“
Estamos aquí para:
Hacer
que sueñes
Que
tengas un sueño
Escuchar tus sueños
Vivir en sueños
Creer
en sueños...” DELAFE.
Fa molts i molts anys en una
terra anomenada Espanya es va lluitar una guerra cruel i sanguinolenta de tres anys
d’horrors, misèria i tragèdia. Una guerra que dividiria el seu poble, fent néixer en el cor dels homes, l’odi ,
tenyint les seves vides de sang i llàgrimes. El motiu, l’ aixecament violent d’
un grup de rebels contra el govern espanyol, imposant la seva voluntat. Però
aquest conte no és una història de bons ni dolents, la guerra no en té, només pretén ser un relat i res més.
A casa de l’Isidret el primer dia que van sentir volar aquells
ocells amb motor pel cel de Barcelona, una de tantes ciutats que combatien
contra els rebels, la canalla va córrer escales cap al terrat a veure amb els
seus propis ulls, com aquells aparells podien volar, era màgia! Com una autèntica
bogeria el barri del Poble Sec es va abocar al carrer, ningú es volia perdre
aquella visió. Però de sobte boles
mortals foren escopides per aquells ocells inofensius, sobre aquells d’allà
baix. El caos va apoderar-se ràpidament de l’innocent multitud que corria en
totes direccions, esverats com rates cap a les seves madrigueres. Aquella visita, de les Àguiles Assassines com les varen batejar a Ca l’Isidret, no va ser casual, sinó que des d’aquell moment es convertirien en el mal son de petits i grans. Davant d’aquesta
situació els barcelonins van decidir foradar la ciutat perquè les seves parets
els donessin aixopluc, de la pluja de bombes. Els del Poble Sec, juntament amb
la família de l’Isidret van recórrer a la
vella muntanya de Montjuïc, la seva salvadora. Tots hi van contribuir, cavant,
enrajolant, il·luminant, posant el seu granet de sorra en aquesta colossal
construcció. A la que aquell so amenaçador els alertava, tots, corrien cap a
l’amagatall de les bombes. L’Isidret, que no entenia de guerres va aprendre a
odiar a l’enemic, perquè el feia responsable de totes les calamitats,
sentint-se impotent. Els dies, el mesos, passaven agònicament i les notícies que arribaven de fora, no eren
gens encoratjadores. La estratègia dels rebels estava funcionant, aconseguint
cada cop més terreny espanyol. Fins que
un dia, Catalunya, la zona més nord-est del territori es trobà aïllada del seus
veïns, els enemics ja trucaven a la porta de casa. Si acabaven penetrant, els
rebels conqueririen Barcelona,
llavors la guerra seria seva. Sola, realitzaria
l’esforç final, el més dolorós. Desesperats els governants, van implorar auxili
als seus aliats que fins ara s’havien mostrat durs d’orella. A l’espera d’aquesta
ajuda, enviarien l’última espurna d’esperança a les seves files. A nens destetats se’ls col·locaria una arma a les mans i se´ls
enviaria a primera línia.
Lògicament, la notícia va caure
com una llosa sobre les llars catalanes, i a casa l’Isidret no va ser menys. El
cridaven a la guerra!!! I encara no li
havia crescut ni la barba. La seva mare plorava desconsoladament, el seu fill
gran , l’únic varó, que era incapaç de matar a una mosca, de la nit al dia es
convertiria en un soldadet.
Però tranquils, benvolguts soldadets, que sou
joves i forts , no tingueu por, sentiu com l’eternitat i la glòria us crida. No patiu
nens, que les vostres mares resen per
vosaltres.
L’Isidret com milers de nens
soldats, va abandonar la calor de les seves famílies per dirigir-se a plantar cara a l’enemic, que
no tenia rostre. Li havia promès a la seva mare tornar viu, però no sabia si podria complir aquesta promesa. Tenia
por, però si escoltava el seu cor,
cridava llibertat. Així que, a centenars
de quilòmetres, es convertí en un home, que s’instruiria en la crueltat humana, encanyonant un fusell al
camp de batalla, adéu blanca amarga
infantesa.
El seu camarada, comptava els
dies, 110, allà en aquella terra aspra. Palets que es sumaven un darrera
l’altre. Cent-deu. Els primers dies tot havia sortit rodó, fent que l’enemic
reculés. Per un instant van pensar que ho aconseguirien, l’efecte sorpresa
havia resultat. Però inesperadament, els rebels
es restabliren per plantar-los cara. Masses palets, allà atrinxerats
entre el riu i el enemic, a la Serra de Cavalls, aferrant-se a la vida amb ungles i dents,
aquella batalla era de resistència. Els enemics els guanyaven numèricament i
les armes eren molt millors que les seves, estaven més ben preparats, més
instruïts i els tenien acorralats, en qualsevol moment els tindrien. Però no
podien defallir, permetent que soldadets
com ell penetressin dins el territori català. La sort dels seus, depenia d’ells,
i per l’Isidret això era suficient. Calia resistir, treure energies, ignorà les bales que xiulaven a les seves orelles, enganyant
a l’estómac famèlic i encomanar-se a la Mare Déu.
Aquell matí fred, el soroll de
les bombes i les bales va endur-se la poca moral que els hi quedava. L’ofensiva
va ser més cruel que mai, tot semblava estar perdut, les baixes eren quantioses,
la fi estava pròxima. L’Isidret disparava, disparava fins que s’esgotava el
carregador i tornava a començar. El seu cap els havia donat ordres clares, “
resistiu , dispareu sense pietat”, encara que ja feia temps que la pietat els havia abandonat. Arribat
aquest punt, mentre disparava, L’Isidret es preguntava com seria la mort, ja no
li tenia por, només volia morir com un heroi, i no com un covard. I va arribar
allò inevitable, la munició es va esgotar, al igual que la de molts dels companys.
Desesperat, va registrar amb la mirada al seu voltant, trobant un tambor, com per gràcia divina, era una senyal. Sense
perdre un segon, el va agafar i el va fer picar amb totes les seves forces, un cop rere l’altre, sense descans, fent
renéixer l’esperança en els seus mentre cridava: “ Sóc Isidre Lluça Casanoves,
i no passareu. Visca Catalunya, Visca la llibertat”. Només es sentia el silenci
del tambor, com un tro, multiplicant-se
per mil, per les parets de la serra on es trobaven, convertint-se en un animal
ferotge que es revela contra l’oponent. Pum, pum, pum! I aquest gest, de per si inofensiu es
transformà en l’espurna de la victòria, embravits, el cor dels valents soldats.
Hipnotitzats pel so, utilitzaren tota l’artilleria que els restava, com
posseïts pel dimoni. Una tempesta de bales cap a les línies enemigues va ser
tant potent que el cel es tornar negre i milers de rebels van caure a terra.
Els enemics, confosos i mal ferits, al
sentir aquell clam varen pensar que arribaven reforços que els atacaven. Espantats fugiren amb la cua entre cames. I
és així com, un petit acte aconseguí guanyar una guerra, però aquesta és una
altre història que un altre dia us
explicaré. La que us he relatat és la d’Isidre Lluça Casanoves,” el timbaler de
l’Ebre “.