tErrA hUmIdA

Maig, 1918    La Morera

La  minyona  fa estona que està dempeus, perquè la jove Senyora Puig les ha despertades en plena nit. No fa més que senyar-se i resar, espera a que arribi la companya amb el metge.  Té la pell de gallina, el foc no aconsegueix  fer-la entrar en calor.  A fora plou, amb força, els llamps han despertat els gossos que no paren d’udolar.

 Fa mig any que treballen les dues a la Morera. La Senyora, les va contractar per posar en ordre una casa que feia més de deu anys que ningú netejava. S’encarregaven de tot, menys del Senyor. La salut d’ell, l’ha postrat al llit d’ aquella habitació des de que van arribar. No n’ha sortit mai, i elles hi tenen el pas prohibit.

Al arribar el metge, el condueixen a l’estança. Una fortor a podrit els hi  regira l’estómac. És l’olor de la mort. El doctor, veu a la jove Senyora Puig, asseguda amb les cames separades, per la gran panxa, al costat del gran llit. Amb una mà acaricia el ventre ple de vida i amb l’altre el futur difunt. L’examina amb cura, a aquell sac d’ossos que la malaltia ha consumit. Ni rastre de l’home autoritari dels darrers anys.

-        Senyora Puig, d’aquesta nit no passa. Li he donat uns calmants perquè no estigui tant inquiet, amb això serà suficient¸ però  poca cosa més es pot fer.- Amb un to més paternal - Sé, que aquests són moments molt durs i més en el seu estat, però intenti descansar una mica. Li deu faltar molt poc, per donar a llum, oi?

Ella, impassible, ni es molesta en mirar ni tampoc contestar. Té la vista clavada en el esquelet del seu marit. Així que, el metge s’acomiada i surt d’aquella casa amb el cap cot.

-        Maria, on nets? No em deixis- Suplica el moribund des del seu llit.

-        Sóc aquí- apropant-se encara més- i t’asseguro que no em mouré.- L’expressió del seu rostre es transforma, fred, mancat d’amor. I amb un fil de veu que només ella pot sentir...- Fins que estiguis ben mort. Patiràs i jo seré aquí per veure-ho. – Els ulls li brillen, davant l’expectació. Per últim cop, treu de la butxaca, una petita caixa metàl·lica. L’obre amb molta cura i aboca el seu contingut en un got d’aigua.

-        Beu, deus tenir molta set… - apropant-li el vas d’aigua a la boca, com cada nit fa.- Beu-t’ho tot.

Ell, obeeix a la seva Maria, ni gota al vas. Al cap de mitja hora, l’home comença a respirar amb dificultat, agonitza, durant uns minuts que es fan eterns, fins que deixa de respirar.

Vuit mesos abans, 18 de  setembre 1917 La Morera

Un soroll sec i fort, el desperta allunyant-lo dels  fantasmes del passat  que el persegueixen nit darrere nit.

El vent empeny els porticons de la finestra, ara si ara no. Entre cop i cop, la llum de la lluna es filtra a través de les gruixudes cortines. Encara les seves facultats estan adormides, els ulls vaguen aquí i allà prenent consciència d'on és.

L’estança, l’han ocupat sense canviar res. Tot segueix meticulosament igual que fa déu anys. L'enorme llit de roure, les tauletes a joc a cada banda. Nostre Senyor penjat a la creu al damunt del llit i davant, un enorme tocador amb un immens mirall picat que li retorna la imatge. Odia el seu rostre, fa masses anys que l’amaga darrera els  cabells negres. Li recorden cada dia de la seva vida al malparit que el pegava amb una corretja, per semblar-se a la mare que mai va conèixer.

 Els seus ulls ja adaptats a  la penombra repassen el cos immòbil. No pot ignorar l’olor que impregna l’habitació. Inspira profundament, deixant que els seus pulmons gaudeixin amb aquesta barreja de metall, suor i sexe que tant l'excita.

-        La Maria cada dia està més maca. Com s'ho deu fer? - Es pregunta mentre recorre amb la

vista la pell despullada de la jove, que ni els gastats llençols aconsegueixen amagar les seves formes arrodonides.  Sent com l’excitació s’apodera d’ell . S'abandona als seus instints més primaris, grapejant-la de forma obscena.

Ell, s'ha tornat a  despertar. Ella nota com les seves mans  aspres amassen els seus pits, els friccionen, li fa mal. Tot ell fa olor a ranci, també la casa. Aquesta pudor s’ha instal·lat dins el cervell. Intenta moure’s, escapar, però unes cordes li esquincen la pell  dels canells.

Sent  el seu alè al coll, la llepa, bruscament com un animal . Els seus llavis acartronats toquen la seva orella,  deixant escapar un lament.

- Maria, porta’t bé i no em facis enfadar- li refrega la llengua, deixant l’orella ben molla- que ja saps que passa quan m'enfado...

El cor li colpeja al pit, una suor freda  recorre la columna, tot el cos tremola, sense control. Un líquid calent s'escapa entre les cames, mullant el matalàs.

- Si us plau- l'implora- No, un altre cop no....

Un cop de puny li gira la cara, deixant-la durant uns segons lluny de la realitat. Quan torna en sí, ja el té a sobre, apunt per un altre atac. Li separa les extremitats amb una força salvatge que la fa xisclar de dolor. Sap que no serveix de res resistir-se així  que aixeca la vista i mira la creu. Mentre ell empeny, ella, és ben lluny d’allà. La seva ment la transporta a l’estiu a la Font, només fa unes setmanes,  on el Joan i ella es van donar el primer petó. Recorda els ocells piulant, el formigueig a l’estómac al sentir el contacte dels seus llavis. Un llavis suaus, melosos i tendres. Aquell primer petó, quasi cast. Com la llengua del Joan va explorar-li la boca amb suavitat. Ella es va deixar fer, acceptant primer tímidament, per desprès correspondre’l sense vergonya.

Amb l’ultima empenta, ell deixà escapar un gran crit de plaer que s’apodera de tota la cambra.

Ella torna al seu cos, al present. Les llàgrimes li recorren el rostre, i amb un fil de veu massa agut, li diu: 

-No em dic Maria. Em dic Anna. Anna, Anna, Anna, Anna, Anna… Repeteix el seu nom sense descans.

- Callaaaaaaa't!!!!.-Ell comença a pegar-li a la cara mentre surt d’ella.

Un dia abans, 17 de setembre 1917

Tot està preparat per el gran casori. La mare està guarnint a la seva filla col·locant-li les últimes flors als cabells daurats per el sol d’aquest estiu. Estaria preciosa, si no fos per les taques vermelles en el rostre i els ulls verds inflats. 

-        Fes el favor de posar millor cara. – amb un to autoritari-  Vols que tothom vegi que has estat plorant el dia del teu casament? Què diran? Que pensaran de nosaltres? Si et veu així, el senyor Puig no et voldrà.

-         No l’estimo, mare i no crec que mai el pugui estimar. Jo estimo al Joan- amb veu tremolosa, a punt de posar-se a plorar.

-        Ximpleries. Què sabràs tu de l’amor ? Ets massa jove per entendre-ho. Quan em vaig casar amb el teu pare per mi era  un desconegut…-canviant el to, una mica més dolç-  Però, Anna, maca,  el temps fa que les persones acabin agafant-se estimació. Fes cas a la teva mare, que sap més per vella que per…

-        Però si és molt més gran que jo!- desesperada, agafa les mans de la seva mare.- Em portaré bé, faré tot el que vostès em diguin, treballaré de valent … però no vull marxar tant lluny i viure en aquella casa en mig del bosc.  Diuen que està maleïda des de que va morir la seva dona… Jo no em vull casar!!!. Mare, si us plau li suplico!!! – posant-se de genolls mentre les llàgrimes tornen a espatllar el rostre de la núvia.

-        Fes el favor de posar-te dreta ara mateix i comportar-te com déu mana. Faràs malbé el vestit!!! Et casaràs i no se’m parli més!!!.

De fons les campanes de l’església comencen a repicar , sense descans, anunciant el gran  casament entre el  Senyor Puig, amo de les terres de la Morera i l’Anna, de Can Ginàs.

Dos mesos desprès, novembre 1917,   La Morera.

L’Anna està encinta i des de que va ho saber que alguna cosa dins seu ha canviat. Ell, ja no la pega, ni la toca, no fos cas que fes mal al futur hereu. Ha après a ser la Maria, la dolça Maria, davant seu. Ja no li té por. Fa dies que rumia.  Sap que quan pareixi, tornarà a ser tractada com un animal, en aquesta solitària casa. No vol que el monstre toqui al seu fillet, és tot el que li queda, del Joan. Mentre para taula, deixa caure un polsim  a la copa de vi. Pensa fer-ho cada dia, en petites quantitats, vol que pateixi fins el darrer sospir. No pot permetre que  torni a posar-li les mans a sobre. Mai més, és diu a sí, mateixa, mai més.

 

nOvA vErSió d'Un CoNtE

“ Estamos aquí para:

Hacer que sueñes

Que tengas un sueño

 Escuchar tus sueños

Vivir en  sueños

Creer en sueños...” DELAFE.

Fa molts i molts anys en una terra anomenada Espanya es va lluitar una guerra cruel i sanguinolenta de tres anys d’horrors, misèria i tragèdia. Una guerra que dividiria el seu poble,  fent néixer en el cor dels homes, l’odi , tenyint les seves vides de sang i llàgrimes. El motiu, l’ aixecament violent d’ un grup de rebels contra el govern espanyol, imposant la seva voluntat. Però aquest conte no és una història de bons ni dolents, la guerra no en té,  només pretén ser  un relat i res més.

A casa de l’Isidret  el primer dia que van sentir volar aquells ocells amb motor pel cel de Barcelona, una de tantes ciutats que combatien contra els rebels, la canalla va córrer escales cap al terrat a veure amb els seus propis ulls, com aquells aparells podien volar, era màgia! Com una autèntica bogeria el barri del Poble Sec es va abocar al carrer, ningú es volia perdre aquella visió.  Però de sobte boles mortals foren escopides per aquells ocells inofensius, sobre aquells d’allà baix. El caos va apoderar-se ràpidament de l’innocent multitud que corria en totes direccions, esverats com rates cap a les seves madrigueres.  Aquella visita, de les Àguiles Assassines com les varen batejar a  Ca l’Isidret, no va ser casual, sinó que  des d’aquell moment es convertirien en el mal son de petits i grans. Davant d’aquesta situació els barcelonins van decidir foradar la ciutat perquè les seves parets els donessin aixopluc, de la pluja de bombes. Els del Poble Sec, juntament amb la família de l’Isidret van recórrer a  la vella muntanya de Montjuïc, la seva salvadora. Tots hi van contribuir, cavant, enrajolant, il·luminant, posant el seu granet de sorra en aquesta colossal construcció. A la que aquell so amenaçador els alertava, tots, corrien cap a l’amagatall de les bombes. L’Isidret, que no entenia de guerres va aprendre a odiar a l’enemic, perquè el feia responsable de totes les calamitats, sentint-se impotent. Els dies, el mesos, passaven agònicament i  les notícies que arribaven de fora, no eren gens encoratjadores. La estratègia dels rebels estava funcionant, aconseguint cada cop  més terreny espanyol. Fins que un dia, Catalunya, la zona més nord-est del territori es trobà aïllada del seus veïns, els enemics ja trucaven a la porta de casa. Si acabaven penetrant, els rebels  conqueririen Barcelona, llavors  la guerra seria seva. Sola, realitzaria l’esforç final, el més dolorós. Desesperats els governants, van implorar auxili als seus aliats que fins ara s’havien mostrat durs d’orella. A l’espera d’aquesta ajuda, enviarien l’última espurna d’esperança a les seves files.  A nens destetats se’ls  col·locaria una arma a les mans i se´ls enviaria a primera línia.

Lògicament, la notícia va caure com una llosa sobre les llars catalanes, i a casa l’Isidret no va ser menys. El cridaven a la guerra!!!  I encara no li havia crescut ni la barba. La seva mare plorava desconsoladament, el seu fill gran , l’únic varó, que era incapaç de matar a una mosca, de la nit al dia es convertiria en un soldadet.

 Però tranquils, benvolguts soldadets, que sou joves i forts , no tingueu por, sentiu com  l’eternitat i la glòria us crida. No patiu nens,  que les vostres mares resen per vosaltres.

L’Isidret com milers de nens soldats, va abandonar la calor de les seves famílies  per dirigir-se a plantar cara a l’enemic, que no tenia rostre. Li havia promès a la seva mare tornar viu, però no  sabia si podria complir aquesta promesa. Tenia por, però  si escoltava el seu cor, cridava llibertat.  Així que, a centenars de quilòmetres, es convertí en un home, que s’instruiria en  la crueltat humana, encanyonant un fusell al camp de batalla, adéu blanca  amarga infantesa.

El seu camarada, comptava els dies, 110, allà en aquella terra aspra. Palets que es sumaven un darrera l’altre. Cent-deu. Els primers dies tot havia sortit rodó, fent que l’enemic reculés. Per un instant van pensar que ho aconseguirien, l’efecte sorpresa havia resultat. Però inesperadament, els rebels  es restabliren per plantar-los cara. Masses palets, allà atrinxerats entre el riu i el enemic, a la Serra de Cavalls,  aferrant-se a la vida amb ungles i dents, aquella batalla era de resistència. Els enemics els guanyaven numèricament i les armes eren molt millors que les seves, estaven més ben preparats, més instruïts i els tenien acorralats, en qualsevol moment els tindrien. Però no podien defallir,  permetent que soldadets com ell penetressin dins el territori català. La sort dels seus, depenia d’ells, i per l’Isidret això era suficient. Calia resistir, treure energies, ignorà  les bales que xiulaven a les seves orelles, enganyant a l’estómac famèlic i encomanar-se a la Mare Déu.

Aquell matí fred, el soroll de les bombes i les bales va endur-se la poca moral que els hi quedava. L’ofensiva va ser més cruel que mai, tot semblava estar perdut, les baixes eren quantioses, la fi estava pròxima. L’Isidret disparava, disparava fins que s’esgotava el carregador i tornava a començar. El seu cap els havia donat ordres clares, “ resistiu , dispareu sense pietat”, encara que ja feia temps  que la pietat els havia abandonat. Arribat aquest punt, mentre disparava, L’Isidret es preguntava com seria la mort, ja no li tenia por, només volia morir com un heroi, i no com un covard. I va arribar allò inevitable, la munició es va esgotar, al igual que la de molts dels companys. Desesperat, va registrar amb la mirada al seu voltant, trobant un tambor,  com per gràcia divina, era una senyal. Sense perdre un segon, el va agafar i el va fer picar amb totes les seves forces,  un cop rere l’altre, sense descans, fent renéixer l’esperança en els seus mentre cridava: “ Sóc Isidre Lluça Casanoves, i no passareu. Visca Catalunya, Visca la llibertat”. Només es sentia el silenci del tambor,  com un tro, multiplicant-se per mil, per les parets de la serra on es trobaven, convertint-se en un animal ferotge que es revela contra l’oponent. Pum, pum, pum!  I aquest gest, de per si inofensiu es transformà en l’espurna de la victòria, embravits, el cor dels valents soldats. Hipnotitzats pel so, utilitzaren tota l’artilleria que els restava, com posseïts pel dimoni. Una tempesta de bales cap a les línies enemigues va ser tant potent que el cel es tornar negre i milers de rebels van caure a terra. Els enemics, confosos i mal ferits,  al sentir aquell clam varen pensar que arribaven reforços que els atacaven.  Espantats fugiren amb la cua entre cames. I és així com, un petit acte aconseguí guanyar una guerra, però aquesta és una altre història  que un altre dia us explicaré. La que us he relatat és la  d’Isidre Lluça Casanoves,” el timbaler de l’Ebre “.  

eN gUeRRa!!!!!

Arctic Monkeys - Do I Wanna Know? (Official Video)

...uN aLtRe ReLaT...sEnSe TÍtOL

La primera vegada que la vaig veure, aquella mateixa  nit ,vaig somiar amb ella, amb el seu cos blanc, nu, al damunt del llit entregant-se’m, mentre les meves mans la  resseguien .Aquella nit sense ser conscient, el seu record, el meu desig, quedaren enterrats en el més profund  del meu jo, esperant algun dia ser rescatats per tornar-me boig. La primera vegada que la vaig veure , fou una nit càlida de Sant Joan , en una petita festa, entrant per la porta amb un vestit verd pruna, amb les espatlles descobertes i des d’aquell instant els meus ulls no es van apartar  d’ella, sentit una fam fins ara desconeguda.  El seu cos prim, el cabell llarg ros, les faccions angelicals, els ulls verdosos, el seu somriure, simplement perfecte.  Aquella nit, ens van presentar, Arlet, dos petons, vaig inspirar la seva olor,  anhelant  els seus llavis cada vegada que es movien al parlar-me, idiotitzat  i anul·lat per la seva veu, la resta deixà d’existir, només ella .La nit passà amb un sospir, intercanviarem converses, rialles, balls i el triomfador fou un altre. L’escollit la va agafar de la mà per sortir per la porta, deixant-me  decebut i enrabiat..... Però aquella nit, en el meu somni, va ser tota meva.

Lògicament, la vida continuà,  poc a poc s’encarrilava el meu futur, amb els estudis acabats, treballant i per fi independitzat en un minúscul pis. Sortia amb una noia que em feia força gràcia però que ràpidament s’esfuma del meu capi de la meva vida quan un bon dia de tardor, la vaig tornar a veure.  Asseguda davant del meu escriptori, esperant rebre de mi dades i xifres, i el que es va trobar va ser un somriure permanent de babau. La vaig reconèixer a l’instant, vaig esperar a que em digués de nou el seu nom,   Arlet. Estava més prima, inclús més pàl·lida, però continuava exercint sobre mi, aquell poder magnètic. No em  vaig poder estar, i la vaig saludar, rememorant  la nit de Sant Joan.  Em va deixar creure que em recordava d’aquella festa, com aquell noi simpàtic que la fer riure tota la nit. Durant uns dies es cità  al banc amb mi, i jo, l’esperava nerviós, preguntant-me com podia ser que em sentís tant feliç. M’explicà que havia deixat els estudis de biologia,  havia decidit canviar de rumb i dedicar-se allò que més li agradava, estudiant patronatge. Volia crear, dissenyar amb les seves pròpies mans. Havia començat a casa seva fent petits encàrrecs per les amigues i poc a poc del boca orella, havia aconseguit més projectes. Ara, necessitava una petita ajuda, per obrir  en un local....embadalit l’ observava, l’estudiava, la memoritzava. Només van ser quatre dies, asseguda, davant meu,  però suficients per fer  créixer  aquesta obsessió per tornar-la a veure. Ja no en tenia prou, en volia més, la volia a ella. El dia que va signar, la vaig convèncer per celebrar l’inici del seu somni empresarial i aquell vespre asseguts un al costat de l’altre, desarmat i encoratjat pel vi, la vaig besar. Em va deixar fer, els seus llavis m’acceptaren gratament i la meva llengua expeditiva la va convèncer d’acabar plegats al meu llit. Aquella nit,  la vaig tastar, enredant-me per sempre en la seva olor i en els seus cabells.  Explorant  el seu cos, convertint el desig en amor, sense mesura, sense límits. Vam passar de compartir crispetes a compartir el pis, en molt  poc temps.  Vaig conèixer el que és despertar-se i sentir la veu de qui vols cuidar al teu costat, no em podia sentir més afortunat.  Em va dir,  “t’estimo “, i la  vaig creure, convertint-la en la senyora de la meva voluntat i dels meus sentiments.

 Però en un tres i no res, tot s’esfumà... Recordo encara perfectament aquella conversa,  les paraules  escopides, bufetejant-me a la cara, descobrint que la nostra història era una més, que jo era un més. Vaig sentir-me morir, el món quedar buit a l’instant,  perquè fes el que fes, tot em recordava a ella, com un idiota, mutilat i destrossat vaig  aprendre a sobreviure, ofegat per aquell, ” ho sento “ .

Amb la distància del temps, encara em descobreixo mirant les seves fotografies, preguntant-me, què deu fer, com li va... Si, és clar que  m’he refet, quin remei, però  l’estima que vaig sentir per ella, l’Arlet, no la he pogut esborrar, per molt mal que m’hagi pogut ... I si la vida  vol que algun dia ens tornem a trobar,  m’agradaria  poder dir-li que... sóc més feliç, més alt i més guapo.

rElAt 1

Aquest any m'he apuntat a un curs d'escriptura creativa, quan ho vaig comentar a la feina una companya es pensava que era de caligrafia....( no hace falta decir nada más). De moment continuaré amb el segon curs. Som un grupet del tot divers que cada dijous ens reunim fem quatre riures i apa, fem volar la imaginació.
Aquest és el primer exercici, sense títol:
 

El despertador m’observa, burleta i insolent ,sabedor del poder que exerceix sobre mi , en aquests maleïts instants. Les agulles, com dos bons soldats, desfilen seguint un ritme  constant i precís que sense adornar-me s’ha filtrat dins del meu cap.

El seu reflex s’escapa i s’estén per la nostra habitació, ara  hostil, recordant-me constantment que els minuts passen i la son no arriba. Vull tancar els ulls i poder rendir-me al dolç descans, però l’únic que aconsegueixo és posar-me encara més nerviós.  Són els meus pensaments que s’encadenen un darrere l’altre ,conduint-me sempre al mateix punt de partida.  Les nostres tristes misèries, les nostres baralles, els retrets dels últims dies, m’assalten sense treva, convertint aquesta nit en una veritable tortura.  

En un últim intent desesperat, em moc, dins aquest petit espai que compartim ,  vigilant de no despertar qui jeu al meu costat. Sento la seva respiració plàcida al meu clatell, i m’exaspera. Sospiro, renego i maldic de la sort que té.  De sobte, una ràbia  fins ara desconeguda, s’apodera de mi, ferint-me , mutilant l´últim alè.  Sento una opressió dins el meu pit que m’ofega i quan crec que ja no puc més,  unes llàgrimes rodolen pel meu rostre i poc a poc aquesta violència s’afluixa,  destensant el nus que hi havia a la meva gola. Ploro, i ploro en silenci fins trobar la calma, la respiració combrega amb els meus pensaments, sent conscient  que aquest amor em  fa mal, ferint-me en el més  profund. Però decideixo rendir-me i enterrar  el meu orgull perquè..  la trobo a faltar.

Em giro cap a ella, oloro els seus cabells i la rodejo amb el meu braç. El seu cos m’accepta i jo quedo en pau.