavis. Un llavis suaus, melosos i tendres. Aquell primer petó, quasi cast. Com la llengua del Joan va explorar-li la boca amb suavitat. Ella es va deixar fer, acceptant primer tímidament, per desprès correspondre’l sense vergonya.

Amb l’ultima empenta, ell deixà escapar un gran crit de plaer que s’apodera de tota la cambra.

Ella torna al seu cos, al present. Les llàgrimes li recorren el rostre, i amb un fil de veu massa agut, li diu: 

-No em dic Maria. Em dic Anna. Anna, Anna, Anna, Anna, Anna… Repeteix el seu nom sense descans.

- Callaaaaaaa't!!!!.-Ell comença a pegar-li a la cara mentre surt d’ella.

Un dia abans, 17 de setembre 1917

Tot està preparat per el gran casori. La mare està guarnint a la seva filla col·locant-li les últimes flors als cabells daurats per el sol d’aquest estiu. Estaria preciosa, si no fos per les taques vermelles en el rostre i els ulls verds inflats. 

-        Fes el favor de posar millor cara. – amb un to autoritari-  Vols que tothom vegi que has estat plorant el dia del teu casament? Què diran? Que pensaran de nosaltres? Si et veu així, el senyor Puig no et voldrà.

-         No l’estimo, mare i no crec que mai el pugui estimar. Jo estimo al Joan- amb veu tremolosa, a punt de posar-se a plorar.

-        Ximpleries. Què sabràs tu de l’amor ? Ets massa jove per entendre-ho. Quan em vaig casar amb el teu pare per mi era  un desconegut…-canviant el to, una mica més dolç-  Però, Anna, maca,  el temps fa que les persones acabin agafant-se estimació. Fes cas a la teva mare, que sap més per vella que per…

-        Però si és molt més gran que jo!- desesperada, agafa les mans de la seva mare.- Em portaré bé, faré tot el que vostès em diguin, treballaré de valent … però no vull marxar tant lluny i viure en aquella casa en mig del bosc.  Diuen que està maleïda des de que va morir la seva dona… Jo no em vull casar!!!. Mare, si us plau li suplico!!! – posant-se de genolls mentre les llàgrimes tornen a espatllar el rostre de la núvia.

-        Fes el favor de posar-te dreta ara mateix i comportar-te com déu mana. Faràs malbé el vestit!!! Et casaràs i no se’m parli més!!!.

De fons les campanes de l’església comencen a repicar , sense descans, anunciant el gran  casament entre el  Senyor Puig, amo de les terres de la Morera i l’Anna, de Can Ginàs.

Dos mesos desprès, novembre 1917,   La Morera.

L’Anna està encinta i des de que va ho saber que alguna cosa dins seu ha canviat. Ell, ja no la pega, ni la toca, no fos cas que fes mal al futur hereu. Ha après a ser la Maria, la dolça Maria, davant seu. Ja no li té por. Fa dies que rumia.  Sap que quan pareixi, tornarà a ser tractada com un animal, en aquesta solitària casa. No vol que el monstre toqui al seu fillet, és tot el que li queda, del Joan. Mentre para taula, deixa caure un polsim  a la copa de vi. Pensa fer-ho cada dia, en petites quantitats, vol que pateixi fins el darrer sospir. No pot permetre que  torni a posar-li les mans a sobre. Mai més, és diu a sí, mateixa, mai més.

 

nOvA vErSió d'Un CoNtE

“ Estamos aquí para:

Hacer que sueñes

Que tengas un sueño

 Escuchar tus sueños

Vivir en  sueños

Creer en sueños...” DELAFE.

Fa molts i molts anys en una terra anomenada Espanya es va lluitar una guerra cruel i sanguinolenta de tres anys d’horrors, misèria i tragèdia. Una guerra que dividiria el seu poble,  fent néixer en el cor dels homes, l’odi , tenyint les seves vides de sang i llàgrimes. El motiu, l’ aixecament violent d’ un grup de rebels contra el govern espanyol, imposant la seva voluntat. Però aquest conte no és una història de bons ni dolents, la guerra no en té,  només pretén ser  un relat i res més.

A casa de l’Isidret  el primer dia que van sentir volar aquells ocells amb motor pel cel de Barcelona, una de tantes ciutats que combatien contra els rebels, la canalla va córrer escales cap al terrat a veure amb els seus propis ulls, com aquells aparells podien volar, era màgia! Com una autèntica bogeria el barri del Poble Sec es va abocar al carrer, ningú es volia perdre aquella visió.  Però de sobte boles mortals foren escopides per aquells ocells inofensius, sobre aquells d’allà baix. El caos va apoderar-se ràpidament de l’innocent multitud que corria en totes direccions, esverats com rates cap a les seves madrigueres.  Aquella visita, de les Àguiles Assassines com les varen batejar a  Ca l’Isidret, no va ser casual, sinó que  des d’aquell moment es convertirien en el mal son de petits i grans. Davant d’aquesta situació els barcelonins van decidir foradar la ciutat perquè les seves parets els donessin aixopluc, de la pluja de bombes. Els del Poble Sec, juntament amb la família de l’Isidret van recórrer a  la vella muntanya de Montjuïc, la seva salvadora. Tots hi van contribuir, cavant, enrajolant, il·luminant, posant el seu granet de sorra en aquesta colossal construcció. A la que aquell so amenaçador els alertava, tots, corrien cap a l’amagatall de les bombes. L’Isidret, que no entenia de guerres va aprendre a odiar a l’enemic, perquè el feia responsable de totes les calamitats, sentint-se impotent. Els dies, el mesos, passaven agònicament i  les notícies que arribaven de fora, no eren gens encoratjadores. La estratègia dels rebels estava funcionant, aconseguint cada cop  més terreny espanyol. Fins que un dia, Catalunya, la zona més nord-est del territori es trobà aïllada del seus veïns, els enemics ja trucaven a la porta de casa. Si acabaven penetrant, els rebels  conqueririen Barcelona, llavors  la guerra seria seva. Sola, realitzaria l’esforç final, el més dolorós. Desesperats els governants, van implorar auxili als seus aliats que fins ara s’havien mostrat durs d’orella. A l’espera d’aquesta ajuda, enviarien l’última espurna d’esperança a les seves files.  A nens destetats se’ls  col·locaria una arma a les mans i se´ls enviaria a primera línia.

Lògicament, la notícia va caure com una llosa sobre les llars catalanes, i a casa l’Isidret no va ser menys. El cridaven a la guerra!!!  I encara no li havia crescut ni la barba. La seva mare plorava desconsoladament, el seu fill gran , l’únic varó, que era incapaç de matar a una mosca, de la nit al dia es convertiria en un soldadet.

 Però tranquils, benvolguts soldadets, que sou joves i forts , no tingueu por, sentiu com  l’eternitat i la glòria us crida. No patiu nens,  que les vostres mares resen per vosaltres.

L’Isidret com milers de nens soldats, va abandonar la calor de les seves famílies  per dirigir-se a plantar cara a l’enemic, que no tenia rostre. Li havia promès a la seva mare tornar viu, però no  sabia si podria complir aquesta promesa. Tenia por, però  si escoltava el seu cor, cridava llibertat.  Així que, a centenars de quilòmetres, es convertí en un home, que s’instruiria en  la crueltat humana, encanyonant un fusell al camp de batalla, adéu blanca  amarga infantesa.

El seu camarada, comptava els dies, 110, allà en aquella terra aspra. Palets que es sumaven un darrera l’altre. Cent-deu. Els primers dies tot havia sortit rodó, fent que l’enemic reculés. Per un instant van pensar que ho aconseguirien, l’efecte sorpresa havia resultat. Però inesperadament, els rebels  es restabliren per plantar-los cara. Masses palets, allà atrinxerats entre el riu i el enemic, a la Serra de Cavalls,  aferrant-se a la vida amb ungles i dents, aquella batalla era de resistència. Els enemics els guanyaven numèricament i les armes eren molt millors que les seves, estaven més ben preparats, més instruïts i els tenien acorralats, en qualsevol moment els tindrien. Però no podien defallir,  permetent que soldadets com ell penetressin dins el territori català. La sort dels seus, depenia d’ells, i per l’Isidret això era suficient. Calia resistir, treure energies, ignorà  les bales que xiulaven a les seves orelles, enganyant a l’estómac famèlic i encomanar-se a la Mare Déu.

Aquell matí fred, el soroll de les bombes i les bales va endur-se la poca moral que els hi quedava. L’ofensiva va ser més cruel que mai, tot semblava estar perdut, les baixes eren quantioses, la fi estava pròxima. L’Isidret disparava, disparava fins que s’esgotava el carregador i tornava a començar. El seu cap els havia donat ordres clares, “ resistiu , dispareu sense pietat”, encara que ja feia temps  que la pietat els havia abandonat. Arribat aquest punt, mentre disparava, L’Isidret es preguntava com seria la mort, ja no li tenia por, només volia morir com un heroi, i no com un covard. I va arribar allò inevitable, la munició es va esgotar, al igual que la de molts dels companys. Desesperat, va registrar amb la mirada al seu voltant, trobant un tambor,  com per gràcia divina, era una senyal. Sense perdre un segon, el va agafar i el va fer picar amb totes les seves forces,  un cop rere l’altre, sense descans, fent renéixer l’esperança en els seus mentre cridava: “ Sóc Isidre Lluça Casanoves, i no passareu. Visca Catalunya, Visca la llibertat”. Només es sentia el silenci del tambor,  com un tro, multiplicant-se per mil, per les parets de la serra on es trobaven, convertint-se en un animal ferotge que es revela contra l’oponent. Pum, pum, pum!  I aquest gest, de per si inofensiu es transformà en l’espurna de la victòria, embravits, el cor dels valents soldats. Hipnotitzats pel so, utilitzaren tota l’artilleria que els restava, com posseïts pel dimoni. Una tempesta de bales cap a les línies enemigues va ser tant potent que el cel es tornar negre i milers de rebels van caure a terra. Els enemics, confosos i mal ferits,  al sentir aquell clam varen pensar que arribaven reforços que els atacaven.  Espantats fugiren amb la cua entre cames. I és així com, un petit acte aconseguí guanyar una guerra, però aquesta és una altre història  que un altre dia us explicaré. La que us he relatat és la  d’Isidre Lluça Casanoves,” el timbaler de l’Ebre “.