nOvA vErSió d'Un CoNtE

“ Estamos aquí para:

Hacer que sueñes

Que tengas un sueño

 Escuchar tus sueños

Vivir en  sueños

Creer en sueños...” DELAFE.

Fa molts i molts anys en una terra anomenada Espanya es va lluitar una guerra cruel i sanguinolenta de tres anys d’horrors, misèria i tragèdia. Una guerra que dividiria el seu poble,  fent néixer en el cor dels homes, l’odi , tenyint les seves vides de sang i llàgrimes. El motiu, l’ aixecament violent d’ un grup de rebels contra el govern espanyol, imposant la seva voluntat. Però aquest conte no és una història de bons ni dolents, la guerra no en té,  només pretén ser  un relat i res més.

A casa de l’Isidret  el primer dia que van sentir volar aquells ocells amb motor pel cel de Barcelona, una de tantes ciutats que combatien contra els rebels, la canalla va córrer escales cap al terrat a veure amb els seus propis ulls, com aquells aparells podien volar, era màgia! Com una autèntica bogeria el barri del Poble Sec es va abocar al carrer, ningú es volia perdre aquella visió.  Però de sobte boles mortals foren escopides per aquells ocells inofensius, sobre aquells d’allà baix. El caos va apoderar-se ràpidament de l’innocent multitud que corria en totes direccions, esverats com rates cap a les seves madrigueres.  Aquella visita, de les Àguiles Assassines com les varen batejar a  Ca l’Isidret, no va ser casual, sinó que  des d’aquell moment es convertirien en el mal son de petits i grans. Davant d’aquesta situació els barcelonins van decidir foradar la ciutat perquè les seves parets els donessin aixopluc, de la pluja de bombes. Els del Poble Sec, juntament amb la família de l’Isidret van recórrer a  la vella muntanya de Montjuïc, la seva salvadora. Tots hi van contribuir, cavant, enrajolant, il·luminant, posant el seu granet de sorra en aquesta colossal construcció. A la que aquell so amenaçador els alertava, tots, corrien cap a l’amagatall de les bombes. L’Isidret, que no entenia de guerres va aprendre a odiar a l’enemic, perquè el feia responsable de totes les calamitats, sentint-se impotent. Els dies, el mesos, passaven agònicament i  les notícies que arribaven de fora, no eren gens encoratjadores. La estratègia dels rebels estava funcionant, aconseguint cada cop  més terreny espanyol. Fins que un dia, Catalunya, la zona més nord-est del territori es trobà aïllada del seus veïns, els enemics ja trucaven a la porta de casa. Si acabaven penetrant, els rebels  conqueririen Barcelona, llavors  la guerra seria seva. Sola, realitzaria l’esforç final, el més dolorós. Desesperats els governants, van implorar auxili als seus aliats que fins ara s’havien mostrat durs d’orella. A l’espera d’aquesta ajuda, enviarien l’última espurna d’esperança a les seves files.  A nens destetats se’ls  col·locaria una arma a les mans i se´ls enviaria a primera línia.

Lògicament, la notícia va caure com una llosa sobre les llars catalanes, i a casa l’Isidret no va ser menys. El cridaven a la guerra!!!  I encara no li havia crescut ni la barba. La seva mare plorava desconsoladament, el seu fill gran , l’únic varó, que era incapaç de matar a una mosca, de la nit al dia es convertiria en un soldadet.

 Però tranquils, benvolguts soldadets, que sou joves i forts , no tingueu por, sentiu com  l’eternitat i la glòria us crida. No patiu nens,  que les vostres mares resen per vosaltres.

L’Isidret com milers de nens soldats, va abandonar la calor de les seves famílies  per dirigir-se a plantar cara a l’enemic, que no tenia rostre. Li havia promès a la seva mare tornar viu, però no  sabia si podria complir aquesta promesa. Tenia por, però  si escoltava el seu cor, cridava llibertat.  Així que, a centenars de quilòmetres, es convertí en un home, que s’instruiria en  la crueltat humana, encanyonant un fusell al camp de batalla, adéu blanca  amarga infantesa.

El seu camarada, comptava els dies, 110, allà en aquella terra aspra. Palets que es sumaven un darrera l’altre. Cent-deu. Els primers dies tot havia sortit rodó, fent que l’enemic reculés. Per un instant van pensar que ho aconseguirien, l’efecte sorpresa havia resultat. Però inesperadament, els rebels  es restabliren per plantar-los cara. Masses palets, allà atrinxerats entre el riu i el enemic, a la Serra de Cavalls,  aferrant-se a la vida amb ungles i dents, aquella batalla era de resistència. Els enemics els guanyaven numèricament i les armes eren molt millors que les seves, estaven més ben preparats, més instruïts i els tenien acorralats, en qualsevol moment els tindrien. Però no podien defallir,  permetent que soldadets com ell penetressin dins el territori català. La sort dels seus, depenia d’ells, i per l’Isidret això era suficient. Calia resistir, treure energies, ignorà  les bales que xiulaven a les seves orelles, enganyant a l’estómac famèlic i encomanar-se a la Mare Déu.

Aquell matí fred, el soroll de les bombes i les bales va endur-se la poca moral que els hi quedava. L’ofensiva va ser més cruel que mai, tot semblava estar perdut, les baixes eren quantioses, la fi estava pròxima. L’Isidret disparava, disparava fins que s’esgotava el carregador i tornava a començar. El seu cap els havia donat ordres clares, “ resistiu , dispareu sense pietat”, encara que ja feia temps  que la pietat els havia abandonat. Arribat aquest punt, mentre disparava, L’Isidret es preguntava com seria la mort, ja no li tenia por, només volia morir com un heroi, i no com un covard. I va arribar allò inevitable, la munició es va esgotar, al igual que la de molts dels companys. Desesperat, va registrar amb la mirada al seu voltant, trobant un tambor,  com per gràcia divina, era una senyal. Sense perdre un segon, el va agafar i el va fer picar amb totes les seves forces,  un cop rere l’altre, sense descans, fent renéixer l’esperança en els seus mentre cridava: “ Sóc Isidre Lluça Casanoves, i no passareu. Visca Catalunya, Visca la llibertat”. Només es sentia el silenci del tambor,  com un tro, multiplicant-se per mil, per les parets de la serra on es trobaven, convertint-se en un animal ferotge que es revela contra l’oponent. Pum, pum, pum!  I aquest gest, de per si inofensiu es transformà en l’espurna de la victòria, embravits, el cor dels valents soldats. Hipnotitzats pel so, utilitzaren tota l’artilleria que els restava, com posseïts pel dimoni. Una tempesta de bales cap a les línies enemigues va ser tant potent que el cel es tornar negre i milers de rebels van caure a terra. Els enemics, confosos i mal ferits,  al sentir aquell clam varen pensar que arribaven reforços que els atacaven.  Espantats fugiren amb la cua entre cames. I és així com, un petit acte aconseguí guanyar una guerra, però aquesta és una altre història  que un altre dia us explicaré. La que us he relatat és la  d’Isidre Lluça Casanoves,” el timbaler de l’Ebre “.