nOvA vErSió d'Un CoNtE

“ Estamos aquí para:

Hacer que sueñes

Que tengas un sueño

 Escuchar tus sueños

Vivir en  sueños

Creer en sueños...” DELAFE.

Fa molts i molts anys en una terra anomenada Espanya es va lluitar una guerra cruel i sanguinolenta de tres anys d’horrors, misèria i tragèdia. Una guerra que dividiria el seu poble,  fent néixer en el cor dels homes, l’odi , tenyint les seves vides de sang i llàgrimes. El motiu, l’ aixecament violent d’ un grup de rebels contra el govern espanyol, imposant la seva voluntat. Però aquest conte no és una història de bons ni dolents, la guerra no en té,  només pretén ser  un relat i res més.

A casa de l’Isidret  el primer dia que van sentir volar aquells ocells amb motor pel cel de Barcelona, una de tantes ciutats que combatien contra els rebels, la canalla va córrer escales cap al terrat a veure amb els seus propis ulls, com aquells aparells podien volar, era màgia! Com una autèntica bogeria el barri del Poble Sec es va abocar al carrer, ningú es volia perdre aquella visió.  Però de sobte boles mortals foren escopides per aquells ocells inofensius, sobre aquells d’allà baix. El caos va apoderar-se ràpidament de l’innocent multitud que corria en totes direccions, esverats com rates cap a les seves madrigueres.  Aquella visita, de les Àguiles Assassines com les varen batejar a  Ca l’Isidret, no va ser casual, sinó que  des d’aquell moment es convertirien en el mal son de petits i grans. Davant d’aquesta situació els barcelonins van decidir foradar la ciutat perquè les seves parets els donessin aixopluc, de la pluja de bombes. Els del Poble Sec, juntament amb la família de l’Isidret van recórrer a  la vella muntanya de Montjuïc, la seva salvadora. Tots hi van contribuir, cavant, enrajolant, il·luminant, posant el seu granet de sorra en aquesta colossal construcció. A la que aquell so amenaçador els alertava, tots, corrien cap a l’amagatall de les bombes. L’Isidret, que no entenia de guerres va aprendre a odiar a l’enemic, perquè el feia responsable de totes les calamitats, sentint-se impotent. Els dies, el mesos, passaven agònicament i  les notícies que arribaven de fora, no eren gens encoratjadores. La estratègia dels rebels estava funcionant, aconseguint cada cop  més terreny espanyol. Fins que un dia, Catalunya, la zona més nord-est del territori es trobà aïllada del seus veïns, els enemics ja trucaven a la porta de casa. Si acabaven penetrant, els rebels  conqueririen Barcelona, llavors  la guerra seria seva. Sola, realitzaria l’esforç final, el més dolorós. Desesperats els governants, van implorar auxili als seus aliats que fins ara s’havien mostrat durs d’orella. A l’espera d’aquesta ajuda, enviarien l’última espurna d’esperança a les seves files.  A nens destetats se’ls  col·locaria una arma a les mans i se´ls enviaria a primera línia.

Lògicament, la notícia va caure com una llosa sobre les llars catalanes, i a casa l’Isidret no va ser menys. El cridaven a la guerra!!!  I encara no li havia crescut ni la barba. La seva mare plorava desconsoladament, el seu fill gran , l’únic varó, que era incapaç de matar a una mosca, de la nit al dia es convertiria en un soldadet.

 Però tranquils, benvolguts soldadets, que sou joves i forts , no tingueu por, sentiu com  l’eternitat i la glòria us crida. No patiu nens,  que les vostres mares resen per vosaltres.

L’Isidret com milers de nens soldats, va abandonar la calor de les seves famílies  per dirigir-se a plantar cara a l’enemic, que no tenia rostre. Li havia promès a la seva mare tornar viu, però no  sabia si podria complir aquesta promesa. Tenia por, però  si escoltava el seu cor, cridava llibertat.  Així que, a centenars de quilòmetres, es convertí en un home, que s’instruiria en  la crueltat humana, encanyonant un fusell al camp de batalla, adéu blanca  amarga infantesa.

El seu camarada, comptava els dies, 110, allà en aquella terra aspra. Palets que es sumaven un darrera l’altre. Cent-deu. Els primers dies tot havia sortit rodó, fent que l’enemic reculés. Per un instant van pensar que ho aconseguirien, l’efecte sorpresa havia resultat. Però inesperadament, els rebels  es restabliren per plantar-los cara. Masses palets, allà atrinxerats entre el riu i el enemic, a la Serra de Cavalls,  aferrant-se a la vida amb ungles i dents, aquella batalla era de resistència. Els enemics els guanyaven numèricament i les armes eren molt millors que les seves, estaven més ben preparats, més instruïts i els tenien acorralats, en qualsevol moment els tindrien. Però no podien defallir,  permetent que soldadets com ell penetressin dins el territori català. La sort dels seus, depenia d’ells, i per l’Isidret això era suficient. Calia resistir, treure energies, ignorà  les bales que xiulaven a les seves orelles, enganyant a l’estómac famèlic i encomanar-se a la Mare Déu.

Aquell matí fred, el soroll de les bombes i les bales va endur-se la poca moral que els hi quedava. L’ofensiva va ser més cruel que mai, tot semblava estar perdut, les baixes eren quantioses, la fi estava pròxima. L’Isidret disparava, disparava fins que s’esgotava el carregador i tornava a començar. El seu cap els havia donat ordres clares, “ resistiu , dispareu sense pietat”, encara que ja feia temps  que la pietat els havia abandonat. Arribat aquest punt, mentre disparava, L’Isidret es preguntava com seria la mort, ja no li tenia por, només volia morir com un heroi, i no com un covard. I va arribar allò inevitable, la munició es va esgotar, al igual que la de molts dels companys. Desesperat, va registrar amb la mirada al seu voltant, trobant un tambor,  com per gràcia divina, era una senyal. Sense perdre un segon, el va agafar i el va fer picar amb totes les seves forces,  un cop rere l’altre, sense descans, fent renéixer l’esperança en els seus mentre cridava: “ Sóc Isidre Lluça Casanoves, i no passareu. Visca Catalunya, Visca la llibertat”. Només es sentia el silenci del tambor,  com un tro, multiplicant-se per mil, per les parets de la serra on es trobaven, convertint-se en un animal ferotge que es revela contra l’oponent. Pum, pum, pum!  I aquest gest, de per si inofensiu es transformà en l’espurna de la victòria, embravits, el cor dels valents soldats. Hipnotitzats pel so, utilitzaren tota l’artilleria que els restava, com posseïts pel dimoni. Una tempesta de bales cap a les línies enemigues va ser tant potent que el cel es tornar negre i milers de rebels van caure a terra. Els enemics, confosos i mal ferits,  al sentir aquell clam varen pensar que arribaven reforços que els atacaven.  Espantats fugiren amb la cua entre cames. I és així com, un petit acte aconseguí guanyar una guerra, però aquesta és una altre història  que un altre dia us explicaré. La que us he relatat és la  d’Isidre Lluça Casanoves,” el timbaler de l’Ebre “.  

eN gUeRRa!!!!!

Arctic Monkeys - Do I Wanna Know? (Official Video)

...uN aLtRe ReLaT...sEnSe TÍtOL

La primera vegada que la vaig veure, aquella mateixa  nit ,vaig somiar amb ella, amb el seu cos blanc, nu, al damunt del llit entregant-se’m, mentre les meves mans la  resseguien .Aquella nit sense ser conscient, el seu record, el meu desig, quedaren enterrats en el més profund  del meu jo, esperant algun dia ser rescatats per tornar-me boig. La primera vegada que la vaig veure , fou una nit càlida de Sant Joan , en una petita festa, entrant per la porta amb un vestit verd pruna, amb les espatlles descobertes i des d’aquell instant els meus ulls no es van apartar  d’ella, sentit una fam fins ara desconeguda.  El seu cos prim, el cabell llarg ros, les faccions angelicals, els ulls verdosos, el seu somriure, simplement perfecte.  Aquella nit, ens van presentar, Arlet, dos petons, vaig inspirar la seva olor,  anhelant  els seus llavis cada vegada que es movien al parlar-me, idiotitzat  i anul·lat per la seva veu, la resta deixà d’existir, només ella .La nit passà amb un sospir, intercanviarem converses, rialles, balls i el triomfador fou un altre. L’escollit la va agafar de la mà per sortir per la porta, deixant-me  decebut i enrabiat..... Però aquella nit, en el meu somni, va ser tota meva.

Lògicament, la vida continuà,  poc a poc s’encarrilava el meu futur, amb els estudis acabats, treballant i per fi independitzat en un minúscul pis. Sortia amb una noia que em feia força gràcia però que ràpidament s’esfuma del meu capi de la meva vida quan un bon dia de tardor, la vaig tornar a veure.  Asseguda davant del meu escriptori, esperant rebre de mi dades i xifres, i el que es va trobar va ser un somriure permanent de babau. La vaig reconèixer a l’instant, vaig esperar a que em digués de nou el seu nom,   Arlet. Estava més prima, inclús més pàl·lida, però continuava exercint sobre mi, aquell poder magnètic. No em  vaig poder estar, i la vaig saludar, rememorant  la nit de Sant Joan.  Em va deixar creure que em recordava d’aquella festa, com aquell noi simpàtic que la fer riure tota la nit. Durant uns dies es cità  al banc amb mi, i jo, l’esperava nerviós, preguntant-me com podia ser que em sentís tant feliç. M’explicà que havia deixat els estudis de biologia,  havia decidit canviar de rumb i dedicar-se allò que més li agradava, estudiant patronatge. Volia crear, dissenyar amb les seves pròpies mans. Havia començat a casa seva fent petits encàrrecs per les amigues i poc a poc del boca orella, havia aconseguit més projectes. Ara, necessitava una petita ajuda, per obrir  en un local....embadalit l’ observava, l’estudiava, la memoritzava. Només van ser quatre dies, asseguda, davant meu,  però suficients per fer  créixer  aquesta obsessió per tornar-la a veure. Ja no en tenia prou, en volia més, la volia a ella. El dia que va signar, la vaig convèncer per celebrar l’inici del seu somni empresarial i aquell vespre asseguts un al costat de l’altre, desarmat i encoratjat pel vi, la vaig besar. Em va deixar fer, els seus llavis m’acceptaren gratament i la meva llengua expeditiva la va convèncer d’acabar plegats al meu llit. Aquella nit,  la vaig tastar, enredant-me per sempre en la seva olor i en els seus cabells.  Explorant  el seu cos, convertint el desig en amor, sense mesura, sense límits. Vam passar de compartir crispetes a compartir el pis, en molt  poc temps.  Vaig conèixer el que és despertar-se i sentir la veu de qui vols cuidar al teu costat, no em podia sentir més afortunat.  Em va dir,  “t’estimo “, i la  vaig creure, convertint-la en la senyora de la meva voluntat i dels meus sentiments.

 Però en un tres i no res, tot s’esfumà... Recordo encara perfectament aquella conversa,  les paraules  escopides, bufetejant-me a la cara, descobrint que la nostra història era una més, que jo era un més. Vaig sentir-me morir, el món quedar buit a l’instant,  perquè fes el que fes, tot em recordava a ella, com un idiota, mutilat i destrossat vaig  aprendre a sobreviure, ofegat per aquell, ” ho sento “ .

Amb la distància del temps, encara em descobreixo mirant les seves fotografies, preguntant-me, què deu fer, com li va... Si, és clar que  m’he refet, quin remei, però  l’estima que vaig sentir per ella, l’Arlet, no la he pogut esborrar, per molt mal que m’hagi pogut ... I si la vida  vol que algun dia ens tornem a trobar,  m’agradaria  poder dir-li que... sóc més feliç, més alt i més guapo.

rElAt 1

Aquest any m'he apuntat a un curs d'escriptura creativa, quan ho vaig comentar a la feina una companya es pensava que era de caligrafia....( no hace falta decir nada más). De moment continuaré amb el segon curs. Som un grupet del tot divers que cada dijous ens reunim fem quatre riures i apa, fem volar la imaginació.
Aquest és el primer exercici, sense títol:
 

El despertador m’observa, burleta i insolent ,sabedor del poder que exerceix sobre mi , en aquests maleïts instants. Les agulles, com dos bons soldats, desfilen seguint un ritme  constant i precís que sense adornar-me s’ha filtrat dins del meu cap.

El seu reflex s’escapa i s’estén per la nostra habitació, ara  hostil, recordant-me constantment que els minuts passen i la son no arriba. Vull tancar els ulls i poder rendir-me al dolç descans, però l’únic que aconsegueixo és posar-me encara més nerviós.  Són els meus pensaments que s’encadenen un darrere l’altre ,conduint-me sempre al mateix punt de partida.  Les nostres tristes misèries, les nostres baralles, els retrets dels últims dies, m’assalten sense treva, convertint aquesta nit en una veritable tortura.  

En un últim intent desesperat, em moc, dins aquest petit espai que compartim ,  vigilant de no despertar qui jeu al meu costat. Sento la seva respiració plàcida al meu clatell, i m’exaspera. Sospiro, renego i maldic de la sort que té.  De sobte, una ràbia  fins ara desconeguda, s’apodera de mi, ferint-me , mutilant l´últim alè.  Sento una opressió dins el meu pit que m’ofega i quan crec que ja no puc més,  unes llàgrimes rodolen pel meu rostre i poc a poc aquesta violència s’afluixa,  destensant el nus que hi havia a la meva gola. Ploro, i ploro en silenci fins trobar la calma, la respiració combrega amb els meus pensaments, sent conscient  que aquest amor em  fa mal, ferint-me en el més  profund. Però decideixo rendir-me i enterrar  el meu orgull perquè..  la trobo a faltar.

Em giro cap a ella, oloro els seus cabells i la rodejo amb el meu braç. El seu cos m’accepta i jo quedo en pau.  

vOLvER

Dresprès d'una crisis existencial amb aquest blog, he decidit tornar... la meva fan number one, si eres tu, Amanda, me reclama, así  que me debo a mi público ( oigo  en mi cabeza aplausos y vítores). Siiii, ja sóc aquí!!! Proposito pa el año que viene...escriure
Apa me voy a currar, con un poc de resaca , tengo que recomponerme pa convertirme en una persona humana.

DiARiO dE a BoRDO