19 de febrer 2014
02 de gener 2014
...uN aLtRe ReLaT...sEnSe TÍtOL
La primera
vegada que la vaig veure, aquella mateixa
nit ,vaig somiar amb ella, amb el seu cos blanc, nu, al damunt del llit
entregant-se’m, mentre les meves mans la resseguien .Aquella nit sense ser conscient, el
seu record, el meu desig, quedaren enterrats en el més profund del meu jo, esperant algun dia ser rescatats
per tornar-me boig. La primera vegada que la vaig veure , fou una nit càlida de
Sant Joan , en una petita festa, entrant per la porta amb un vestit verd pruna,
amb les espatlles descobertes i des d’aquell instant els meus ulls no es van
apartar d’ella, sentit una fam fins ara
desconeguda. El seu cos prim, el cabell
llarg ros, les faccions angelicals, els ulls verdosos, el seu somriure,
simplement perfecte. Aquella nit, ens
van presentar, Arlet, dos petons, vaig inspirar la seva olor, anhelant els seus llavis cada vegada que es movien al
parlar-me, idiotitzat i anul·lat per la
seva veu, la resta deixà d’existir, només ella .La nit passà amb un sospir, intercanviarem
converses, rialles, balls i el triomfador fou un altre. L’escollit la va agafar
de la mà per sortir per la porta, deixant-me decebut i enrabiat..... Però aquella nit, en
el meu somni, va ser tota meva.
Lògicament, la vida
continuà, poc a poc s’encarrilava el meu
futur, amb els estudis acabats, treballant i per fi independitzat en un
minúscul pis. Sortia amb una noia que em feia força gràcia però que ràpidament
s’esfuma del meu capi de la meva vida quan un bon dia de tardor, la vaig tornar
a veure. Asseguda davant del meu
escriptori, esperant rebre de mi dades i xifres, i el que es va trobar va ser
un somriure permanent de babau. La vaig reconèixer a l’instant, vaig esperar a
que em digués de nou el seu nom, Arlet.
Estava més prima, inclús més pàl·lida, però continuava exercint sobre mi,
aquell poder magnètic. No em vaig poder
estar, i la vaig saludar, rememorant la nit
de Sant Joan. Em va deixar creure que em
recordava d’aquella festa, com aquell noi simpàtic que la fer riure tota la
nit. Durant uns dies es cità al banc amb
mi, i jo, l’esperava nerviós, preguntant-me com podia ser que em sentís tant
feliç. M’explicà que havia deixat els estudis de biologia, havia decidit canviar de rumb i dedicar-se
allò que més li agradava, estudiant patronatge. Volia crear, dissenyar amb les
seves pròpies mans. Havia començat a casa seva fent petits encàrrecs per les
amigues i poc a poc del boca orella, havia aconseguit més projectes. Ara,
necessitava una petita ajuda, per obrir
en un local....embadalit l’ observava, l’estudiava, la memoritzava.
Només van ser quatre dies, asseguda, davant meu, però suficients per fer créixer aquesta obsessió per tornar-la a veure. Ja no
en tenia prou, en volia més, la volia a ella. El dia que va signar, la vaig
convèncer per celebrar l’inici del seu somni empresarial i aquell vespre
asseguts un al costat de l’altre, desarmat i encoratjat pel vi, la vaig besar.
Em va deixar fer, els seus llavis m’acceptaren gratament i la meva llengua
expeditiva la va convèncer d’acabar plegats al meu llit. Aquella nit, la vaig tastar, enredant-me per sempre en la
seva olor i en els seus cabells.
Explorant el seu cos, convertint
el desig en amor, sense mesura, sense límits. Vam passar de compartir crispetes
a compartir el pis, en molt poc temps. Vaig conèixer el que és despertar-se i sentir
la veu de qui vols cuidar al teu costat, no em podia sentir més afortunat. Em va dir, “t’estimo “, i la vaig creure, convertint-la en la senyora de la
meva voluntat i dels meus sentiments.
Però en un tres i no res, tot s’esfumà... Recordo
encara perfectament aquella conversa, les
paraules escopides, bufetejant-me a la
cara, descobrint que la nostra història era una més, que jo era un més. Vaig
sentir-me morir, el món quedar buit a l’instant, perquè fes el que fes, tot em recordava a
ella, com un idiota, mutilat i destrossat vaig aprendre a sobreviure, ofegat per aquell, ” ho
sento “ .
Amb la distància del
temps, encara em descobreixo mirant les seves fotografies, preguntant-me, què deu
fer, com li va... Si, és clar que m’he
refet, quin remei, però l’estima que
vaig sentir per ella, l’Arlet, no la he pogut esborrar, per molt mal que m’hagi
pogut ... I si la vida vol que algun dia
ens tornem a trobar, m’agradaria poder dir-li que... sóc més feliç, més alt i
més guapo.
16 de desembre 2013
rElAt 1
Aquest any m'he apuntat a un curs d'escriptura creativa, quan ho vaig comentar a la feina una companya es pensava que era de caligrafia....( no hace falta decir nada más). De moment continuaré amb el segon curs. Som un grupet del tot divers que cada dijous ens reunim fem quatre riures i apa, fem volar la imaginació.
Aquest és el primer exercici, sense títol:
Aquest és el primer exercici, sense títol:
El despertador m’observa, burleta i insolent ,sabedor
del poder que exerceix sobre mi , en aquests maleïts instants. Les agulles, com
dos bons soldats, desfilen seguint un ritme
constant i precís que sense adornar-me s’ha filtrat dins del meu cap.
El seu reflex s’escapa i s’estén per la nostra
habitació, ara hostil, recordant-me
constantment que els minuts passen i la son no arriba. Vull tancar els ulls i
poder rendir-me al dolç descans, però l’únic que aconsegueixo és posar-me
encara més nerviós. Són els meus
pensaments que s’encadenen un darrere l’altre ,conduint-me sempre al mateix
punt de partida. Les nostres tristes
misèries, les nostres baralles, els retrets dels últims dies, m’assalten sense
treva, convertint aquesta nit en una veritable tortura.
En un últim intent desesperat, em moc, dins aquest
petit espai que compartim , vigilant de
no despertar qui jeu al meu costat. Sento la seva respiració plàcida al meu
clatell, i m’exaspera. Sospiro, renego i maldic de la sort que té. De sobte, una ràbia fins ara desconeguda, s’apodera de mi, ferint-me
, mutilant l´últim alè. Sento una
opressió dins el meu pit que m’ofega i quan crec que ja no puc més, unes llàgrimes rodolen pel meu rostre i poc a
poc aquesta violència s’afluixa,
destensant el nus que hi havia a la meva gola. Ploro, i ploro en silenci
fins trobar la calma, la respiració combrega amb els meus pensaments, sent
conscient que aquest amor em fa mal, ferint-me en el més profund. Però decideixo rendir-me i enterrar el meu orgull perquè.. la trobo a faltar.
Em giro cap a ella, oloro els seus cabells i la rodejo
amb el meu braç. El seu cos m’accepta i jo quedo en pau.
14 de desembre 2013
vOLvER
Dresprès d'una crisis existencial amb aquest blog, he decidit tornar... la meva fan number one, si eres tu, Amanda, me reclama, así que me debo a mi público ( oigo en mi cabeza aplausos y vítores). Siiii, ja sóc aquí!!! Proposito pa el año que viene...escriure
Apa me voy a currar, con un poc de resaca , tengo que recomponerme pa convertirme en una persona humana.
15 d’agost 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)